A Noruega s’estan realitzant projectes de gratacels tots de fusta. A la resta dels països nòrdics, a Austràlia, Canadà, Àustria i a Hong Kong, també. A molts altres països s’experimenta. El més alt del món en l’actualitat és l’edifici Mjostarnet, a Brumunddal, un poblet de deu mil habitants a cent kilòmetres d’ Oslo, d’una alçada de 85,4 metres. Es va acabar a 2019. No es tan elevat l’edifici de fusta més crescut d’ Espanya, construït a Barcelona, a can Batlló pel grup cooperativista La Borda, però la seva superfície es de tres mil metres quadrats de fusta contra laminada, i es presenta com un model sostenible d’habitatge. La pandèmia no ha aturat la tendència de fer servir la fusta com a matèria primera en la construcció. Ans al contrari, els arquitectes releguen cada cop més l’acer i el ciment, perquè suposen un 8% de les emissions de diòxid de carboni del planeta.
Hi ha països on la cultura de la fusta està més arrelada que en altres. Per exemple, a França, respecte d'Espanya; només cal comparar les cases d’un cantó i altre de la frontera a la Cerdanya. Per altra banda, apareix una certa coincidència entre el nivell de vida i el major us de la fusta en la construcció: els països nòrdics, Canadà, Estats Units i Australià encapçalen tots els rànquings.
És comprensible que la fusta prengui embranzida a la construcció i que es rellanci en moments com aquests. La sostenibilitat, per una banda. Només cal fer una ullada al seu cicle de vida: quan creixen, els arbres absorbeixen C02; al temps de la tala ofereixen el seu fruit que es convertirà en palets, en embalatges, en envasos o en altres productes; els subproductes, com les estelles, les serradures o el suro, es destinen a fabricar taulers, paper, pasta o tap d’ampolla, i els que no, a la biomassa; i finalment es produeix la combustió de la biomassa forestal al final del cicle amb l’emissió del CO2 (Lockwood Homes). I el canvi de la funció de l’habitatge, per una altra, amb l'impuls la rehabilitació i la construcció. la pandèmia ens ha desvetllat una nova sensibilitat vers la llar.
És comprensible que la fusta prengui embranzida a la construcció i que es rellanci en moments com aquests: la sostenibilitat, per una banda, i el canvi de la funció de l’habitatge, per una altra
Doncs bé, en mig d’aquesta predisposició constructora fent servir un material sostenible front altres que no ho son, diverses causes fan que al setembre tocarem fusta si volem adquirir un producte amb aquest component. Estem vivint uns mesos on la fusta pateix una escalada de preus sense precedents. A la tardor, les empreses que no ho han fet encara acabaran de traduïr aquesta pujada al consumidor final. Tant del pi, que es el majoritari, com de l’avet, del poplar, del pollancre pinaster, de l’eucaliptus, del cedre, del xiprer o del teix.
El preu del palet nou ha passat d'entre 11,30 i 13,30€ a finals d’abril a 17,30-19,30€ a mitjans de juny. Només cal visualitzar el mercat de futurs: a l’abril de 2020, la fusta estava a 300€ els 2,36 metres cúbics; un any després, a 1.500€. Una interpretació molt estreta i elemental seria la d’afirmar que ens estem carregant els boscos per la sobreexplotació; la racionalitat fa temps que ha arribat a aquest camp i les derives venen més per forçar-los a canviar d’ús que no pas per arrasar-los.
Contenidors i palets
La mecanització de la feina tant als boscos com a les serradores mundials ha reduït les plantilles als darrers anys. Aquest fet ha afectat la producció bruta de fusta, doncs el nou sistema no ha estat capaç de respondre ràpidament a les vicissituds dels mercats. Es disminueix el personal per optimitzar els costos i s’inicia un tímid canvi tecnològic, que queda a mig fer, i no condueix enlloc. Els nous processos imposats als llenyataires i als serradors no estan preparats per acomodar-se al fort increment de la demanda, principalment als darrers mesos. I no parlem de quan es digitalitzi el sector, que està a punt de començar.
El principal fabricant de contenidors, Xina, no pot produir-los per manca de matèria primera
L’alentiment de la producció de fusta te l’origen als països escandinaus i a Alemanya, i l’efervescència de la demanda, als Estats Units i la Xina, però val a dir que cada cop més la globalització del sector aplega tots els països en torn la mateixa taula d’escacs. Semblant va passar fa unes setmanes amb la manca de semiconductors pels cotxes; o quan va encallar el portacontenidors al Canal de Suez. Encara que es tracta de causes diferents, totes aquestes disfuncions del mercat repercuteixen als preus i immediatament en l’encariment dels productes.
Hi ha un altre factor que cal afegir a l’alça dels preus de la fusta. El principal fabricant de contenidors, Xina, no pot produir-los per manca de matèria primera. Tampoc les empreses del sector poden disposar dels palets necessaris, tant de compra com de lloguer. Ambdós son indispensables pel trasllat de productes alimentaris, farmacèutics i de tota mena, per la qual cosa repercuteixen doblement en la pujada dels preus. La conseqüència final de tot això és que aquests encariment acabarà aportant una càrrega addicional a les esquenes de la inflació general. L’esperàvem per aviat, però ara resulta que ja està entre nosaltres. I al setembre rugirà el lleó.