"Els socis del Barça han assistit a l’esfondrament del club amb total tranquil·litat"

El periodista Santi Segurola assegura que "Laporta té avui un escenari encara pitjor que el 2003"

Santiago Segurola torna a casa després de superar el coronavirus. | Cedida Santiago Segurola torna a casa després de superar el coronavirus. | Cedida

Santi Segurola és considerat per molts el millor periodista esportiu d’Espanya, qualificatiu que ell mateix refusaria com personatge humil. Una llarga trajectòria amb més de quatre dècades a l’ofici, l’ha erigit en un dels pensadors i teòrics que millor saben expressar la realitat del futbol i, per extensió, de l’esport, del seu pes i de la importància en el conjunt social. La Milanesa de Messi volia teoritzar sobre el Barça amb Segurola, ben conscients que tindria molt a dir, i també  buscar unes reflexions que fessin rumiar als lectors. La transcripció de la xerrada és llarga i mereix ser degustada a poc a poc, conscients que el contingut bé s’ho val. Al cap i a la fi, aquesta és una de les nostres motivacions: recuperar l’entrevista llarga i plena d’idees, gènere periodístic que ha quedat del tot arraconat en temps d’immediatesa, consum instantani i simple titular. Esperem que el lector gaudeixi de la conversa mantinguda amb tot un referent com el periodista basc Santiago Segurola.

En un article recent, diu que el Barça és “un Titanic en tota regla”. Qui va fer d’iceberg?

L’iceberg va ser el mateix Barça en un exercici d’autodestrucció que jo no havia vist mai a la història. El club va decidir morir d’èxit després de ser el mascaró de proa del futbol mundial durant uns set anys: era l’equip que s’havia de veure perquè estava transformant el joc i perquè, malgrat que gaudia d’un pressupost elevat, tenia peculiaritats, com el seu planter, que el distingien. Des de la presidència de Sandro Rosell, el Barça ha perdut la noció de si mateix i ha entrat en una dinàmica economicista i mercantil amb la qual ha perdut el sentit de la realitat. Més que manifestar-se com més que un club es va comportar com un club qualsevol i malgastador. Molts dels problemes dels quals ara es queixa el Barça, com els contractes de televisió, tenen a veure amb les seves decisions. L’entitat s’ha gastat molts milions amb jugadors que no han servit de res, cosa que diu molt de la gestió dels darrers anys. En aquest sentit, els primers que han de mirar endins són els dirigents del club i també els socis, que han assistit a aquest esfondrament amb total tranquil·litat quan les alarmes havien saltat feia temps. Per mi, el moment crític va tenir lloc amb la marxa de Neymar. Després de la seva sortida, el Barça va patir un buit que no va saber solucionar. El club va perdre l’hereu natural de Messi i l’oremus.

"El mateix Barça ha fet un exercici d’autodestrucció mai vist a la història"

Ha fet referència al soci. La massa social ha estat conscient de la guerra civil entre el que podríem anomenar bartorosellisme o neonuñisme, d’una banda, i el model Laporta, d’una altra?

No hi ha hagut cap guerra civil, perquè l’etapa entre la victòria de Rosell a les eleccions el 2010 i la marxa de Bartomeu el 2020 ha estat unidireccional. Molts dels fets d’aquesta dècada han tingut conseqüències. Una d’elles és l’acció de responsabilitat en aquella assemblea de compromissaris quan el mateix president Rosell, que demanava accions contra l’anterior junta, es va abstenir en la votació. Aquell instant va definir les característiques del seu mandat. Un altre moment que descriu la manera de fer d’aquell període és el cas de Neymar i Hisenda després que Rosell presumís d’haver fitxat el brasiler per quatre duros. Allò va acabar amb un pacte de Rosell amb la fiscalia que va condemnar el Barça com a institució per un delicte. Malgrat això, ni Rosell ni Bartomeu van sortir malparats d’aquella situació.

En canvi, aquest escapisme contrasta amb la postura bel·ligerant - i no sé si afegir-hi conspiradora-  contra l’home que va transformar el Barça i el futbol. Guardiola no va marxar del Barça, perquè els resultats no fossin bons o per cansament, sinó perquè tenia una crítica interna que s’estenia a alguns mitjans de comunicació que no s’ajustava amb l’increïble èxit que tenia. El principal enemic de Guardiola era dins del club. En aquest sentit, estic disposat a defensar sempre que el Barça no el va canviar Laporta, sinó que el canvi transcendental del Barça el va executar un entrenador que, al meu entendre, és el millor de la història. El club va perdre aquell capital per la seva capacitat autodestructiva. No hi van tenir res a veure el Madrid de Florentino i de Mourinho d’aquella època, com s’ha sentit a dir.

"Guardiola va marxar del Barça per la crítica interna que patia"

Com veu el Barça de Xavi amb l’explosió dels joves?

Els joves hi són, perquè no hi ha quartos i perquè els fitxatges cridats a liderar el Barça no han complert les expectatives, com és el cas de Frenkie de Jong. Al llarg de la seva història, el Barça ha demostrat que es perd pel camí si no té contacte amb la realitat, que en el seu cas és el seu planter. En un dinar, vaig sentir dir a Rosell que el Barça havia de deixar de ser més que un club. Soc conscient que es tracta d’un eslògan, però també cal tenir present que hi ha un vessant emocional, sentimental i històric que fa del Barça un club singular. Perdre aquesta singularitat seria molt nociu per a l’entitat. Per exemple, jo soc un detractor de la Superlliga europea, perquè destruiria els principis essencials del futbol, la seva dimensió social i la seva capacitat aglutinadora. Això deixaria pas a un club de fumadors exclusiu, on m’imagino els propietaris nord-americans d’un club anglès, els amos qatarians del PSG o Florentino Pérez, però no hi sé veure el Barça. Si s’hi apunta per diners, ja no serà el Barça que s’ha promocionat fins ara.

El club viu, doncs, una contradicció que no està solucionant, i tinc la sensació que als seus socis no els importa gaire. Crec que els socis no tenen cap informació sobre un aspecte tan capital com la Superlliga europea o, com a molt, potser han llegit algun article dels pocs que s’han publicat a la premsa. El fet que els socis del Barça acceptin qüestions d’aquesta magnitud així com així forma part de la decadència de la institució, com també ho és haver vist un Camp Nou ple de turistes durant els darrers anys amb la complicitat de la deixadesa de part de la societat barcelonista. De fet, s’ha vist una actitud mercantil dels socis, que han preferit fer negoci amb els seus abonaments en lloc d’estar al cantó dels seus jugadors. Quan tot això ha fallat, l’estadi ha quedat mig buit.

La gent venia a veure el Barça perquè era Disneyland i, quan ha deixat de ser-ho, l’han abandonat. Ara el Barça es veu a si mateix com el rei nu i l’única oportunitat que té són els jugadors joves, que no guanyaran un títol aquesta temporada ni la vinent, però que sí que tenen la capacitat de construir un Barça que es reconegui a si mateix. Tot això ocorre després que s’instal·lés la idea que el Barça no tenia jugadors del planter dignes de pujar al primer equip. Entre el 2010 i el 2019, cap jugador de la Masia no es va consolidar com a titular. És més, molts dels futbolistes van fer les maletes per jugar a l’estranger perquè el club va exercir una deixadesa absoluta de les seves responsabilitats. Ara s’està demostrant que era mentida. A més, la nova fornada té una particularitat: el públic està disposat a patir amb ells i els empararà perquè aquests nois tenen un compromís ferotge, no es queixen, no posturegen i juguen millor que els titulars a qui han pres el lloc. La resposta d’aquests joves mereix un monument. 

"La gent anava a veure el Barça perquè era Disneyland i, ara, l’han abandonat»

La decadència del club durant els darrers anys es deu a alguna estratègia? Hi ha hagut premeditació?

El que ha succeït fins ara és l’estratègia de la deixadesa i de convertir el Barça en un club ric i exclusivista en detriment del més que un club. Això passa quan els clubs s’armen al mercat: el Barça va esdevenir un club que podia gastar-se 120 milions d’euros en Griezmann quan la temporada anterior el francès havia dit que no aniria a Barcelona o deixar-se altres milionades per jugadors que no li han servit de res. Mentrestant, el club no dedicava cap atenció als futbolistes que es formaven a la Masia.

Corria la idea que el futbol ha de fer-se a l’americana i que és un negoci molt llaminer sense cap mena relació amb vincles socials. En un segle XXI marcat per les desigualtats, el futbol és també una metàfora i no es pot distingir d’una societat on un 1% és infinitament més ric que el 99% restant. En aquest escenari, sembla que el Barça vol formar part d’aquest 1%. Diran que el futbol va per aquest camí i que el futur serà això, però per a mi seria frustrant. Aquesta frustració es veu en altres clubs, com per exemple quan els propietaris multimilionaris estrangers d’equips anglesos van haver de fer marxa enrere a sumar-se a la Superlliga europea en veure la reacció contrària dels seguidors. El Barça s’ha quedat al mig de la Superlliga al cantó del Madrid i la Juve sense que en sapiguem ben bé les raons. El posicionament del Barça contradiu la seva història i subratlla el que pretenia el Barça dels darrers deu anys, que no eren joves del planter sinó un tros del pastís econòmic dels mega-rics.

Com veu Joan Laporta? Hi ha diferències amb el Laporta de 2003?

No soc laportòleg. Laporta té divuit anys més i té ferides de guerres. Malgrat que l’escenari de 2003 era dolent, el d’ara encara és pitjor. El 2006 va signar un acord de televisió que el va destacar respecte a la resta d’equips d’Europa, cosa que li va permetre viure les crisis en abundància econòmica. Ara la situació és de fallida tècnica i amb un equip en decadència. Hi ha xacres econòmiques, esportives i socials sumades a casos de corrupció, com el Barçagate, i a la pandèmia. Laporta va arribar a la presidència per una pancarta. En un moment de decadència després del 8 a 2 amb el Bayern i del burofax de Messi, l’aparició d’un expresident amb una pancarta que semblava que desafiava el Madrid va generar un impuls emocional molt fort. Va guanyar per emoció, però amb ella no es gestiona.

En aquest segon període de Laporta, hi ha hagut coses que no he aconseguit entendre. Per què Koeman va continuar al juny quan era evident que la seva relació no era bona i no hi confiava? Hi va perdre temps i va fer que la persona en qui hauria confiat per ser entrenador no tingués els mesos d’estiu per gestionar la plantilla. No estic segur que Laporta tingui un pla al cap i, si el té, jo no el veig per ara, però també és cert que hi ha molts focs a apagar al Barça i potser no han deixat gaire temps per tenir una reflexió clara i presentar-la als socis. Ara és el moment perquè el Barça presenti als socis totes les alternatives i tots els seus posicionaments de forma clara. Per què continua en el projecte de la Superlliga? Per què continua amb Florentino, de qui tinc la sensació que el Barça exerceix de sidecar? L’últim que es pot permetre el Barça és la manca de claredat, perquè la gent està cansada. Si es vol generar una revitalització, el club ha de fer el mateix que està fent al camp: cal una revolució, presentar les coses clares, arriscar-se i fer-ho saber als socis. Laporta ha de fer aquest pas.

Santi Segurola

Santi Segurola torna a casa després de superar el coronavirus. 

Com interpreta l’adeu de Messi?

En aquesta qüestió, soc menys dràstic. El Barça va perdre el millor jugador de la història, però la gestió dels egos de les grans estrelles és molt complexa i difícil quan s’apropen als 33-34 anys i el seu crepuscle ja s’aprecia. I això és el que li ha tocat gestionar a Laporta, de qui ha sorgit el dubte de si realment l’ha volgut mantenir a l’equip amb una nebulosa de fons que no s’ha aclarit. No obstant això, en algun moment el Barça havia de posar fi a la relació amb Messi o Messi havia de posar fi a la relació amb el Barça. I com es fa això, que és tan difícil? Jo crec que la solució passava per una reflexió del club sobre el rol de Messi el 2015, quan el Barça va guanyar el triplet amb la final a Berlín. Aleshores el club hauria d’haver assumit que l’argentí no havia de protegir el Barça com si fos un déu únic.

Com passa a la vida quan et fas gran per molt bo que siguis, a Messi li calia empara: a mesura que el jugador complia anys, els fitxatges eren irrellevants i el comprometien encara més. En lloc de facilitar-li el camí per al seu final, el club el complicava cada vegada més. No hem de fixar-nos en el seu darrer any ni en el burofax. Cal mirar el 2015, quins jugadors van venir a partir d’aleshores, quina política va seguir el club i per què es va abandonar el planter en benefici d’un club mercantil que ni tan sols ha funcionat esportivament. Com més sol es quedava Messi, més complicada era una sortida decent per a ell. El Barça va perdre cinc anys claus per haver aconseguit que Messi acabés la seva trajectòria com l’hauria d’haver acabat.

Pep Guardiola tornarà al Barça algun dia?

No crec que torni com a entrenador. Només m’imagino aquesta possibilitat en un cas extraordinari.

I com a director tècnic o president adjunt?

Crec que no té sentit parlar d’un rol de Guardiola al Barça quan és al cim del món del futbol amb el Manchester City i encara és jove. Ara no és el moment i no ho serà en els anys vinents, tot i que potser un dia es convertirà en el Cruyff del Barça com a oracle de confiança. El problema és que Guardiola va sortir molt castigat pel mateix club, per la seva societat i de manera mediàtica. Es va endur ferides i ja fa gairebé deu anys que va marxar de Barcelona. I no oblidem que molts dels que ara demanen sacrificis a Guardiola van participar en la seva demolició.

Veu els partits del City?

Sí, els veig. Per mi Guardiola és una figura colossal, perquè la revolució més important del món del futbol que he vist és la seva. Es juga com ell va ensenyar a jugar el Barça el 2008. Amb ironia i admiració, Marcelo Bielsa va dir que Guardiola havia fet molt de mal al futbol perquè havia tancat el cercle i ja només es podia aspirar a estripar el model de Guardiola jugant com Guardiola vol que es jugui: sortint amb la pilota des de darrere, pressionant i la resta de línies d’actuació que veiem en ell. El futbol actual és fill de Guardiola, i no ho és ni de Klopp ni de Mourinho. No ho és ni tan sols de Cruyff, malgrat que, tot sigui dit, va viure una altra època i molts dels seus principis formen part de l’ideari de Guardiola.

"Els joves donen l’oportunitat de crear un nou Barça que es reconegui a si mateix"

També té crítics.

És cert, però són crítics perquè l’enveja funciona i perquè té detractors polítics. Bona part del problema polític a Catalunya es va escenificar en aquells Barça-Madrid de l’època de Guardiola, Mourinho i Florentino Pérez. Sempre tindrà crítics, però objectivament el Barça, el Bayern i el City han tingut el millor entrenador que es pot tenir. Després de tants anys, Guardiola continua al cim, cosa que em sembla un miracle.

L’escola d’entrenadors alemanya és l’actual revolució o és una moda?

És la revolució d’avui en dia i, probablement, la dels anys vinents. Malgrat que a Guardiola se li retreu que no guanyés la Champions League amb el Bayern, està clar que el futbol alemany no juga ara com ho feia abans de Guardiola. El Bayern de Munich actual és hereu dels principis fonamentals de Guardiola. Entrenadors com Tuchel i Nagelsmann estan adherits a Guardiola, cosa que ells mateixos han reconegut públicament. L’efecte Guardiola procedeix de l’època al Barça, però també pel seu pas per Alemanya. Gràcies a la seva influència, bona part dels entrenadors alemanys de referència ha marxat a treballar a la Premier League.

Com veu el Mundial del Qatar més enllà de futbol estrictament?

Ho porto molt malament, perquè és un dels diversos aspectes actuals del futbol que em desagraden profundament. El futbol és molt llaminer i, si poguessin, farien un Mundial cada sis mesos. Això, però, no és el que el futbol, els futbolistes i els entrenadors demanen. Els jugadors acabaran destrossats i difícilment els entrenadors podran fer la seva feina amb setmanes plenes de partits, viatges, convocatòries amb les seleccions... És un autèntic disbarat que només afavoreix els poderosos i rics propietaris dels clubs, que només volen fer quartos. Vivim en un món on la cobdícia mana. Projectes com organitzar un Mundial amb més freqüència i la Superlliga s’allunyen del que és el futbol.

"No estic segur que Laporta tingui un pla. Si el té, no el veig per ara"

I el VAR?

No m’agrada el VAR, perquè desnaturalitza el futbol. El pretén americanitzar, probablement perquè als nord-americans no els ha agradat mai el futbol. Atura el joc, utilitza la tecnologia per fer negoci amb ella, obre la porta a introduir-hi anuncis... És un futbol d’hamburguesa i hot dog. En nom de la suposada justícia del VAR, estem assistint a injustícies encara més accentuades i a un xoc frontal amb el que sempre ha estat un joc natural i fluid en el qual sempre hi ha hagut certa confiança en el factor humà per molt que no ens agradés l’àrbitre. Abans es podia equivocar l’àrbitre; ara s’equivoquen l’àrbitre i el VAR amb un reglament cada vegada més complex en el qual no sabem què són mans o que diu que és fora de joc perquè el tac de la bota del davanter està més avançat que el defensa. Això no és futbol.

Com interpreta que algú procedent de Fuerza Nueva com Javier Tebas dugui la veu cantant del futbol espanyol? És una translació de la força que encara té el franquisme a la societat espanyola?

No, no ho crec, sincerament. Malgrat que soc als antípodes de les idees polítiques de Tebas, opino que el seu ascens en el món del futbol no té res a veure amb la seva forma de pensar, sinó que es deu a una ambició legítima i al fet que ha trobat la fórmula per arribar a dalt. Ho ha aconseguit gràcies al Barça i al Madrid, clubs que ara l’ataquen i que abans van ser el seu trampolí. Amb el pas del temps, Tebas va comprovar que hi ha 40 clubs i, per molt que dos o tres duguin la veu cantant, els vots de la resta sumen més. També cal dir que la lliga espanyola ha funcionat de forma eficaç durant la pandèmia: es van jugar els partits i els protocols es van complir. Li podem, per tant, discutir a Tebas el que vulguem, però el funcionament de la lliga ha estat molt bo en un moment complex. Això no, però, impedeix que el combat que s’aproxima entre ell, d’una banda, i Florentino, probablement amb Laporta, de l’altra, serà molt dur.

Parlem de l’Athletic de Bilbao. Podrà resistir la seva singularitat?

Desitjo que així sigui. Aquesta pregunta ja me la van fer als anys vuitanta i, sobretot, als noranta després de la Llei Bosman. Aleshores es va dir que la singularitat de l’Athletic no tenia sentit en el món del futbol, però l’Athletic continua a primera divisió trenta anys després. I el més important és que la gent de l’Athletic vol que el club continuï així, malgrat que, quan el panorama és negre, sempre apareixen els que diuen que cal abandonar el model perquè no dona més de si i obrir la porta a estrangers. L’Athletic sap del que sap, que és el que ha fet en els seus cent vint anys d’història. En canvi, no té coneixement del mercat internacional. A més, des del punt de vista econòmic, podria optar a fitxar el jugador número 300 en la classificació de millors futbolistes perquè hi ha entitats amb molts més diners. Això tindria sentit? Potser en algun moment un jugador uzbek arribaria a l’Athletic i faria 30 gols en una temporada, però el curs següent ja hauria sortit traspassat a un altre club. Per molt que ingressés molts diners pel traspàs, l’Athletic hauria d’anar a buscar un altre jugador. On? Al Turkmenistan? La idea fàcil que els jugadors estrangers ho solucionarien tot no sempre funciona. Per exemple, la Reial Societat va entrar en fallida i l’Sporting de Gijón és a segona divisió després d’haver abandonat la política de planter i començar a fitxar estrangers. En un moment on tots els clubs s’assemblen, és clau que hi hagi petites delicatessen que es distingeixin, perquè es queden el mercat de l’heterodòxia i la contraculturalitat.

"Messi? La gestió dels egos de les grans estrelles és complexa i difícil"

Parlem d’història del futbol. Quan es parla del futbol espanyol, se situa el Reial Madrid a la cúspide. En canvi, s’oblida que el futbol té més de cinquanta anys i que en la totalitat de la història els grans clubs havien estat el Barça i l’Athletic a diferència d’un Madrid que s’incorpora a l’elit a finals dels cinquanta. Hi ha un oblit voluntari d’aquells primers anys del futbol?

Al Madrid li va anar molt bé que el Barça només guanyés dues lligues entre 1960 i 1974 i una de sola a la dècada dels vuitanta. Aquest fet li va donar trenta anys de discurs i d’avantatge al Madrid. Un club de la magnitud del Barça no apareixia als ulls d’una generació en un país centrípet. El Madrid va guanyar títols i va ser gairebé hegemònic, cosa que va crear un discurs que funciona de meravella en un estat centralista. En aquest sentit, cal dir que la irrupció del Barça de Cruyff va preocupar molt perquè era un contrapès no esperat. Socialment, el Barça era un club extraordinari, però futbolísticament no semblava un rival del Madrid, perquè no apareixia al palmarès de les Copes d’Europa. El fet que aquell model del Barça comencés a tenir èxit no només al camp sinó entre la joventut, a Europa i al món va generar angoixa a Madrid, perquè veien que deixaven de ser dominants. Quan l’equip de Guardiola guanya el sextet, Florentino Pérez posa tota la carn a la graella perquè aquella època acabi com més aviat millor. Fitxa molts jugadors i Mourinho, que més que un entrenador era un combatent emocional, polític i psicològic de la idea que el Barça representava. El Barça va ser una amenaça extrafutbolística per al Reial Madrid. Per això crec que la sortida de Guardiola va ser una benedicció per al projecte que el Madrid va traçar amb Mourinho.

Què opina de la supressió dels avals per accedir a la presidència de clubs que no són SA com l’Athletic?

Al meu entendre, els avals han servit perquè certa classe dirigent amb recursos hagi utilitzat els clubs com si fossin SA en benefici propi, tret dels moments en què les coses han anat molt malament. Florentino és un avalador o és propietari del Reial Madrid? És una pregunta que és difícil de respondre, perquè a mi em sembla un propietari encara que el club no sigui una SA. Però més enllà d’això, poc puc dir dels avals perquè no ho he estudiat amb profunditat.

La decisió arriba gràcies a una esmena del PNB als pressupostos generals de l'Estat abans que el juny de 2022 hi hagi eleccions a la presidència de l’Athletic.

La presidència de l’Athletic té connotacions polítiques evidents, sobretot en el món nacionalista. Hi ha una correlació entre l’Athletic i el nacionalisme basc, fonamentalment amb el PNB però també amb el món abertzale.

"No m’agrada el VAR perquè desnaturalitza el futbol"

Com veu el paper dels mitjans de comunicació en el món del futbol?

En general, els mitjans actuen com a publicistes del poder. Abans un club observava el periodista amb cautela perquè existia la possibilitat que una crítica periodística el desestabilitzés. Amb la crisi econòmica que pateix el periodisme, els que ara tenen por dels clubs són els mitjans. Els grans clubs tenen un marge de maniobra tan ampli que intimiden els mitjans. En un moment de caiguda econòmica, d’atur i de futur complicat per als periodistes, el paper dels mitjans no és el que correspon a la professió, perquè hi ha por del poderós i de la falta de feina. És una situació preocupant i, tristament, els mitjans accepten aquest rol.

Com s’imagina el futbol d’aquí a uns anys?

Soc pessimista. Quan algú intenta parlar de futbol fora dels esquemes ultramoderns, se’l titlla de nostàlgic. Els factors econòmics empenyen el futbol a un model americanitzat que només pot trobar resistència en els aficionats. Per ara, l’han trobat a Anglaterra i poca cosa més. Cada temporada s’aprofundeix una mica més en aquelles línies que allunyen el futbol de les seves idees primigènies i l’apropen a un cantó cada vegada menys divertit, sense interès i amb poca relació amb l’essència d’aquest esport. Se’l condueix a les idees comercials i a un entreteniment en què el futbol juga el mateix rol que juga McDonald’s. Per mi, el futbol és alguna cosa més. Té tants valors units a una història de més d’un segle que m’entristeix molt el camí que ha pres.

Més informació
"Qui ha donat suport a les últimes directives vol que el Barça sigui una SA"
Fermí Puig, més que un cuiner
Avui et destaquem
El més llegit