La pandèmia ha fet jocs de mans. Espanya encapçala a hores d’ara dos rànquing europeus a la vegada: el del nivell de pobresa i el de l’estalvi. Per una banda, l’exclusió social puja en menys d’un any a l’Estat, del 25,3% al 27%; afectant a dotze milions de persones (CaixaBank, 2020); sense els ERTOS i la renda mínima d’inserció, la població vulnerable –els més joves, i les dones en general- s’hagués disparat molt més. Per una altra, amb una taxa d’estalvi pels núvols, el 16% dels espanyols ha economitzat més durant la pandèmia, en proporció superior a la francesa o alemanya, mentre el 40% afirma que segueix folgat i guanya més del que gasta. La restricció de la mobilitat, el menor interès per comprar productes i la previsió davant la baixada d’ingressos n’han estat les causes principals (Intrum, 2021).
Creixen les borses de pobresa a través de totes les capes socials. Aquesta població difícilment rebrà cap efecte beneficiós del Next Generation EU i haurà d’esperar la revifada econòmica al 2023 o al 2025 per que arribin alguns diners a les seves butxaques i puguin començar a sortir del pou.
Què fer amb els diners estalviats
Les famílies benestants guarden a la butxaca més de 60.000 milions d’euros addicionals (INE, 2021). Sense voler aigualir la festa, val recordar que una part important de la riquesa dels espanyols rau en l’immobiliari; malgrat l’ alt valor sentimental del pis propi, la rendibilitat a la curta per la família esdevé molt baixa. El mateix podríem afirmar dels plans de pensions, que representen el 6% del total de l’estalvi: se n’aprofiten més les generacions següents que la que hi contribueix.
"Si no es posen a jugar els diners estalviats a les butxaques dels benestants poc canviarà la realitat"
Sigui com sigui, a aquesta part de la població li sobren els diners i no sap pas què fer-ne i, el pitjor, on invertir-los. S’incrementen els dipòsits en renda fixa, en renda variable o en fons d’inversió –per aquest ordre (Inverco, 2021)-, però la seva rendibilitat i la de l’immobiliari mostren uns perfils tan negatius que malgrat ser majoritaris atreuen ben poc. Hi ha una altra cultura inversora, molt més moderna d’acord amb la societat digital, però que malauradament avança molt lenta. Es tracta de vehicular els estalvis a través de plataformes de crowlending, diversificant els riscos entre varis objectius, o de participar en alguns de les rondes de les startups abans, durant o després de la fase de llavor; el risc és superior, molt acotat, i la rendibilitat no té res a veure.
Què cal esperar d’una situació cada cop més polièdrica? A part de mantenir la intervenció pública per mitigar la situació dels més febles –indispensable, però bastant poc transformadora de la seva realitat-, si no es posen a jugar els diners estalviats a les butxaques dels benestants poc canviarà. Son vasos comunicants. Aquests recursos i els que vindran d’ Europa haurien d’accelerar la recuperació. S’ha de treballar en la divulgació dels projectes, dels canals, dels riscos comparats i de la cultura inversora nova per esperonar la inversió privada.
El momentum
La meitat d’ aquests 60.000 milions d’euros de sobre-estalvi el gastaran els espanyols durant 2021 i l’altra meitat, el 2022 (Funcas, 2021). Cal afegir: si hi han condicions. N’apareixen tres. La primera és la definició temporal de quan es produeixi la conjunció entre la vacuna/el passaport sanitari/ i la immunitat de ramat, que minimitzarà la por a afrontar majoritàriament i ingressar en algun tipus de normalitat. La segona és si aquesta normalitat s’abraçarà immediatament, fins i tot amb precipitació immediata, o bé serà gradual, escalonada o component altres giragonses. I la tercera és de l’actitud dels consumidors després del confinament: compraran productes semblants al que feien abans i amb la mateixa intensitat o bé la pandèmia haurà provocat un efecte dissuasori en vers determinats bens, fruit d’un canvi de valors.
"Identificar la oportunitat és l’art d’aparèixer al 'momentum' oportú"
Analitzant aquestes tres variables d’oportunitat, apareixen escenaris diversos, però alguns trets comuns.
- a) La pandèmia no ha estat un parèntesi, sinó que ha actuat de revulsiu en la forma de consumir.
- b) Impacten nous valors, com ara la moderació, la reducció de deixalles, l’adopció de mesures quotidianes sostenibles, l’interès en participar en la producció i el servei, fer-ho pròpiament o reutilitzar en comptes de comprar-ho.
- c) El temps de confinament ha fet descobrir facetes inèdites o poc treballades, que perduraran, com ara l’ús de les noves eines digitals o el teletreball, que substituiran nombroses relacions presencials.
- d) El temps es repartirà diferent a com es feia abans; un any sencer de noves rutines ha obert noves expectatives.
- e) Es reforcen les tendències al retrobament de la família, la llar, el veïnatge, que condueixen inequívocament al redescobriment de la curta distància, de la ruralitat, que impulsa a les reformes dels apartaments, als canvis de domicili, a la cerca de la ruralitat.
- f) Hi haurà un període d’explosió de consum just al moment de sortida, distint per cada grup social, que es concretarà en un denominador comú com ara el turisme, la oferta cultural, la gastronomia, el wellness, és a dir, principalment en tot allò que ha mancat durant la pandèmia.
Avançar-se o esperar? És un dilema relativament fàcil de resoldre. Cap empresa, tant si manté l’activitat anterior, la modifica, o se’n va cap a un altre sector, serà capaç de estar present en aquest trencaclosques d’escenari més o menys imminent si no s’avança a dissenyar la seva oferta precisa pel tempo de la sortida. Les noves eines digitals fan miracles per identificar la demanda puntual del consumidor, el nivell de satisfacció cercat, el moment de compra, el marge de preu desitjat o el canal per rebre el producte, identificar la oportunitat és l’art d’aparèixer al momentum oportú. Molt abans, seria prematur i de difícil viabilitat mantenir tant de temps la estirada; una hora després, massa tard. És la conjunció de tenir-lo tot preparat i presentar-ho uns minuts abans.