Durant dècades hem repetit gairebé com un mantra la idea de la “formació al llarg de la vida”. L’expressió és correcta, però probablement s’ha anat buidant de significat a força de repetir-la. Perquè el debat real ja no és si ens continuarem formant després d’un grau universitari o d’un cicle superior. Això avui és gairebé una evidència. La qüestió important és una altra: què entendrem per aprendre en els pròxims anys i quin paper tindran les institucions d’educació superior en una societat on el coneixement canvia més ràpidament que les estructures creades per transmetre’l.
Durant segles, la formació ha canviat molt menys del que acostumem a pensar. A les primeres universitats europees del segle XII, com la Universitat de Bolonya o la Universitat de París, el model ja es basava en un expert que transmetia coneixement davant d’un grup d’estudiants. Han canviat els edificis, la tecnologia, els continguts i els formats, però l’essència s’ha mantingut sorprenentment estable: algú que sap acompanya algú que vol aprendre.
Fins i tot la revolució industrial, l’aparició d’internet o l’expansió massiva de les universitats durant el segle XX no van alterar completament aquesta arquitectura. En el fons, continuem entrant en una aula —física o virtual— per escoltar, comprendre, contrastar idees i adquirir competències. La gran diferència és que avui el coneixement ja no té una caducitat de dècades. En molts sectors, la seva vigència es mesura en mesos.
Aquest és probablement el veritable punt d’inflexió.
Segons dades de l’OCDE, els països amb nivells més alts de productivitat i innovació són també aquells que més inverteixen en educació superior i capacitació contínua. No és casualitat que economies com les de Corea del Sud, Singapur, Finlàndia o els països nòrdics hagin convertit la formació avançada en una autèntica política d’Estat. Corea del Sud, per exemple, destinava als anys seixanta menys del 3% del seu PIB a educació. Avui és una de les economies més avançades tecnològicament del món i lidera molts indicadors d’innovació global.
Els països amb nivells més alts de productivitat i innovació són també aquells que més inverteixen en educació superior
La correlació és evident: les societats que entenen el coneixement com una infraestructura estratègica acostumen a ser també les que millor responen als canvis econòmics i tecnològics.
Per això resulta preocupant que encara existeixi una certa tendència a veure la formació com una despesa i no com una inversió estructural. Les organitzacions que redueixen pressupostos de desenvolupament professional per obtenir rendibilitat immediata sovint acaben pagant un cost molt més alt a mitjà termini: pèrdua de competitivitat, dificultats d’adaptació i fuga de talent.
La història econòmica és plena d’exemples. A principis del segle XX, moltes empreses consideraven innecessària la formació tècnica avançada dels seus treballadors. Dècades després, els sectors més intensius en coneixement van demostrar exactament el contrari: les organitzacions més sòlides no eren necessàriament les més grans, sinó les capaces d’aprendre més de pressa que el seu entorn.
I aquí apareix inevitablement la intel·ligència artificial.
És evident que la IA representa un canvi profund. Seria ingenu minimitzar-ne l’impacte. Automatitzarà processos, transformarà professions i obligarà moltes organitzacions a redefinir funcions internes. Però probablement ens equivoquem si pensem que el gran debat és només tecnològic. La qüestió de fons és humana i educativa.
Cada revolució tecnològica ha modificat la manera de treballar i, tard o d’hora, també la manera d’aprendre. La impremta va democratitzar el coneixement. La màquina de vapor va transformar l’educació tècnica. Internet va alterar l’accés a la informació. Ara la IA qüestiona una part essencial del model educatiu tradicional: si el coneixement és accessible instantàniament, quin valor aporta el docent?
Cada revolució tecnològica ha modificat la manera de treballar i, tard o d’hora, també la manera d’aprendre
La resposta és més rellevant que mai.
Durant anys, una part del sistema educatiu ha confós transmetre informació amb formar persones. Però informar ja no és suficient. La informació avui és abundant, immediata i pràcticament infinita. El valor diferencial d’un bon docent no serà competir amb una màquina que genera respostes en segons. Serà ajudar els estudiants a interpretar, contextualitzar i desenvolupar criteri.
Potser aquesta és la gran transformació silenciosa que tenim al davant.
El professor deixarà de ser només una font de coneixement per convertir-se cada vegada més en un orientador intel·lectual i humà. Algú capaç d’ajudar a discernir què és rellevant, què és fiable i com connectar disciplines diferents en un món cada vegada més complex. Perquè la tecnologia pot accelerar processos, però no substitueix fàcilment el judici, la sensibilitat ni la capacitat d’entendre les contradiccions humanes.
De fet, hi ha una paradoxa interessant: com més tecnologia incorporem, més importants es tornen algunes competències profundament humanes. El pensament crític, la creativitat, la comunicació, l’empatia o la capacitat de liderar equips continuen sent extraordinàriament difícils d’automatitzar.
Això obliga també a repensar els espais d’aprenentatge. Probablement, les institucions d’educació superior hauran d’abandonar progressivament una part dels models excessivament rígids i lineals. La societat ja no evoluciona en blocs estables de trenta anys. Les trajectòries professionals són cada vegada més híbrides, canviants i interdisciplinàries.
És possible que en pocs anys deixem de parlar tant de “finalitzar estudis” i comencem a entendre la formació com un ecosistema molt més flexible, modular i connectat amb la realitat professional. Microcredencials, especialitzacions híbrides, itineraris personalitzats o aprenentatges vinculats a projectes reals no són una moda passatgera. Responen a una necessitat estructural.
Però seria un error interpretar aquesta flexibilitat com una pèrdua de rigor.
Quan tot s’accelera, el rigor es converteix en un actiu estratègic
Precisament en un context de sobreinformació i incertesa, les institucions d’educació superior tenen una responsabilitat encara més gran: preservar el criteri acadèmic, la qualitat i la capacitat de generar coneixement sòlid. Quan tot s’accelera, el rigor es converteix en un actiu estratègic.
Les universitats i centres de postgrau no només transmeten competències professionals. També construeixen espais de reflexió crítica, connexió interdisciplinària i debat intel·lectual. I això continuarà sent imprescindible.
Perquè formar-se no consisteix únicament a aprendre eines noves. Consisteix sobretot a desenvolupar la capacitat d’entendre un món que canvia constantment sense perdre profunditat ni criteri propi.
En un context dominat per la immediatesa, potser el veritable valor diferencial no serà saber més coses que els altres, sinó saber pensar millor.
I probablement aquesta ha estat, des de fa segles, la missió més important de qualsevol institució educativa digna d’aquest nom.