De sistemes de finançament en estats federals n’hi ha diversos. Uns funcionen sota el principi que cada administració recapta el que necessita: l’administració central, l’estat federat i el municipi. Aquest model és el que segueixen la majoria dels països anglosaxons (Estats Units, Austràlia, Canadà) que, en general, es caracteritzen per l'“espavila’t!” és a dir “si vols gastar, recapta”. El sistema suís també s’hi aproxima, perquè és una confederació i cada pal aguanta sa vela. Malgrat tot, sempre hi ha una quantitat que la corresponent administració ingressa i es guarda amb l’objectiu de cobrir necessitats d’urgència o finançar aspectes inevitables d’administracions de rang inferior. Per exemple, en cas d’un desastre natural o d’un accident, l’administració superior hi envia recursos. Aquest va ser el cas de l’Huracà Katrina que va devastar Nova Orleans l’any 2005. Els danys es van avaluar en 200.000 milions de dòlars. És clar, ni la ciutat ni l’estat de Louisiana podien reparar la totalitat del que s’havia malmès i l’estat federal també hi va haver de posar diners. Una altra necessitat que ha de cobrir l’administració de nivell superior és la dels serveis que, a causa de les característiques de l’administració corresponent, no es poden finançar localment. Són despeses recurrents. Un exemple? Serveis mèdics en un poble petit. Correus, etc.
El sistema alemany és un sistema federal, però està basat en el principi de democràcia social de dret que es va implantar a Europa en acabar la Segona Guerra Mundial. I això vol dir que hi ha transferències de recursos entre administracions i territoris per tal d’evitar grans desigualtats o, també, per tal d'estimular la igualtat. Especialment, el sistema de transferència de recursos està orientat a mantenir una unitat que Alemanya ha perseguit des de fa segles i que, en certa manera, ve definit pels territoris de parla alemanya. El seu concepte de nació és molt diferent del nostre.
Com que els alemanys són gent seriosa, el Bundesrat (el senat alemany on estan representats tots els länder) va estudiar el tema abans la sang no arribés al riu
Malgrat que tots els estats alemanys (anomenats länder, recordem-ho) són unionistes i volen pertànyer a Alemanya, desitgen tenir els comptes clars, i quan no ho són, es revolten, com veurem més endavant. Per això ells fan una diferència fonamental entre els conceptes solidaritat i subvenció. La idea és important. Solidaritat vol dir ajudar els estats que no arriben a gaudir del nivell financer mitjà del país (Alemanya) per insuficiència en la recaptació. Les raons per les quals un estat federat receptor no arriba a aquesta mitjana poden ser múltiples: no hi ha prou habitants, els nivells salarials estan per sota de la mitjana nacional, alguns estats són massa petits (per exemple, les ciutats-estat com ara Hamburg), etc. Ara bé, un cop arribat a la mitjana, la resta es considera subvenció. Viure per sobre de les pròpies possibilitats. I aquest concepte no es tolera ni de bon tros. Per això, com que els comptes no estaven clars i hi havia massa subvenció, l’any 2001 els länder de Baden-Württemberg, Baviera i Hesse van plantejar aquesta qüestió al tribunal constitucional alemany. Com que els alemanys són gent seriosa, el Bundesrat (el senat alemany on estan representats tots els länder) va estudiar el tema abans la sang no arribés al riu. Per això la transferència de recursos dels länder rics als menys rics s’ha anat limitant. Es persegueix que regeixi el principi de solidaritat i s’elimini gradualment el de subvenció. En resum, tot allò que sigui quantificable mitjançant una regla o fórmula, i resultat d’un fet palpable, cap problema. Tot allò que sigui subvenció al modus vivendi, es va esporgant.
L’any 2017 es va reestructurar el sistema de finançament alemany. Tot ell: el federal, els dels länder i el municipal. Això va comportar realitzar diverses modificacions a la constitució (recordin, la Llei Fonamental o Grundgesetz). Va entrar en funcionament el 2020. Ja hi havia hagut una onada prèvia de modificacions a principis del mil·lenni. I, abans, una altra quan es va produir la unificació (1990). Però ara era necessari fer-ne una altra. Amb això pretenc remarcar que el sistema de finançament d’un estat federal és una cosa viva i que sempre hi ha aspectes que queden sense solució precisa fins a la pròxima onada. Per això no és cap error assegurar que la immutabilitat de la Constitució espanyola és molt pitjor que una fal·làcia: és un error imperdonable.
El sistema de finançament d’un estat federal és una cosa viva i que sempre hi ha aspectes que queden sense solució precisa fins a la pròxima onada
El sistema de finançament alemany és una màquina de gran precisió, i això vol dir complexa. Alguns exemples. Els impostos que paguen les empreses van a l’estat on es produeix el bé que paga impostos, no pas -com succeeix aquí- on té el domicili central l’empresa. És a dir, sota aquest mètode, els impostos que paga CaixaBank es quedarien majoritàriament a Catalunya i a cada comunitat autònoma depenent de les operacions que fessin les oficines en aquell territori. Un altre exemple. Els impostos que un centre de producció hagi de pagar lligats als salaris, han de ser transferits al lloc de residència del treballador -el fet és important, ja que hi ha empleats que viuen en un estat diferent del de treball, especialment a les ciutats estat. En definitiva, és un sistema que intenta ser molt precís i esdevé molt complicat. Això sí, no hi ha joc per a la discrecionalitat a l’hora de manegar els diners. Vull dir que els diners no van a parar a cap estat sense que siguin fruit d’una fórmula.
En general, la gran eina de solidaritat a Alemanya és l’IVA, ja que la constitució diu que el 75% d’allò que es recapta per aquest concepte -que ho recapten els länder- s’ha de distribuir entre tots els länder en funció de la seva població. Però atenció. Els parlava de la complexitat de la maquinària. I aquest n’és un bon exemple. Fixin-se. Els diners d’aquest 75% de l’IVA -que són recaptats pel land corresponent- no són pas transferits a una autoritat central federal que, aleshores, fa la redistribució solidària. No senyor. Cada land envia els diners corresponents a cada altre land deficitari. Com que es tracta d’un mecanisme en què l’estat central (federal) no hi intervé, es denomina “solidaritat horitzontal” perquè es fa entre länder.
La gran eina de solidaritat a Alemanya és l’IVA, ja que la constitució diu que el 75% d’allò que es recapta per aquest concepte -que ho recapten els länder- s’ha de distribuir entre tots els länder
A partir d’aquí, l’altra part de la solidaritat la practica, bàsicament, el govern federal i, malgrat que intenta ser molt objectiu, aquest aspecte és sempre motiu de contínues disputes amb els länder, ja que es pot interpretar com a subvenció. A aquesta solidaritat se l’anomena solidaritat vertical, ja que ve implementada pel govern federal. En qualsevol cas, tot allò que un land rep en concepte de solidaritat vertical està subjecte a fortes auditories per veure que els diners es gasten per allò que toca i que està planificat. I que és necessari. En definitiva, es vol evitar allò que tingui lloc a Espanya: que una autonomia deficitària es gasti els diners en coses que no són bàsiques i que originàriament tenien com a missió equilibrar els serveis bàsics que es consideren fonamentals. En definitiva, els únics diners que un land deficitari pot gastar com vol són els rebuts de la solidaritat horitzontal -els provinents de l’IVA d’altres länder. La resta està subjecte a forts controls. Recorden els homes de negre? Com no els ha de demanar Alemanya per a la resta de membres de la Unió Europea si ella ho practica a casa?
Com a conclusió, podríem dir que el sistema Alemany intenta ser just i això requereix una gran disciplina per tal de fer anar una maquinària complexa. Amb un objectiu bàsic: solidaritat quantificada (el que ells anomenen solidaritat horitzontal, que prové de l’IVA) tota la que pactem. Ara bé, tot allò que soni a subvenció discrecional que no té com a objectiu corregir, temporalment, determinats aspectes, no és acceptat.
Recorden els homes de negre? Com no els ha de demanar Alemanya per a la resta de membres de la Unió Europea si ella ho practica a casa?
En el cas nostre, insisteixo que el gran problema que es plantejarà serà el de fixar la “solidaritat”. Ja els vaig dir que el concepte de solidaritat mediterrani és de perímetre elàstic i acostuma a ser reclamat per gent o societats laxes. Alemanya, per cultura, no practiquen tant com nosaltres la informalitat i l’esquenadretisme. Quan arribi el moment ja en parlarem, però la discussió sobre la solidaritat serà forta i pot deixar el pacte signat entre ERC i el PSOE en paper mullat.