A l’article anterior vam veure, per sobre, el sistema electoral de districte unipersonal: la circumscripció només té un diputat. Dèiem que, en aquest sistema, al parlament hi ha tants escons com circumscripcions i l’elector elegeix quin diputat (només un) li convé d’entre els que es presenten a la seva circumscripció -un diputat independent o el que presenta cada partit-. Hi ha països, sobretot petits, que prefereixen el sistema proporcional. El país es divideix en circumscripcions relativament petites (de tres, quatre o cinc escons cada una) i aquests escons són assignats en funció de la quantitat de vots obtinguts per cada partit.
El sistema proporcional es diferencia del sistema majoritari en que un districte ve representat per diversos diputats. És a dir, no hi ha tants escons com districtes electorals té el país (un diputat, un escó, un districte unipersonal) sinó que, en aquest cas, un districte o circumscripció electoral es representa al parlament mitjançant diversos escons. Per tant, hi ha més escons que circumscripcions -a Catalunya tenim quatre circumscripcions, les quatre províncies, i 135 diputats al Parlament-. La manera de nominar-los a cada circumscripció és proporcional als vots que han rebut en aquella circumscripció.
Ara bé, què vol dir “proporcional”? Si els diputats s’assignessin de manera directament proporcional, probablement els parlaments serien ingovernables. Es presenten desenes de partits, alguns obtenen un nombre de vots irrisori. Aleshores, per evitar-ho, s’acostumen a posar dos condicionants. El primer és que el nombre de vots obtinguts per un partit respecte al total dels emesos sobrepassi un cert llindar. A casa nostra, per exemple, és el 3%. O sigui que els partits amb menys del 3% de vots en la circumscripció corresponent no obtenen cap diputat i queden fora. Què succeeix amb la resta de partits que superen el llindar? Doncs s’apliquen regles que beneficiïn o castiguin els partits majoritaris o minoritaris.
A Espanya (a Catalunya) s’aplica l’anomenada regla d’Hont. A d’altres països prefereixen premiar els partits petits, i apliquen una altra regla anomenada de Webster/Sainte-Laguë. Com funcionen? Doncs s’assignen els diputats a base d’iteracions. Agafem unes eleccions imaginàries en les que el resultats en vots han estat les següents:
| Partits | Vots | % |
| A | 125.000 | 52% |
| B | 80.000 | 33% |
| C | 30.000 | 12,5% |
| D | 5.000 | 2% |
| Total | 240.000 |
Doncs l’assignació de diputats segons cada mètode seria el següent:
| Partits | Vots | % Vots | Diputats | % Diputats |
| A | 125.000 | 52% | 7 | 58,3% |
| B | 80.000 | 33% | 4 | 33,3% |
| C | 30.000 | 12,5% | 1 | 8,44% |
| D | 5.000 | 2% | Descartat | Descartat |
| Total | 240.000 | 12 |
Ja es veu que, en línies generals, el sistema d’Hont prima els partits grans i castiga els petits. El partit A, que va obtenir el 52% dels vots, gaudirà del 58,3% d’escons. El partit C, amb el 12,5% dels vots, només tindrà el 8,4% de diputats d’aquest imaginari parlament. El partit del mig és el que es tracta amb més proporcionalitat.
Alguns estats europeus que apliquen el mètode d’Hont a les eleccions legislatives? Doncs Àustria, Bèlgica, República Txeca, Dinamarca (parcialment), Finlàndia, Hongria, Països Baixos, Portugal, Espanya, Itàlia*...
Si s’aplica la regla de Webster/Sainte-Laguë, la distribució d’escons és diferent:
| Partits | Vots | % Vots | Diputats | % Diputats |
| A | 125.000 | 52% | 6 | 50% |
| B | 80.000 | 33% | 4 | 33,3% |
| C | 30.000 | 12,5% | 2 | 16,4% |
| D | 5.000 | 2% | Descartat | Descartat |
| Total | 240.000 | 12 |
Com es pot observar, aquest mètode prima més els partits petits i castiga els grans.
Amb el mètode d’Hont, el Partit A podria governar còmodament, ja que té majoria absoluta. Amb el mètode Webster/Sainte-Laguë, el Partit A hauria de negociar i pactar, ja que no té majoria absoluta. Alguns estats europeus que apliquen el mètode de Webster/Sainte-Laguë a les eleccions legislatives són Alemanya*, Dinamarca (parcialment), Letònia, Noruega, Suècia...
El secret està en les dimensions
Però bé, deixem de banda la proporcionalitat i analitzem un dels aspectes que, des del meu punt de vista, té més importància: la circumscripció. La superfície de territori sobre el que s’aplica el sistema d’elecció.
Com hem vist, en el cas del sistema majoritari, tenim que una circumscripció equival a un diputat. A quants diputats equival una circumscripció en el sistema proporcional? Doncs dependrà del que dictamini cada país (a Catalunya, com a Espanya, la circumscripció és la província, una circumscripció enorme). La teoria generalment acceptada és que les circumscripcions han de ser petites per poder complir amb el principi de “passar comptes” (accountability). En general, en qualsevol activitat de la vida, calen algunes condicions per poder repassar si algú ha fet bé una feina:
El sistema mixt (majoritari + proporcional)
El país més representatiu que utilitza aquest sistema és Alemanya. El sistema utilitzat a Alemanya va ser resultat d’una mena de pugna, en acabada la Segona Guerra Mundial, entre els partidaris del sistema majoritari de circumscripció unipersonal (que defensaven americans i britànics) i el proporcional (defensat per França, encara que després aquest país va abraçar, com hem vist, el sistema majoritari com els anglosaxons).
A Alemanya, la meitat del escons del Bundestag (299 diputats) s’escullen seguint el mètode majoritari “first-pat-the-post” que vam veure a l’article anterior (com el sistema britànic). El candidat que més vots obté, encara que no arribi al 50%, és designat com el diputat del districte. Però l’altra meitat del parlament s’acaba d’emplenar mitjançant llistes de partit, tancades, com succeeix a Catalunya. En aquesta segona meitat, la circumscripció utilitzada és el länd (l’equivalent a comunitat autònoma, però en versió federal de veritat) i s’assignen el escons seguint el sistema proporcional. Per tant, els electors han d’emetre dos vots, per la qual cosa la papereta de votació té dos cossos: a l’esquerra hi figura la llista de diputats que es presenten al districte (no cal que estiguin afiliats a cap partit) i en la qual l’elector n’ha marcat un nom, que és el candidat preferit per al districte. En l’altra meitat, la de la dreta, hi ha la llista de partits que es presenten al länd i l’elector selecciona aquell partit que més li agrada. Com si s’elegissin dos cambres, cadascuna amb sistema electoral diferent, però que conflueixen en el mateix parlament. Per tant, pot ser que l’elector voti un candidat d’un determinat partit per al seu districte, però a l’hora de votar a la llista tancada voti a un partit diferent.
Itàlia també utilitza el sistema mixt arran d’una reforma impulsada l’any 2017 pel diputat Ettore Rosato, per això la llei es diu Rosatellum. Aquest senyor, coneixedor de les deficiències electorals italianes, volia que s’instaurés un sistema com l’alemany. Meitat del parlament escollit pel sistema majoritari (diputats de districte) i l’altra pel sistema proporcional (circumscripcions de diversos diputats a escollir per llistes tancades). No se’n va sortir. Després de llargues negociacions tot va arribar a un compromís bastant insòlit: que els diputats de districte només representessin el 37% dels escons.
Resum
Bé, el cas és que, a Itàlia, dels 630 diputats de la Camera dei Deputati, 232 són elegits pel sistema majoritari, 386 pel sistema proporcional i 12 pels italians que viuen a l’estranger. El sistema electoral italià és com l’alemany excepte pel fet que hem explicat. Per tant, tot molt mediterrani: un perfecte desastre que serveix de poc. Però el que va succeir a Itàlia és paradigmàtic. Així acaben les reformes de sistemes electorals quan els diputats no volen assumir responsabilitats individuals i es revelen davant de qualsevol reforma que els prengui l’estatus que tenen: poder amagar la incompetència i la ganduleria rere la majoria parlamentària.
Quedin-se amb el missatge fonamental. Sistemes electorals n’hi ha dos. El districte unipersonal (també anomenat majoritari) i el sistema proporcional. I un principi clar: si s’aplica el sistema proporcional les circumscripcions han de ser petites altrament l’elector no pot triar clarament, amb la conseqüència que els diputats no representen el territori i aleshores esdevenen llepes de partit.
Un bon sistema electoral no és condició suficient -la democràcia és un sistema complex- però si que és una condició necessària. Itàlia, com España o com (atenció!) Argentina i la majoria de països llatinoamericans, tenen sistemes electorals malgirbats. Són països mal governats, on el diputat pot fer totes les ximpleries que vulgui perquè està protegit pel partit, perquè la ira dels electors mai no podrà anar en contra d’ell, per això deriva en desencís cap el sistema democràtic. I és que passar comptes no sembla ser una característica meridional.
* Itàlia (parcialment) i Alemanya (totalment) utilitzen el sistema mixt (majoritari i proporcional).