El lideratge de CaixaBank en sostenibilitat obre una qüestió de fons: en un context de transició, la banca no només ha de ser sostenible, sinó decidir quins models econòmics poden ser-ho. Que CaixaBank lideri els rànquings de sostenibilitat a Europa confirma un canvi de paradigma, però també planteja una qüestió essencial: ¿fins a quin punt la sostenibilitat d'un banc depèn de la sostenibilitat real del que finança?
El reconeixement de S&P Global no és menor: 88 punts en el Corporate Sustainability Assessment, lideratge entre 643 entitats financeres i màximes puntuacions en transparència, ètica i relació amb el client. A això s'hi suma el compromís de mobilitzar més de 100.000 milions d'euros en finances sostenibles i el fet que un 17% dels ingressos ja provinguin d'aquest tipus de finançament. Tot apunta a un model sòlid i alineat amb les noves exigències. Però és aquí on comença la qüestió central.
Fins a quin punt la sostenibilitat d'un banc depèn de la sostenibilitat real del que finança?
Els rànquings ESG mesuren el que les empreses fan. Però no necessàriament el que sostenen. I en el cas de la banca, aquesta diferència és crítica. La banca no té cadenes de subministrament en el sentit tradicional. Té una xarxa de dependències construïda sobre la viabilitat dels seus clients: empreses, sectors i territoris que configuren el seu balanç. Si aquest teixit no és sostenible, el banc tampoc ho serà, per molt alt que sigui el seu posicionament en els rànquings.
Per això, la sostenibilitat de la banca no es juga només en les seves polítiques internes o en la qualitat del seu reporting. Es juga en la sostenibilitat real d'allò que finança. I aquí és on el seu paper canvia de naturalesa. La banca no acompanya la transició. La banca decideix la seva velocitat. Cada decisió de finançament determina quins models de negoci escalen i quins queden fora del sistema. Defineix quins sectors poden adaptar-se i quins queden exposats. I, sobretot, condiciona la capacitat real de l'economia per transformar-se.
En aquest context, el risc ja no és només operatiu o reputacional. És estructural. Perquè si el model econòmic que sosté la cartera de clients no és viable en un entorn de transició —per pressió regulatòria, canvi tecnològic o límits físics—, el risc no desapareix. S'acumula. S'acumula en forma d'actius que perden valor, sectors que deixen de ser finançables i models que deixen de sostenir-se en el temps.
Aquest és el veritable repte. L'avanç de CaixaBank, integrant les finances sostenibles en la seva estratègia i alineant-se amb estàndards com la CSRD, demostra que el sector està evolucionant. Però el següent pas no és millorar el reporting. És millorar la capacitat d'anticipació. No n'hi ha prou amb mesurar impactes. Cal entendre dependències.
Perquè en el nou paradigma, la sostenibilitat d'un banc no es mesura pel que declara, sinó per la viabilitat del que fa possible. Aquí és on es decideix tot. I aquí és on es defineix la competitivitat real.