El català a l'empresa, una decisió de la direcció abans que una assignatura del treballador

A gairebé totes les empreses catalanes hi ha algú que atén el públic; que fa anys que viu a Catalunya; que entén tot el que se li diu en català, però que mai fa el pas a respondre en la mateixa llengua. Sovint té el títol oficial en un calaix i ha fet tres cursos, quatre, deu, pagats per l'empresa. I continua sense llençar-se a parlar-la. És la conversa habitual de cada setmana amb direccions i departaments de persones: «No ho entenc, si els hem posat totes les facilitats!». I, de fet, és veritat.

No és desconeixement

El que falla, però, no és la formació, sinó pensar que això es resol només amb més cursos de gramàtica i lèxic. Si es pregunta a aquestes persones per què no el parlen, no n’hi ha cap que respongui que no en sap. Totes responen el mateix: «Trigaré més a atendre», «hauré de pensar les paraules», «quedaré malament», «fa massa anys que soc aquí per parlar-lo malament ara». No una qüestió de vocabulari: és la por que genera l'estona de pensar en la llengua, i la vergonya de ser el qui fa anys que és aquí i encara ha de començar. Un bloqueig així no es desfà amb més classes tradicionals. Per això hi ha gent amb el títol oficial que no ha dit mai una frase sencera en català a la feina. Va aprovar un examen escrit, però el diploma o la certificació no ha canviat res del que passa a les reunions, als passadissos o quan atén el públic.

Un bloqueig així no es desfà amb més classes tradicionals. Per això hi ha gent amb el títol oficial que no ha dit mai una frase sencera en català a la feina

L'empresa és una baula importantíssima que pot fer decantar la balança

Una persona sola pot esquivar el català tota la vida: de fet, canvia de llengua i el món continua. A dins d'una empresa, això no passa, i és per tres motius que no es donen enlloc més. La primera, un escenari que es repeteix. Les mateixes persones i les mateixes situacions cada dia. Ningú no aprèn a parlar en abstracte, sinó que aprèn en converses que tornen. La segona, a l’empresa hi ha algú que pot donar permís. El càlcul que bloqueja el treballador és «si ho dic malament, quedaré malament», i això només ho desactiva qui té autoritat per fer-ho. El dia que un equip sent, de la seva direcció, que començar a mitges no és fer-ho malament, sinó que tan sols és començar, passa el que no ha passat en deu cursos. Per últim, hi ha el grup. Les ganes d'integrar-se no neixen soles dins de ningú: la pertinença la dona el grup. Un equip pot fer que algú sigui «el que mai parla en català» durant deu anys, o «el que està començant» en una setmana.

Iniciatives empresarials com LAPROF, dirigida per Irene Carreras, van néixer precisament per treure el català de les aules i portar-lo al carrer, a les xarxes i, en particular, a les empreses. LAPROF converteix —s’afirma al seu web— “treballadors que entenen el català en professionals que el parlen amb seguretat davant dels clients, equips i direcció”. La idea principal que vol transmetre és que la formació, si cal, ha d’anar inclosa en un pla lingüístic d’empresa, però que no té per què ser sempre ni el punt d’arribada ni tampoc el punt de partida.

Un equip pot fer que algú sigui «el que mai parla en català» durant deu anys, o «el que està començant» en una setmana

El treballador no és la resistència

Sovint es dona per fet el contrari, i això és el que frena direccions senceres. Quan una empresa s'hi posa de debò, la persona que fa anys que no respon en català és la primera que se'n vol sortir. Sovint arriba a LAPROF dient que no ho aconseguirà, però al cap de quinze dies ja s'ha buscat la vida sola. Encén la ràdio en català al cotxe, demana a un company que li parli sempre en català, torna dilluns explicant una conversa que va aguantar sencera. Ningú no li ho ha manat. Feia anys que ho volia, però li faltava “el permís de la casa”. L'empresa no ha d'encendre les ganes: n'hi ha prou que intenti eliminar el que les tapa.

Abans, durant i després

Un curs pot ser un bon començament, però perquè el català formi part d'una empresa hi ha coses abans, durant i després que no tenen a veure amb llengua per se. Abans: decidir on cal incidir amb urgència i començar per allà; per qui atén persones, no per qui té l'agenda més buida. I deixar clar que provar-ho no té conseqüències negatives, perquè ningú no s'arrisca mentre pensi que això el pot perjudicar. Durant: insistir en situacions reals d'aquella empresa i no en frases de manual; assignar-los companys catalanoparlants que fan de referents, i permís per barrejar les dues llengües. I, el més important: els caps, al capdavant. Si qui dirigeix la reunió canvia al castellà a la primera, el pla acaba allà mateix. Després: una part que sempre falta i que ho decideix tot és qui fa el seguiment de tot plegat quan ja no hi ha ningú mirant, i què es mesura. Cal que les hores impartides no sigui allò que valgui, sinó més aviat observar què contesta l'equip quan un client comença en català.

Tot plegat té un nom: pla lingüístic. Té un vessant cap enfora —retolació, web, atenció al client, etc., aspectes que solen estar resolts perquè són visibles i evidents—, i un vessant cap endins —reunions, correus, selecció de personal, protocols d’acollida dels treballadors— que massa sovint queda en la penombra. El segon, però, sosté el primer, i és el que financen les subvencions de foment del català a les empreses.

És per això que la seva directora, Irene Carreras, rebla: “La persona que dilluns pot començar a atendre en català ja treballa a la vostra empresa i ja l'entén. Potser fins i tot en té el títol. No li falta llengua ni ganes: li falta que algú de la casa li doni permís. El català, a dins d'una empresa, funciona com una bola de neu: comença petita —dues paraules, un correu, una reunió— i, pel sol fet de rodar, es fa gran sola. L'única cosa que no fa mai és començar sola”.