Roger Vinton és... Un home com cal. Almenys així es presenta en alta societat. I un home com cal es mereix també una celebració com cal. Aquesta mateixa setmana de març han coincidit diferents efemèrides que val la pena recordar: 10 anys del personatge, cinc anys del seu llibre La Gran Teranyina: Els secrets del poder a Catalunya (Periscopi, 2017) i l'article 100 a VIA Empresa. Encara una fita més: l'alter ego de Roger Vinton ha fet anys. Quants? Es preguntaran molts. "Calli, això no es pregunta!", respon ell. Juventud, divino tesoro, escrivia Rubén Darío i cantava Paco Ibáñez.
Vaig conèixer Roger Vinton per l'estratègia comercial més antiga del món: el boca-orella. Uns bons amics d'infància em van recomanar molt el seu llibre que havia sigut el tercer més venut per Sant Jordi i em van animar a descobrir qui hi havia darrere del personatge. Vaig aconseguir el seu contacte i li vaig escriure un llunyà 24 de maig de 2019. Com ha plogut des de llavors! Em va respondre tot just quatre dies després i vam iniciar un fil de correus que va donar peu a un cafè llarg al Renaissance de Barcelona un 10 de juliol de 2019.
Ho recordo com si fos ahir. Vam fer una entrevista per a la posteritat titulada "criticar la banca o les multinacionals és perseguir fantasmes". Vam parlar durant hores del seu personatge, de la Gran Teranyina, de les famílies catalanes que volien tocar el cel o córrer a tot gas, dels banquers de sempre i de pega, de l'ombra de l'estrella de La Caixa, de l'imperi de l'or líquid de Damm, del Matrix de les farmacèutiques o la influent torre dels Godó.
Vam parlar durant hores de la Gran Teranyina, les famílies catalanes que volien tocar el cel o córrer a tot gas, els banquers de pega, l'ombra de l'estrella de La Caixa, l'or líquid de Damm, el Matrix de les farmacèutiques o la influent torre dels Godó
"El periodisme d’investigació no és només treure a la llum els draps bruts d’algú sinó que també consisteix en explicar tot allò que sovint passa davant dels nostres ulls però què ningú ens explica prou bé", assegura. Quan ja no quedava més cafè, vam caminar pel centre de la capital catalana mentre m'explicava qui eren els amos del Passeig de Gràcia.
El senyor V va començar amb un blog que es va convertir en llibre i escriu amb pseudònim perquè no li agrada el protagonisme ni cridar l'atenció, per abraçar la llibertat sense estar vetat enlloc i fugir així també de l'autocensura. La Gran Teranyina que ve d'El Gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald representa la gran xarxa, la matriu i les relacions en tots els sentits que hi ha entre persones, famílies, empreses i institucions. Sembla que Félix Millet s'equivocava: no són 400 famílies que mouen els fils de Catalunya. Emilio Botín apuntava a 400 famílies arreu d'Espanya. Ara bé, la revolució de la tecnologia, els monstres d'Internet i els tentacles dels fons d'inversió poden canviar la història del poder.
El segon cop que vaig fer un cafè llarg amb Roger Vinton va ser a l'Hotel Colón de la Plaça de La Catedral de Barcelona. Era l'agost de 2019 i vam signar llavors en un tovalló de paper "a l'estil Messi" una col·laboració quinzenal -que ara és setmanal- a VIA Empresa. La resta ja és història centenària del diari. Com aquell cafè blaugrana en temps de pandèmia en un banc entre palomes del carrer Enric Granados amb David Carabén i Roger Vinton. Donaria per a una cançó de Mishima.
L'alter ego de Roger Vinton no ho vol, però creu que algun dia se sabrà qui és realment. La premsa, la ràdio i la televisió fan el seu particular espectacle de llums, ombres i distorsions de veu per respectar-li l'anonimat. Qui és realment Roger Vinton? Les principals travesses apunten a un empresari, un directiu, un activista, un polític o fins i tot, un col·lectiu o un moviment revolucionari. Hi ha qui també diu que darrere del Senyor Vinton, hi ha la Senyora Vinton recordant així a Caterina Albert i Victor Català.
El senyor V coneix de primera mà les obres de Pere Calders, Edgar Allan Poe i Quim Monzó. Un dels seus referents és el pintor Mark Lombardi que plasmava la teranyina dels més poderosos a través de la perspectiva de l'art: "L'aspecte final del trencaclosques sovint pot sorprendre el mateix autor que ha ordenat les peces". A Roger Vinton no se'l sorprèn fàcilment, però he estirat del fil i després d'alguns whatsapps i correus, he aconseguit 11 testimonis il·lustres que coneixen molt bé el personatge.
Com i quan va conèixer Vinton? Què queda del poder de la Gran Teranyina en ple segle XXI? Quins nous laberints de poder li agradaria que investigués? D'aquestes preguntes, aquestes respostes que m'han fet arribar sobre Roger Vinton:
Jaume Giró, conseller d'Economia i Hisenda
Bé, vaig conèixer el personatge de Roger Vinton l’any 2019, quan un amic em va recomanar llegir el seu llibre, La Gran Teranyina, aparegut dos anys abans.
Tinc en molta consideració i respecte al Roger Vinton, i crec que és un home o una dona ben formada i ben informada, però menys del que ell o ella es creu.
El poder avui s’ha esmicolat, s’ha atomitzat, però no a Catalunya, sinó a tot el món. Hi ha teranyines que han començat a esfilagarsar-se. Què vull dir amb això? Doncs que avui ja no hi ha una sola xarxa d’un gran poder polític, ni financer, ni empresarial, ni mediàtic. Les grans decisions no es prenen ja en tres o quatre despatxos de Barcelona -o de Madrid-, sinó que hi ha un conjunt de micropoders que interactuen. Tots tenen la seva influència i exerceixen sovint, sense saber-ho, de contrapoder. I crec que això és més sa, més net, més democràtic i més just que abans.
Giró: "Avui ja no hi ha una sola xarxa d’un gran poder polític, ni financer, ni empresarial, ni mediàtic. Les grans decisions no es prenen ja en tres o quatre despatxos de Barcelona -o de Madrid-, sinó que hi ha un conjunt de micropoders que interactuen. Tots tenen la seva influència i exerceixen sovint, sense saber-ho, de contrapoder"
Estaria bé que el senyor o la senyora Vinton s’adonessin que el concepte de burgesia implica un compromís i un acompanyament amb la societat concreta i amb el moment històric en què et toca viure. Si no hi ha això, no hi ha burgesia. Hi ha una altra cosa. Hi pot haver gent amb diners, però no burgesia. De la mateixa manera que alts directius ben pagats tenen indubtablement molt mèrit, si tenen talent i fan bé la seva feina, però són directius amb un sou, no són ”amos” ni empresaris, que són coses diferents.
Alfons Duran-Pich, empresari
Vaig conèixer Roger Vinton perquè seguia les meves columnes a la web i un dia vam creuar missatges. En un món en el qual tothom opina per no dir res, en Roger treballa com un entomòleg, com ho feia el meu admirat Edward O.Wilson. Identifica un territori que l’estimula, aixeca una hipòtesi, recull la informació, l'analitza, la contrasta i verifica, i aboca el resultat d’una forma estructurada. Fa de la informació coneixement. Gràcies a l'esforç sistemàtic i poc vistós de persones com ell, anem estripant el ventre de la bèstia.
Elsa Artadi, diputada i regidora
Evidentment, seguia Roger Vinton a Twitter i havíem “parlat” per aquesta xarxa, però el vaig conèixer en persona el novembre o desembre del 2019, fent una cervesa a Casa Delfín, perquè me’l va voler presentar un amic comú.
Crec que és una persona molt intel·ligent, rigorosa i treballadora, i la seva obra ho demostra. També és una persona valenta, perquè no tothom s’atreviria a escriure sobre els veritables mecanismes del poder civil català que habitualment romanen a l’ombra.
Artadi: "Crec que seria interessant que desmantellés la teranyina que monopolitza el “deep state” espanyol: judicatura, alts funcionaris de l'Estat, grans famílies de l'Ibex 35 i monarquia espanyola"
El poder i la influència de les elits socials i econòmiques, a Catalunya i arreu del món, té una gran capacitat de permanència. Tanmateix, les transformacions socials, el poder de l’educació i la irrupció de noves tecnologies va trencant aquest paradigma.
Crec que seria interessant que desmantellés la teranyina que monopolitza el “deep state” espanyol, és a dir la trama de complicitats que hi ha entre la judicatura, els alts funcionaris de l’Estat, les grans famílies de l’Íbex 35 i la monarquia espanyola.
Germà Bel, catedràtic d’Economia
No formo part del minúscul (suposo) grup d'afortunats que coneixen en Roger Vinton, personatge a qui caldria haver inventat... Si no estigués ja inventat. Ha documentat magistralment la teranyina que enxarxava el poder econòmic a Catalunya en les darreres dècades del segle XX, ara prou declinada. Espero que actualitzi la teranyina, i ens documenti les xarxes actuals, així com les seues interaccions institucionals.
David Fernández, periodista i activista
La memòria sempre preserva el que mereix ser salvat. Vaig conèixer enigmàticament en Roger Vinton el 2014, primer per missatges privats de Twitter sorprenentment educats, després per correus electrònics rigorosíssims quan ens escrivíem sobre els viatges de l’avi Florenci entre Vilassar i Andorra. Informació, matisos i anàlisis imprescindibles. De seguida, poc després i molt discretament, físicament.
Eren els dies convulsos de la Comissió Pujol. De tot allò, he recuperat un dels primers correus que ens entrecreuarem i allà li sostenia, de bon principi, “que les seves neurones no poden ser pas desaprofitades en cap cas”. Vuit anys després, continuo pensant el mateix. I amb escreix. O encara més.
Laura Rosel, periodista
Sovint considero que Twitter és un femer. És una consideració que va guanyant pes amb el pas del temps i que conviu amb una altra, de contradictòria, que em fa veure Twitter com un aparador infinit. Un aparador on s'exposen tot d'opinions, titulars, personatges, versos, anuncis, acudits i dades que m'atrapen. No són dues consideracions que convisquin en harmonia, precisament. La de femer porta un temps guanyant pes. Abans que Twitter comencés a perdre la màgia que per a mi havia tingut des del principi, vaig ensopegar amb el perfil de Roger Vinton.
Els usuaris amb pseudònim, d'entrada, em fan desconfiar. Si jo em mostro, per què no ho han de fer ells? Què amaguen? M'incomoda. Em sembla que forcen una relació desigual respecte la resta d'usuaris i trobo injust que abusin de la protecció de l'anonimat per dir tot allò que els passi pel cap, sense que les conseqüències que se'n puguin generar els tregui la son. Però també en això he anat evolucionant. Alguns d'aquests usuaris anònims han anat estovant aquesta resistència meva, a mig camí entre la pataleta i l'enveja. Vaig començar a seguir les piulades de Roger Vinton sense ressentiment i mica en mica les vaig anar aplaudint i esperant amb ganes. Altres usuaris amb pseudònim que van néixer amb un propòsit similar al seu, el de buidar el cap i fer comentaris esmolats, acudits i crítiques il·lustrades, han anat caient pel camí.
Rosel: "L'extrema dreta catalana, els inversors internacionals que més tros de pastís controlen a Catalunya, l'església catalana, les famílies judicials del país... Tenim laberints Vinton per anys!"
El fet que Roger Vinton es mantingui i acapari encara més seguidors i més influència mereix tota la meva admiració. No només seguidors i influència des d'un punt de vista quantitatiu, també -i potser, sobretot- des d'un punt de vista de reconeixement. Em fascina que hagi aconseguit mantenir l'anonimat i l'ull crític, que continuï posant-nos al davant pistes per no perdre'ns en el tsunami que és la barreja d'informació i de la resta de coses que circulen per les xarxes socials. Té un estil, unes formes, que per molt esmolades que siguin, mantenen l'elegància en tot moment. I això és addictiu. Que no hagi perdut el cap després de tot el rebombori que han generat els seus llibres, articles i piulades, crec que mereix un estudi a fons.
Com més gran és la sensació d'accés il·limitat a la informació, més gran és la certesa que les teranyines que s'amaguen a l'ombra són més poderoses i imponents. En fan falta molts, de laberints per resseguir. Roger Vinton té les eines, té el mètode i té el cap per a fer-ho. L'extrema dreta catalana, els inversors internacionals que més tros de pastís controlen a Catalunya, l'església catalana, les famílies judicials del país... Tenim laberints Vinton per anys!
Ramon Tremosa, professor i exconseller d'Empresa i Coneixement
Vaig conèixer en Roger Vinton per les seves arrels ribagorçanes, que compartim... És un personatge molt interessant i alhora enigmàtic. Hauria de seguir aprofundint en la Gran Teranyina... Cap a on va l’economia de Catalunya és una qüestió de gran interès.
Joan Queralt, catedràtic de Dret
Encara que és reservat, vaig conèixer Roger Vinton en aparent bar de selectes copes a Barcelona, en una escala seva.
Envoltat del seu misteri penetra fins allà on cal per obtenir, sense pertorbacions la informació que desitja.
Queralt: "El poder català té la capacitat d’estar sempre en venda. Com tots els poders és poc patriota"
La Gran Teranyina subsisteix en bona part i en bona part el que subsisteix s’ha aliat amb altres poders. Res diferent al que passa amb altres poders.
M'agradaria que investigués la capacitat del poder català d’estar sempre en venda. Com tots els poders és poc patriota.
Toni Clapés, periodista
Vaig conèixer Roger Vinton a través de La Gran Teranyina, un llibre escrit com a ficció i que és un gran assaig. Em sembla un personatge enigmàtic i misteriós i que crec que ha de continuar sent així.
La gran teranyina és com la borsa, hi ha valors que es mantenen, d’altres baixen i noves incorporacions, però n’hi han que sobreviuen a tot i tots. Sempre estan al lloc on s’ha d'estar. Per tant, perduren com l’aire.
Potser ha arribat el moment de saber el laberint de les Diputacions, l'Àrea Metropolitana i els consells comarcals.
Andreu Barnils, periodista
Tot i la mala premsa que arrosseguen, jo sí que sóc un gran partidari de la gent que fa servir pseudònims a les xarxes socials. Aquest és el cas de Roger Vinton, un home que, a Twitter, en lloc d’insultar diu "bufona" a la gent, i que s’ha especialitzat a informar sobre la teranyina dels homes poderosos de Catalunya. A banda d’escriure llibres, creu que cal donar a la població una formació bàsica en economia per evitar que els enganyin.
El dia que vaig dinar amb Roger Vinton vaig descobrir tres coses fonamentals. Primera, que existeix. No és un robot. Com tants d’altres, si escriu amb pseudònim és per ser valent i evitar represàlies. Segona, que coneix el món de l’economia catalana, i els seus personatges, de primera mà. Es dedica professionalment a aquest món. En alguns casos parla de gent a qui coneix personalment. I tercer: que porta l’escriptura a dins. Tot i que prové del món dels números, s’ha preocupat per formar-se literàriament i accepta, amb un punt d’orgull, que el cap li va a mil per hora, i precisament per això escriu: és una manera d’ordenar-se. I ho fa a consciència: tots els textos de creació pròpia els acaba llegint en veu alta. És l’obsessió pel ritme de la frase.
Que Roger Vinton sigui un pseudònim, i no un nom real, no el defineix tant a ell com a nosaltres.
Barnils: "Que Roger Vinton sigui un pseudònim, i no un nom real, no el defineix tant a ell com a nosaltres"
David Carabén, cantant
La primera vegada que vaig veure Roger Vinton va ser en una piulada a Twitter. No recordo què hi deia. Però la combinació de la foto esgrogueïda, a l'avatar, amb l'emissió d'una opinió informada, que no defugia la perspectiva històrica sobre l'esdeveniment a comentar, sinó que l’enarborava amb orgull, com si fos fonamental per entendre'l, feien pensar de seguida en una persona d'edat avançada. Prejudici meu, qui sap si de l'època, pensar que la mirada reposada i distant, que incorpora el passat, li treu vigència l’actualitat dels fets. És ben bé al contrari: qui no sap el vent d’on ve, navega a la deriva. Pitjor encara, ho fa a la mercè de vés a saber quina circumstància, com qui somia, com qui bada, encisat per les infinites i suggerents formes que adopta el present continu dels informatius, o el que és el mateix, el timeline sense fons de les xarxes socials, que fem passar avall, amb la punta dels dits, com si per això mateix tinguéssim algun control sobre els esdeveniments i el pas del temps que marquen.
Sempre hi ha més...
Altres coneguts seguidors de Vinton són Jordi Basté, Carles Porta, Jordi Graupera, Albert Cuesta, Màrius Serra, Quico Sallés, Jordi Borràs, Albano Dante-Fachín, Empar Moliner, Albert Sáez, Llucià Ferrer, Liz Castro, Núria Solé, Sergi Belbel, Jaume Cabré, Xavi Valls o Xavi Torres, entre d'altres.
"Queda molta partida i l'ésser humà és bastant imprevisible", conclou Roger Vinton.
Per molts anys! I més i millor VIA Empresa.