Un cop França i Alemanya han recomanat als seus nacionals que no viatgin a Espanya, es filtraran alguns turistes internacionals, però menys dels previstos. Era lògic que a París i a Berlín aconsellessin d’aquesta manera, per la situació actual de la cinquena onada escampada per tot el país. O és que esperàvem una cosa distinta dels nostres veïns? Jo no envio els meus fills a un indret on hi ha veritable perill d’empastifar-se. Ni nosaltres ho faríem si ocorregués quelcom a la contrària.
Salvar l’estiu pel sector turístic? Hi ha moltes expectatives encara de que vinguin els anglesos; no els hi prohibeixen viatjar a Espanya i aquí no els hi barrem el pas, però potser hauria estat millor que els ex-comunitaris controlessin millor als seus paisans i mantinguessin criteris unívocs quan a les mesures sanitàries a l’interior de les seves fronteres. Sembla que tracten tots els comunitaris amb el recel del divorciat o la divorciada als primers moments de la separació.
Quan escolto les sirenes de les ambulàncies a ciutat, sento com si tornéssim una altra vegada al punt de partida: salvar l’economia o salvar la salut? Els quinze mesos de la pandèmia hem donat prioritat absoluta a la segona, intentant no enfonsar la primera. Més o menys. Ara s’endega la post-pandèmia. Aquí, a França, a Alemanya, a Gran Bretanya i arreu. Si la primera fase ha estat llarga i cruel, amb quatre milions de morts a tot el món, sembla que no hàgim paït encara que hi ha una segona fase que va per llarg.
Salvar l’economia o salvar la salut? Hem donat prioritat absoluta a la segona, intentant no enfonsar la primera.
Analitzant la corba de les darreres pandèmies mundials apareixen unes constants que, en aquests moments, paga la pena recordar. A la primera fase, als mesos immediatament posteriors, fins que es descobreix l’antídot, es produeix una mortaldat elevadíssima. Però a la segona, on som ara, es redueix considerablement el número de morts, tot i que no cessen ni molt menys; penetra el virus en capes inèdites de les poblacions i en països tercers, a la vegada que apareixen les seqüeles, els efectes endèmics i les malalties amagades durant la pandèmia. En fi, queda molta feina per fer. Així va passar, per exemple, a la grip espanyola de 1918, encara que la major part dels 40 milions d’afectats van morir en pocs mesos. El mateix es pot dir de la grip asiàtica de 1957, i la de Hong Kong de 1968, amb dos i un milió del morts, respectivament. En el cas de la VIH de 1983, que ha causat uns 35 milions de morts, donat que no s’ha trobat la manera de defensar els sistemes immunològics, l’impacte va ser impressionant al començament també, però s’ha mantingut amb fortalesa; més de trenta anys després, a 2015, encara va morir un milió de persones infectades de la sida (Statista).
El rol de cadascú
En endegar el període posterior a la crisi en el que vivim, val a dir que la rapidesa en trobar la vacuna ha esdevingut un factor clau. Els científics han treballat de valent per descobrir-la i en aquest aspecte ha estat un pas definitiu. Els metges i personal sanitari han après sobre la marxa; el prova-error els hi ha permès praxis que han reduït substancialment el nombre de morts i l’expansió de la pandèmia. Diríem que la vessant de la salut ha triomfat.
On no ha estat tant fàcil assolir l’èxit ha estat en els dos estadis socials indispensables per afrontar qualsevol cataclisme. El de la gestió política i el de la ciutadania. Per una banda, molts polítics estan preparats per actuar a posteriori: hi ha un problema i l’afronten. Un nombre molt menor estan capacitats per actuar amb immediatesa, i molt pocs s’han preparat per identificar els riscos i avançar-se a ells amb plans d’excepció eficaços. D’aquesta manera, al terreny econòmic, ens hem vist abocats a una gran contradicció: s’ha obligat a tancar els negocis, però el sector públic no ha aportat la quantitat suficient de recursos perquè sobrevisquin les empreses. L’esforç dels ERTOs i d’alguns ajuts directes ha equilibrat una mica la balança, però res més.
Les normes han de ser clares i les sancions s’han d’aplicar amb contundència
Per una altra, la ciutadania: es presenta en aquests casos com el subjecte passiu i la víctima de la situació. No te volta de full que els ciutadans són els perjudicats, però la veritat és que aquí els damnificats en són tots. El dret a protestar davant les mesures exigeix la mateixa intensitat de rigor en el compliment de les obligacions, i estem vivint episodis preocupants. La reacció de la Comunitat de Madrid revelant-se contra tot i contra tots; l’actitud dels nois i dels seus pares a Mallorca fugint cap a casa empastifant pel camí a tort i a dret; la boda espanyola a Itàlia amb 40 infectats com a conseqüència dels PCR falsificats; les ampollades habituals de cap de setmana... Serveixin aquests exemples d’irresponsabilitat greu d’una part de la ciutadania que xoca amb els compromisos generals. Els errors d’uns no justifiquen en cap cas els possibles errors dels altres.
Ens haurem d’acostumar a caminar durant un temps llarg per la corda fluixa: mesures que es prenen, mesures que es treuen, mesures que es testen, i torna a començar. Malgrat els canvis que s’hagin d’introduir i la freqüència, les normes han de ser clares i les sancions s’han d’aplicar amb contundència. Si no, la post-pandèmia s’allargarà indefinidament.
I els negocis, què?. Perjudicats entre els que més, els hi toca la pitjor part. Els seus responsables estan obligats a fer-hi front, amb l’afegit que han d’innovar fent surf al voltant dels canvis dels consumidors i s’han d’adaptar addicionalment al nou entorn digital. Un repte només apte per als més esforçats. Salvar l’economia i salvar la salut a l’hora es qüestió dels científics, del personal sanitari, dels polítics i de la ciutadania. De tots plegats.