La poca memòria que caracteritza aquesta societat trepidant fa que la notícia bomba de la setmana -la creació d’una nova lliga europea de futbol- hagi estat rebuda com una gran novetat quan, en realitat, prové d’un conflicte amb arrels molt profundes. Fa més de 30 anys, els grans clubs europeus ja amenaçaven amb muntar-s’ho pel seu compte si el gestor del sistema -la UEFA- no repartia més diners per les competicions que els mateixos clubs protagonitzaven. Sense anar més lluny, el format actual de la Copa d’Europa -anomenada comercialment Champions League- creat el 1992 i evolucionat progressivament, respon a aquestes pressions dels clubs, que volien més partits i més ingressos.
En el fons del conflicte hi ha l’estrany paper de la UEFA, una entitat establerta com a organitzadora del futbol europeu des de mitjans anys 50 gràcies a l’impuls de diverses federacions nacionals, que estaven convençudes que calia posar ordre al futbol continental. Fins aquell moment, les competicions s’organitzaven localment sota el paraigua de la FIFA, l’organisme suprem del futbol a nivell mundial. Però el que fa 70 anys semblava una bona idea, a ulls dels grans clubs europeus s’ha convertit ara en un obstacle per tal que aquests puguin treure el màxim rendiment de les seves marques, avui dia globals i d’una gran potència comercial. Per posar un exemple, segons la mateixa UEFA, la temporada 2019/2020 les tres grans competicions europees (Champions League, Europa League i Supercopa) van generar uns ingressos de 3.250 milions d’euros, dels quals la mateixa UEFA va quedar-se 295 milions en concepte de despeses d’organització, mentre que el club que més diners ingressava podia aspirar de forma realista a passar una factura d’uns 100 milions d’euros. En conseqüència, sense UEFA, amb uns fons de solidaritat menor (els diners destinats a clubs que no formen part de l’elit) i amb una eliminació dels “coeficients de fregament” que acostumen a envoltar les entitats opaques, la part que se’n durien els grans clubs podria arribar a ser substancialment superior. En aquest sentit, la nova Superlliga ofereix un pagament d’entrada als fundadors -podríem anomenar-lo engagement bonus- d’uns 300 milions d’euros per cap, que és addicional al pagament que rebrien cada temporada (tot i que algunes fonts augmenten aquesta xifra fins els 600 milions en el cas del Barça). La diferència, es miri com es miri, resulta abismal. Els fundadors ja són prou coneguts: sis clubs anglesos (Arsenal FC, Chelsea FC, Liverpool FC, Manchester City, Manchester United i Tottenham Hotspur), tres d'espanyols (Barça, Real Madrid i Atlético de Madrid) i tres d’italians (Internazionale, FC Juventus i AC Milan).
Malauradament, massa sovint les coses no són tan senzilles com emplenar un full d’Excel amb les xifres desitjades. Pensar que existeix una escalabilitat infinita en el negoci del futbol pot resultar massa agosarat si tenim en compte el factor emocional que encara envolta aquest esport. Per a un club, tenir dos o tres grans partits al llarg d’una temporada implica que, per necessitat, aquests dos o tres duels resultin un producte de luxe que tothom vol consumir. Si l’excepcionalitat es transforma en rutina, hi ha molts dubtes que la fam de partits estel·lars es mantingui intacta. A més, la pròpia naturalesa de la competició acabarà, segurament, per crear noves classes dins d’aquesta mateixa súper classe de clubs elegits.
Els seguidors que estimen el futbol i segueixen amb passió el seu equip podrien estar mitjanament tranquils si qui dissenyés i donés suport a aquesta nova competició fos algú interessat en mantenir vives les essències del futbol, aquell esperit que tant ens agrada d’aquest joc i que l’ha fet el més popular del planeta. Però tot sembla indicar que no serà així, perquè si fem una repassada als homes clau del projecte veurem que hi ha més financers que experts en futbol. Desitjar maximitzar el teu ROE a curt termini no té per què tenir unes conseqüències positives a llarg termini per al global de la indústria sobre la qual operes. Al costat de la taula on seuen els compradors del producte hi ha JPMorgan, una entitat de banca d’inversió dels Estats Units; però és que al cantó dels venedors hi trobem perfils similars, perquè bona part dels propietaris dels clubs implicats són grups financers d’escassa tradició al món del futbol. El Manchester United pertany als Glazer, una família americana, els seus veïns del City són propietat del xeic d’Abu Dhabi, el Liverpool també té capital dels Estats Units a través de la firma Fernway Sports Group, el Tottenham és del grup ENIC, el màxim accionista del qual és un conegut especulador financer, el Chelsea pertany a l’oligarca rus establert a Israel Roman Abramovic, l’Arsenal és en mans del grup nord-americà KSE, l’Inter de Milà és propietat d’un grup xinès, mentre que els seus veïns del Milan AC pertanyen a un fons de reestructuració de deute, la Juventus és de la família Agnelli -els amos de la FIAT- des de temps immemorials i, finalment, l’Atlético de Madrid està en mans de la família Gil, amb participacions menors d’Enrique Cerezo i del multimilionari israelià Idan Ofer. Queden fora d’aquesta llista Barça i Real Madrid, les dues anomalies societàries que encara conserven l’estructura de caràcter mutual.
Si fem una repassada als homes clau del projecte, veurem que hi ha més financers que experts en futbol
En vista de qui pren les decisions en tots aquests clubs, queda prou clar que la rendibilitat financera estarà sempre per sobre de qualsevol altra consideració, incloses les de caràcter emocional o de tradició. Curiosament, veiem com els clubs més sanejats d’Europa, com són els alemanys, han decidit no pujar a aquest tren. Per cert, sembla que els americans de JPMorgan, acostumats a les dinàmiques empresarials del seu país, només volen seure a negociar amb els propietaris dels clubs, circumstància de difícil resolució en els casos de Barça i Real Madrid. Per tant, és fàcil albirar que per aquí vindran pressions addicionals per transformar aquests clubs en societats anònimes.
Oblidar que el futbol europeu té una cultura molt diferent a la de l’esport americà potser resulta una omissió massa greu a l’hora de dissenyar el producte. El concepte de lliga tancada o semitancada, estil NBA, sembla difícil que arreli en un continent on els clubs són més que un simple concepte d’entreteniment. La dinàmica del joc del futbol permet que David passi per sobre de Goliat més sovint del que succeeix en altres esports i això fa que els equips petits puguin enfrontar certs reptes amb una aurèola d’il·lusió.
Sortir de la ruïna
Un dels motius que ha esgrimit Florentino Pérez, president d’aquesta futura competició, per tirar endavant el projecte, és que els grans clubs es troben en situació de ruïna i necessiten maximitzar els seus ingressos per restablir l’equilibri patrimonial. Caldria preguntar-se per què s’ha arribat a aquesta situació d’extrema feblesa si els clubs acreditaven uns increments a la facturació propers al 10% anuals en el lustre previ a la pandèmia. La resposta cal buscar-la en la capacitat autodestructiva del sector a l’hora de competir internament, una circumstància que acaba indefectiblement en un augment irracional dels salaris dels futbolistes. És el que el periodista Antoni Bassas defineix com una “tendència exponencial a la inflació”, o més gràficament, el que el productor Jaume Roures dibuixa amb cert humor: “Els augments de facturació dels clubs serveixen perquè els futbolistes puguin tenir tres Lamborghinis en comptes d’un parell”. Per tant, tret del cas alemany, més facturació no implica comptes més sanejats. En el món de l’empresa convencional és lògic que els principals operadors tinguin tendència a buscar situacions oligopolístiques, però en la indústria del futbol aquesta cursa no té sentit, perquè el valor és competir, no expulsar competidors del mercat.
Les economies dels clubs alemanys estan sanejades fruit d'una gestió responsable i una competició domèstica que funciona a la perfecció; potser els espanyols haurien de replicar el model
Tal i com està concebut el projecte, la nova competició europea seria compatible amb les lligues nacionals, però això podria no ser possible si la UEFA executa les seves amenaces i expulsa els clubs díscols del seu univers privatiu. Aquí s’enceta una guerra només apta per a experts en teoria de jocs, aquella disciplina de les matemàtiques i de l’economia que estudia quin comportament tenir en funció del que es pensi que tindrà l’adversari. En el pitjor escenari possible, segurament negligible per l’aversió que provoca sempre la “destrucció mútua assegurada”, els campionats domèstics, la Champions League i els tornejos de seleccions nacionals quedarien afeblits per l’absència de clubs i jugadors de màxim nivell, mentre que els equips de la Superlliga quedarien confinats a un territori aïllat en mans sempre dels resultats comercials per evitar la pèrdua de suport dels inversors i el tancament de la competició. Per tant, a priori semblava probable que abans de la data límit -la nova competició hauria de començar a l’agost d’aquest any- es produís algun tipus d’acord que minimitzés els danys a totes dues bandes. Però ahir al vespre tot va canviar quan es van començar a produir desercions en el bloc, de manera que a última hora de la nit ja no quedava cap club anglès implicat al projecte. La postura que la Superlliga mantenia aquesta matinada era la de reconfigurar la competició, però seguir endavant.
Aquests dies qui més qui menys posa sobre la taula el cas de l’Eurolliga de basquetbol, una competició organitzada per una associació de clubs que el seu dia, a les beceroles del segle XXI, va aconseguir fer caure la totpoderosa FIBA, el feu del temible Boris Stanković, i quedar-se les competicions més lucratives. Efectivament, serveix com a exemple, però en absolut es pot emprar com a vaticini del que passarà en el món del futbol. Un esport i altre no tenen res a veure ni en implantació social ni en interessos comercials. Per cert, una altra escissió que gairebé ningú no recorda és la que es va produir al si del bàsquet espanyol a finals dels 80, quan a l’ACB li va sortir un competidor amb moltes ínfules. Es tractava del Circuito de Baloncesto Profesional (CBP), que va trencar l’statu quo per crear una lliga alternativa amb un reglament proper al de l’NBA amb l’objectiu d’oferir un espectacle més entretingut. La seva implantació principal es va produir al sud de la península, amb jugadors procedents de categories inferiors i marcadors finals molt generosos. L’invent no va funcionar i la competició va patir un degoteig constant d’equips que es retiraven, fins a fer inviable la seva continuïtat.
Tornant a la Superlliga, i com hem vist abans, els clubs alemanys -entre els quals hi ha l’emblemàtic i milionari Bayern de Munic- han optat per quedar al marge del projecte. El motiu és ben clar: les seves economies estan sanejades fruit d’una gestió responsable i una competició domèstica que funciona a la perfecció. Estadis plens, famílies que van al futbol, localitats a preus assequibles i una competició atractiva han fet de la Bundesliga un model d’èxit. Potser la competició espanyola hauria d’haver intentat replicar el model i ara no caldrien fugides endavant. Que la UEFA sigui un organisme parasitari no implica que qualsevol projecte que li vagi en contra sigui una idea brillant.