L'emigració espanyola cap a països del nord d'Europa és una de les conseqüències derivades de la crisi actual, però és alhora un episodi que el país ja va viure als anys 60. Suïssa és un dels principals països, juntament amb Alemanya, que va donar i dóna feina als immigrants espanyols com ho són Martín i Marcos, els dos homes que recreen la situació a la pel·lícula Un franco, catorce pesetas (Carlos Iglesias, 2006).
Martín (interpretat pel director) i Marcos (Javier Gutiérrez) marxen a Suïssa a la cerca de feina. Són mecànics de fresadora, oficials de primera d'una de les principals indústries de Madrid, la mateixa que es veu en l'obligació d'acomiadar gran part de la plantilla per retallar despeses. L'única solució que troben és marxar imitant el que altres coneguts han fet i a qui tothom diu que "els ha anat bé". Perquè, com bé diu el títol de la pel·lícula, en aquells moments, un franc eren 14 pessetes. I amb un any de treball i sou a Suïssa, la vida a Espanya podria ser molt més fàcil.
Condicions laborals i personals
Des de les primeres escenes, la pel·lícula mostra la diferència que hi havia entre la prosperitat econòmica suïssa i la precarietat espanyola. Martín i Marcos passen la primera setmana en un hostal sense pagar, i la propietària n'és conscient. Els dóna un lloc on dormir i on menjar sabent que més endavant li serà pagat. I així és, perquè un cop trobat un treball, l'empresa es fa càrrec de les despeses que han generat.
La cerca de feina és fàcil. De fet, pràcticament no han ni de buscar. Corre la veu al poble de Uzwil que han arribat dos espanyols que volen treballar i un espanyol –de Barcelona- els indica quan i a on s'han de presentar per passar un examen mèdic i d'habilitats. La seva resposta és de sorpresa, perquè a Espanya no existeixen aquests requeriments.
Fàbriques plenes d'immigrants
Espanyols i italians, sobretot, són els qui nodreixen l'activitat del teixit industrial de la zona. Per entrar al país calia un permís de treball o demostrar amb un bon feix de diners que s'era turista. Ells se les empesquen amb prou facilitat per entrar sense el permís, ja que la burocràcia no ha sigut prou ràpida per poder tenir la documentació abans de partir.
Sigui com sigui el mètode d'entrada, el que mostra la pel·lícula és que Suïssa necessitava mà d'obra i no posava massa traves. Es pagava el mateix sou que a qualsevol altre empleat: prop de 850 francs, el que equivaldria a 12.000 pessetes al mes. Molt lluny de les 1.300 pessetes del sou de Martín a Espanya.
Adaptar-se al nou entorn
Pilar (Nieve de Medina) és la dona d'en Martín. A Espanya no treballa, es dedica a cuidar del seu fill Pablo i a tenir cura de la llar. El matrimoni viu amb els pares d'ell, el que exaspera a Pilar i mig obliga a Martín a emigrar cap a Suïssa.
És el personatge que menys disposició té a integrar-se en la cultura Suïssa. No treballa i no es relaciona amb els ciutadans nadius, de manera que no aprèn el suís. Al costat oposat hi ha el seu fill, qui sí s'adapta, aprèn la llengua i adopta els costums de la societat.
Una pel·lícula biogràfica
Tant la història com els personatges són reals. De fet, és el que va viure la família de Carlos Iglesias, director i actor al llargmetratge. Pablo és ell de petit i Pilar i Martín són els seus pares. En el film, explica com va viure el trasllat a Suïssa quan el seu pare va marxar a la recerca de feina.
La pel·lícula va ser premiada al Festival de Màlaga de Cinema Espanyol de 2006 amb els guardons del públic, el de millor guionista novell i millor fotografia. Al seu palmarès hi figuren també el premi a millor pel·lícula i director al festival Fantasporto del mateix any.