Els romans observaven el vol dels ocells i els budells dels animals sacrificats per endevinar el futur. Avui tenim als economistes, que diuen que expliquen molt bé l'endemà perquè avui no ha succeït el que van preveure ahir. Parafrasejant a JK Galbraith podríem dir que la funció dels economistes és fer d'astròlegs respectables. Però la realitat és que les empreses necessiten fer escenaris del futur per tal d'adequar la seva estratègia per assolir els seus objectius, quan no aquests mateixos. Un element essencial de qualsevol escenari és el macroeconòmic, Com que sóc de lletres procuro informar-me de l'opinió dels que saben d'economia. Així em vaig trobar amb un interessant article a The Economist del passat 25/7 que deia així Tornant a començar i que tractaré de resumir, si bé de forma suï-generis.
L'era keynesiana, iniciada el 1940, es resumeix en què l'Estat ha d'intervenir per lluitar contra les recessions augmentant el seu dèficit per assegurar que el màxim de persones que volen poden treballar; i a les expansions ja el reduiran. Als anys 70 la coexistència d'alta inflació i atur va donar força a Milton Friedman que deia que els estímuls eren inútils si no es fa front a les deficiències estructurals.
"Parafrasejant a JK Galbraith podríem dir que la funció dels economistes és fer d'astròlegs respectables"
Als anys 80 el monetarisme va fer front a la inflació reduint el subministrament de diners, encara que augmentés l'atur. Es deia que una inflació baixa i estable crearia benestar a llarg termini. La independència dels bancs central era necessària, i la funció de la política fiscal era mantenir el deute públic, baixar i redistribuir els ingressos.
A la gran recessió es van abaixar els tipus d'interès fins a pràcticament zero i es va injectar liquiditat al sistema, però el creixement del PIB i la inflació varen ser baixos contra tota lògica. Aquests darrers anys a escala mundial hem estat en una situació similar als anys 70, és a dir inflació i atur coexistint en el mateix sentit, si bé en aquest cas baixos. També s'observa un creixement del poder de les megacorporacions i una reducció de la mobilitat social. Es necessita un substitut dels tipus d'interès per fer front als cicles econòmics.
I apareix la covid-19 que paralitza les cadenes de subministrament, però els preus no augmenten; perquè la demanda i les previsions d'inflació, interès i inversió són baixes. L'estalvi puja. Els treballadors "de coll blanc" poden teletreballar, i els essencials han d'assumir grans riscs de contagi amb poc salari. Els enormes estímuls econòmics han calmat als mercats, evitat el col·lapse de moltes empreses i comprat la pau social. Però ara cal decidir quina és la política macroeconòmica a futur. Hi ha tres escoles.
"Aquests darrers anys s'observa un creixement del poder de les megacorporacions i una reducció de la mobilitat social. Es necessita un substitut dels tipus d'interès per fer front als cicles econòmics"
Per a la primera, mentre els bancs centrals puguin injectar liquiditat, comprant actius, seran capaços d'augmentar el creixement econòmic i la inflació; i si no ho aconsegueixen és perquè no ho fan amb suficients ganes. Però comprar actius pot ser perillós a l'hora de sostenir empreses que haurien de tancar. Millor que els governs gastin o rebaixin impostos, sosté la segona escola. La funció dels bancs centrals és mantenir els interessos baixos fins que el dèficit es rebaixi.
Per a la tercera escola els tipus zero treuen força a la política econòmica, i el deute per augment de la despesa o disminució d'impostos deixa una factura per als nostres descendents; no existeixen els "diners gratis". Els governs rebran pressions per fer front a les pensions, sanitat, envelliment de la població, canvi climàtic i conseqüències de la pandèmia. La millor forma d'estimular l'economia no és creant deute que haurà de pagar-se quan els tipus d'interès augmentin; sinó posar el tipus d'interès per sota del menys tres per cent (-3%) i traslladar-lo als mercats, empreses i ciutadans. Per evitar que la gent porti els diners a sota el matalàs es pot substituir els diners físics pel digital. Alguns diuen que això no és suficient, que a més calen reformes estructurals com: augmentar el poder declinat dels sindicats, amb el focus posat en no generar atur en el procés; substituir les rendes exemptes per ingrés bàsic universal; evitar la formació de monopolis (no s'inverteix sense competència).
Totes aquestes escoles competiran en l'espai polític. Un risc és que els polítics es pensin que preocupar-se pel dèficit és de dèbils, que la independència dels bancs centrals no importa, i que les reformes es poden ajornar.
L'article acaba dient que "el que està clar és que l'antic paradigma econòmic sembla cansat. D'una forma o un altre, el canvi està venint". VIA Empresa disposa d'il·lustres economistes col·laboradors que ben segur poden corregir aquest resum suï-generis fet per un llec, i respondre de forma intel·ligible a la següent qüestió: "de quina forma ve el canvi de paradigma econòmic?"