L’estiu del 1981 es va produir un fet que canviaria per sempre més el negoci del futbol, ja que la Federació Espanyola va autoritzar que els clubs de futbol portessin a la samarreta el logotip del seu proveïdor de material esportiu. Fins aleshores, aquesta visibilització havia estat prohibida perquè es considerava que era publicitat. Uns mesos més tard, a la tardor, el mateix estament rector dictava una altra norma que anava un pas més enllà i que també va contribuir de manera clau a l’evolució del negoci. En aquest segon cas ens referim a obrir les portes de la publicitat a les samarretes, no ja del proveïdor de roba esportiva, sinó de patrocinadors en general. Així és com el Real Madrid de seguida va vendre la seva samarreta a la firma italiana d’electrodomèstics Zanussi, mentre que el Barça va optar per mantenir-la impol·luta fins molts anys més tard, quan el 2010 el president Rosell va decidir signar un contracte de patrocini amb Qatar Foundation (per tal de ser precisos, cal dir que el primer cop que una samarreta del Barça va lluir publicitat va ser l’estiu del 1990 quan, en el marc d’una gira pel Japó, el club va inserir al frontal el logotip de les línies aèries JAL, això sí, sobre una samarreta blau cel i no pas blaugrana).
El pas del cotó a fibres sintètiques brillants i la modernització del disseny de la samarreta van permetre crear un producte molt visual i que avui dia és un element representatiu cabdal del Barça dels vuitanta
Però tornem al començament i, en concret, a l’aparició de la lletra M de Meyba a les samarretes del Barça aquell estiu del 1981. El pas del cotó a fibres sintètiques brillants i la modernització del disseny de la samarreta -sobretot la sanefa a la part exterior de les mànigues- van permetre crear un producte molt visual i que avui dia és un element representatiu cabdal del Barça dels vuitanta, una dècada amb pocs èxits esportius, però amb moltes estrelles sobre la gespa. I la nostàlgia ha fet la resta perquè avui dia Meyba torni a estar d’actualitat, sobretot gràcies als seus acords amb dues entitats esportives històriques de la ciutat de Barcelona, la UE Sant Andreu i el CE Júpiter, en virtut dels quals totes dues vesteixen samarretes de marca Meyba. Ambdues mostren amb aspecte que recorda molt a les equipacions dels anys vuitanta. Per arribar a aquesta revifada present han hagut de passar moltes coses, com veurem tot seguit.
Recuperem el fil de la relació entre la marca catalana i el Barça, per dir que el primer contracte es va signar la temporada 1979/80, a canvi de 34,5 milions de pessetes, més el 4% com a royalties sobre les vendes de samarretes i 10 milions addicionals en forma de material esportiu. La temporada 1981/82 va aparèixer per primer cop el logotip de la lletra M sobre la samarreta blaugrana, en virtut d’aquell canvi legal que hem explicat de bon començament. Aquell petit quadradet blanc amb una ema a dins va provocar manera inesperada un conflicte amb els jugadors, que exigien cobrar per dur allò que ells consideraven publicitat. Es va produir el fet curiós que en alguns partits els futbolistes blaugranes van ocultar amb esparadrap el logotip de Meyba. Davant d’aquesta situació, la primavera del 1982, Barça i Meyba van renovar l’acord per quatre anys més, però amb una retribució de 50 milions anuals que incloïa un percentatge per als jugadors.
En alguns partits els futbolistes blaugranes van ocultar amb esparadrap el logotip de Meyba
Arribar a la samarreta del Barça va ser el punt culminant de la marca Meyba, que havia estat fundada els anys quaranta i que durant les següents dècades es va fer un nom fabricant banyadors, fins al punt que es va convertir en un genèric: durant els cinquanta i els seixanta dir “un Meyba” equivalia a dir “un banyador”. Una visibilitat tan gran la van aconseguir gràcies a invertir molts diners en publicitat, de manera que era habitual trobar anuncis de pàgina sencera als diaris de l’època. El nom de la companyia estava format pels cognoms dels fundadors (Josep Mestre i Joaquim Ballbé) i inicialment el logotip destacava la i grega del centre, però amb el pas dels anys el protagonisme a la imatge se’l va quedar la ja clàssica lletra ema amb corbes als vèrtexs.
L’època daurada de la firma va coincidir amb aquells anys de vinculació amb el Barça, on la relació va ser tan estreta que l’estrella mundial Diego Maradona va viure un parell d’anys a la casa que s’havia construït Joaquim Ballbé a Pedralbes, al carrer Mare de Déu de Lorda. En el període comprès entre els finals dels vuitanta i els primers anys noranta, Meyba no només va vestir al Barça, sinó que també va aconseguir d’altres contractes amb equips de Primera Divisió, com l’Atlético de Madrid, el Betis, el Valladolid, l’Español o el Cádiz. Fora del món del futbol, van patrocinar dues embarcacions de regates, la Meyba-Fibanc I, amb els germans Doreste, i la Meyba-Fibanc II, amb la Infanta Cristina.
La mala situació de la companyia va empitjorar del tot amb l’arribada de la crisi econòmica del 1993, que va desembocar en què Meyba hagués de fer suspensió de pagaments l’estiu següent
La col·laboració amb el club blaugrana va finalitzar el 1992, perquè d’ençà de la temporada 1992/93 i fins a l’arribada de Nike, el Barça va treballar amb la firma italiana Kappa. Allò va ser el principi de la fi, i és que en el mateix any olímpic Meyba va veure com les seves vendes queien de manera significativa i el compte de resultats entrava en pèrdues. La mala situació de la companyia va empitjorar del tot amb l’arribada de la crisi econòmica del 1993, que va desembocar en què Meyba hagués de fer suspensió de pagaments l’estiu següent. Després de tres anys de travessa pel desert, va arribar un nou inversor, l’empresa tèxtil Pulligan, que en aquells moments estava en mans de Joan Canals, que l’havia rescatada de la crisi uns anys abans. La marca Meyba va estar dins de l’òrbita de Pulligan durant una mica més d’una dècada, perquè una nova crisi -la prou coneguda del 2008- va provocar que Pulligan acabés fent concurs de creditors per la incapacitat d’afrontar el deute voluminós acumulat durant una època de creixement a través de compres. El nou canvi de mans va ser encara més efímer, perquè el 2010 Igualadina de Marcas, de Josep Homs, que es va quedar amb Pulligan i Meyba, va acabar fent fallida, en el que ja començava a semblar una maledicció.
El 2013 van aparèixer en escena els neerlandesos de Premium, que es van quedar la marca Meyba i la van desar a un calaix per tal d’explotar la marca Cruyff, més lucrativa i de la que també n’eren propietaris. I arribem al moment actual de fama, quan dos emprenedors catalans, Xavier Miret i Antoni Reguant, que fa no gaire van aconseguir la llicència de la marca, s’han proposat explotar-se gràcies a la nostàlgia. De moment, tant la UE Sant Andreu (on ha estat un èxit de vendes sense precedents) com el CE Júpiter tenen com a equipament oficial samarretes Meyba, però també es poden trobar rèpliques de samarretes antigues del Barça, tot i que per qüestions legals no poden lluir l’escut del club. Ara cal veure si es poden complir els propòsits del tàndem Miret-Reguant pel que fa al projecte d’anar ampliant la base d’equips de futbol que vesteixin les seves samarretes. El seu propòsit de recuperar l’estil vintage dels vuitanta ha estat tot un encert i ha fet feliç a molta gent.