Arribar a Medina causa una sensació estranya. Sobretot quan entres sense saber -despreocupat que és un!- que l’accés a la ciutat està prohibit a tot aquell que no és musulmà. I quan t’expulsen, la sensació encara és més estranya. De manera educada, afortunadament pel fet que el fet pot comportar l’empresonament i la incertesa és elevada. Fa uns anys la pena era dura. I és que Medina és una de les tres ciutats sagrades de l’Islam -la Meca i Jerusalem en són les altres dues. S’hi troba la tomba de Mahoma, que aviat és dit. És també la capital de la regió, la del nord-est de la península d’Aràbia, que va patir grans convulsions quan l’imperi otomà va col·lapsar arran de la Primera Guerra Mundial. Quan es va produir l’organització de les tribus rebels que van donar lloc al país i de la qual en fou responsable principalíssim l’oficial britànic Thomas Edward Lawrence (1888-1935).
Un cop comès l’error -entrar a Medina sense ser musulmà- cal aprofitar l’ocasió per treure’n alguna cosa positiva. Les mirades sorpreses en veure dos forans vestits a l’estil occidental -l’home sense gel·laba i la dona sense tapar-se el cap- no han de ser obstacle per observar temes remarcables com la mesquita de la qual surten i entren milers de fidels provocant unes allaus que causen forta impressió. L’edifici té capacitat per un milió de creients a l’interior del qual -on no vaig poder accedir, lògicament- els feligresos no paren de donar voltes al voltant de l’eix central. Aquest espectacle és retransmès en directe les vint-i-quatre hores per la televisió local. Les coses són com són i pretendre trobar-li explicacions a determinats fenòmens sovint esdevé frustrant.
Els otomans podien tenir molts defectes, però foren gent espavilada. Encara que musulmans, convé no confondre els otomans amb els àrabs. Amb això vull dir que eren gent de progrés. Cregueren en la tecnologia i els avenços humans i mai van estar tocats per aquest fatalisme feudal que caracteritza la cultura àrab i que ha contaminat molts països, des de Teheran a Marràqueix. És per això que els otomans van construir una línia de tren (el ferrocarril de l'Hijaz) que lligava Damasc amb Medina. Aquell viatge, que podia durar un mes i mig a cavall o a camell, el van reduir a cinc dies. Poden imaginar que el tren circulava per indrets delirants. La línia ha estat mantinguda i modernitzada fins a Jordània. La part d’Aràbia va ser destruïda per la guerra i pel poder implantat posteriorment, que es va dedicar a enderrocar tot allò que existia abans de la creació del país. L’odi al progrés, en nom de la religió, ha estat la tònica.
Els otomans podien tenir molts defectes, però foren gent espavilada
Seguint els vestigis d’aquesta línia destruïda, és a dir cap al nord, hom arriba a Al-Ula. El lloc fou la capital dels dedanites i dels lihyanites. Cultures molt anteriors a l’edat cristiana i a la posterior dominació àrab -aquella gent havien ocupat el territori des del segle VII aC. Després la ciutat esdevingué lloc de pas de caravanes, un encreuament en els dos sentits: del nord al sud i de l’est a l’oest. L’indret ha agafat una certa volada perquè a prop s’hi troba Madàïn Sàlih -també anomenada Hegra, en la seva forma grega antiga- i que data de l’època dels nabateus. Hi ha unes tombes impressionants excavades a la roca, en ple desert. Com la de Petra a Jordània però a escala industrial, ja que de tombes n’hi ha un nombre inusitat que supera el centenar. L’indret -despoblat, ja que la vida és insuportable- ha estat darrerament encerclat i forma part de l’herència cultural del país. És de suposar que tot quedarà anorreat pel turisme que comença, tímidament, a treure el nas. De fet, el turisme no ha estat autoritzat al país fins fa dos anys i la gent es comporta de manera natural i honesta. Els hàbits no han estat encara pervertits per l’avidesa que els visitants generen en un entorn no prostituït.
El viatge per aquella zona ens descobreix el desert àrab que encara guarda certs vestigis com ara els pastors de camells i de cabres. Trobar camells, en tertúlia, al mig de la carretera constitueix un fet normal, com també topar amb tempestes de sorra i petits tornados dels quals se’n poden observar diversos de forma simultània.
Malgrat ser un país que viu del petroli, el nombre d’estacions de servei al llarg de la carretera és baix i cal fer atenció a mantenir el dipòsit el més ple possible. Els cotxes de la policia es mantenen alerta i, a la que t’atures, apareixen misteriosament del no-res. Sempre amables -suposo que mentre no facis cap inconveniència- et demanen si necessites res. I és que el desert és dur. El país és pobre. Encara que amb una renda de 23.000 dòlars (l’espanyola és de 30.000 dòlars) els diners es troben en mans de molt pocs (l’índex Gini és de 45,6, només una dècima per sobre de Zimbàbue). Té una població propera als vuitanta milions de persones, concentrades a les ciutats, és clar. Llocs de menjar pel camí? Gairebé nuls. Les poblacions que apareixen, de tant en tant, pel desert no són res més que un conjunt escàs de cases-barraques. A voltes oasis. Suposo que són l’evolució històrica dels campaments. Al costat de les escasses benzineres potser hi ha alguna sala de menjar. Habitualment amb una sola taula, petita, ja que la majoria dels clients mengen a terra on hi ha catifes. L’ús de la mà per menjar és habitual i quan et proveeixen de coberts acostumen a ser de plàstic.
El turisme no ha estat autoritzat al país fins fa dos anys i la gent es comporta de manera natural i honesta
En arribar a la costa hom detecta un fet universal: als països pobres la costa és progrés i els pobles i les ciutats tenen un aspecte més acurat i internacional. Els restaurants segueixen la tònica: escasses taules i catifes abundants sobre les quals els clients solen menjar. El peix és fresc encara que poc saborós a causa de la calentor de l’aigua de la mar Roja. Preparat a la brasa no es pot pas dir que està malament. El consum d’alcohol és impossible i inexistent a cap indret. Està prohibit a tot el territori. Les dones al restaurant són rares i van pel carrer amb la cara tapada, generalment. A l'Aràbia Saudita vaig patir un fet curiós: és l’únic indret del món que conec on he esmorzat, dinat i sopat malament tot el mateix dia. Sovint, un àpat desgraciat es veu compensat per un altre d’afortunat. No fou el cas d’allí. Suposo que per manca d’infraestructures i a conseqüència de la cultura àrab i la religió musulmana portades a l’extrem. L’hedonisme és considerat una blasfèmia i està mal vist. Gaudir dels plaers terrenals i fer-ne ostentació no és benvingut.
Si bé l’interior de la península ens recorda dèbilment el període de formació del país, és a la costa que viatja cap a Àqaba, en veure les poques cases no derruïdes, quan hom es pot fer una idea d’on va sortir la força que Thomas Lawrence va aconseguir aglutinar. Aquell militar britànic es va fer amic de Faisà d’Iraq, el líder de la rebel·lió àrab enfront dels otomans. Plegats van atacar Àqaba, batalla determinant per a la independència del món àrab. A Yambó es pot visitar encara la casa on Lawrence va tenir la seva base durant molt de temps. El Tractat de Versalles (1919), però, va consolidar el poder dels Saud, la família que considerava, i considera, Aràbia com un territori de la seva propietat. El reconeixement dels Saud per Occident va portar a crear l'Aràbia Saudita el 1927, quan el Regne Unit el va reconèixer com entitat independent. Donada la condició de britànic de Lawrence, moltes tribus àrabs que l’havien admirat van passar a titllar-lo de traïdor. A partir dels anys 30, l’explotació del petroli va canviar els costums del país per sempre.
El primer cop que vaig visitar el país em van convidar a assistir a les execucions que tenien lloc a la plaça de la mesquita
La prohibició d’entrar a Medina no ens va descoratjar i la darrera nit d’estada al país ens hi vam tornar a colar. Aquest cop per rendir homenatge a la tenacitat otomana i visitar, des de fora, és clar, l’estació de tren-terminal del ferrocarril de l'Hijaz -aquella línia fèrria, aquella mena de somni otomà, destruït. Un monument que ens recorda que aquest isolat territori va estar un dia connectat amb la resta de pobles del nord. Una connexió per la qual també va lluitar Lawrence, però que els governants han destrossat al llarg del darrer segle. Sembla que les coses estan canviant i el país s’obre als estrangers. El primer cop que vaig visitar el país -només Riad- em van convidar a assistir a les execucions que tenien lloc a la plaça de la mesquita. En aquest aspecte les coses no han millorat i les execucions han augmentat darrerament. Totes aquestes contradiccions convé anar-les observant amb atenció. Amb la reducció mundial de demanda de petroli aquell racó de món pot tornar a esdevenir convuls, malgrat que l’esperit tribal hagi estat esterilitzat.