La professionalitat no és només qüestió de talent o experiència, és també actitud i bona relació amb l'equip. Però sovint costa de veure, perquè ser un professional amb un nom conegut pot fer obviar la resta.
Ho deixa molt clar la pel·lícula Sin reservas (Scott Hicks, 2007) amb la cap de cuina d'un prestigiós restaurant de Manhattan, Kate Armstrong (Catherine Zeta-Jones), i el nou empleat que entra per ocupar el càrrec de segon cap, Nick Palmer (Aaron Eckhart). Ella té unes rutines i normes marcades, infranquejables, mentre que ell vol aportar innovació.
La pel·lícula explica la relació entre dos competidors amb talent innat. Una mena de lluita d'egos on no se sap qui ha de guanyar, si el treballador amb un lloc de feina fix o el nou empleat disposat a millorar amb un estil nou.
Estabilitat o novetat?
Armstrong ja és coneguda a Manhattan per la seva cuina, i amb ella el restaurant 22 Bleecker. És per això que canviar pot ser una aposta arriscada. El problema rau en la seva ajudant qui està embarassada i necessita un substitut. Teòricament, Armstrong té el poder de triar el seu equip, així ho havia pactat amb la propietària del negoci, però uns dies d'absència per motius personals fan que sigui la seva cap qui esculli el nou empleat.
Palmer té un estil totalment oposat al que hi ha a la cuina del Bleecker. Està enamorat dels plats i secrets d'Armstrong, però no del seu caràcter en l'entorn laboral. Ella és perfeccionista, eficient i té una presència que fins i tot intimida. Ell, per contra, és obert, espontani i s'atreveix a dinamitzar les hores de treball amb música clàssica.
Són dues maneres de treballar que generen discussions perquè cap dels dos vol cedir. En aquests casos, què ha de fer una empresa? La cap opta per deixar-los lluitar a la cuina i esperar a veure qui té millors resultats. Un risc si es té en compte que pot deixar perdre una xef que l'ha ajudat a fer-se un lloc entre els millocs restaurants.
Por a perdre-ho tot
La reacció d'Armstrong davant Palmer és comprensible si s'entén com una amenaça. Així és com ella el veu, ja que és un cuiner amb bones idees, experiència en restaurants italians i una actitud que enamora a tot l'equip, inclosa la propietària.
A això se li ha de sumar la difícil situació a escala personal que viu Armstrong. La seva germana ha mort i ara és ella qui ha de tenir cura de la seva neboda. El desgavell general que viu de cop en la seva vida fa que no pugui estar 100% per la feina ni defensar el seu rol a la cuina.
D'aquesta manera, amb una sola frase, deixa al descobert els seus temors: "Aquesta és la meva cuina. M'he matat per arribar a ella i no deixaré que me la treguis".
El suport dels companys i la família
En la reacció negativa d'Armstrong hi intervenen dos factors importants: la bona rebuda de la resta de la plantilla de Palmer i la difícil situació personal.
Això demostra que les relacions afectives són bàsiques en l'entorn laboral, així com el suport de la família. Que els seus companys de feina vegin bé les pràctiques de Palmer i estiguin disposats a aplicar els seus mètodes de treball, no agrada a Armstrong. De fet, ho podria haver llegit com un senyal de què potser cal un canvi, perquè també els que estan per sota de la jerarquia poden ajudar els caps a millorar.
Tanmateix, el complex gir que ha donat la seva vida a escala familiar amb la seva neboda li impedeix fer una lectura positiva del terratrèmol que hi ha a la feina. Això demostra que mai es pot separar la vida personal i la laboral, perquè si en un àmbit falla alguna cosa, l'altre se'n ressentirà.