El 28 de desembre passat, el Xavier Roig, en aquesta columna d'opinió, es va referir a la Productivitat a Catalunya i acabava la seva opinió demanant que "Els estudiosos haurien de donar una explicació al tema. Si algú llegeix això i n'entreveu el perquè, que ens ho expliqui, si us plau. La veritat és que des d'aquell 2017 els catalans emprem més hores per produir pràcticament el mateix. I el fet és nefast".
No m'atreveixo a definir-me com un estudiós (només sóc acadèmic a temps parcial) però per respondre la petició del Xavier, vull aportar la meva opinió com a professional dedicat a la millora de la gestió econòmica i més concretament, de la productivitat, la competitivitat i del resultat econòmic, en especial de les PIMES, i oferir-los a vostès i a Xavier, la meva visió sobre la productivitat després de més de 25 anys de treball en aquest camp.
Xavier té molta raó a preocupar-se per la productivitat i cridar l'atenció sobre això, una assignatura pendent des de fa desenes d'anys del model econòmic tant de l'Estat com al nostre país, i que continua sent un forat negre al qual sembla que no som capaços de donar resposta. Un forat negre que en altres països tenen dominat.
Abans de res, definim la productivitat de forma senzilla i clara. És la relació entre els recursos emprats i el resultat obtingut mitjançant un procés
Però, què és la Productivitat? En la definició i l'enfocament que s'apliqui s'origina un dels problemes bàsics. Si prenem els enfocaments majoritàriament emprats que són els de naturalesa macroeconòmica o bé els microeconòmics, més propers a l'origen real de la productivitat.
Per sustentar aquesta afirmació un parell d'exemples ràpids sobre l'enfocament macroeconòmic: l'INE en el seu estudi de Productivitat de la Indústria Espanyola, en el seu paràgraf inicial, reconeix que el concepte de la Productivitat és divers: "La productivitat com a concepte econòmic es pot mesurar des de diferents òptiques en funció dels objectius que es pretenguin assolir i de la informació estadística que estigui disponible". O el de l'Anàlisi de la Productivitat Espanyola de FUNCAS on l'actual Governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos precisa que "El concepte més àmpliament utilitzat de productivitat en l'anàlisi econòmica és el que s'anomena "productivitat total dels factors" (PTF), que es defineix com la part del creixement del producte que no ve explicada per l'evolució dels factors productius. La productivitat aproximaria així el nivell d'eficiència de l'economia, que dependria, entre altres factors, de les millores tecnològiques en els processos productius, així com de la innovació organitzacional i dels sistemes de gestió aplicats per les empreses. En termes empírics, el càlcul de la PTF s'efectua habitualment com a residu de l'estimació del creixement potencial de l'economia, estimant-se aquest últim sobre la base d'un enfocament de funció de producció en el qual s'infereix l'evolució de la capacitat de producció de l'economia a partir de les estimacions, en els seus nivells potencials, dels factors productius, ocupació i capital, i de la pròpia PTF".
És a dir, que són indicadors agregats (totals de l'economia) com no podia ser d'altra manera, propis de l'enfocament macroeconòmic; evidentment a posteriori, és a dir, una vegada ha ocorregut el fet econòmic; i per mètodes de determinació indirectes. Per descomptat que són útils com a mesurament del fenomen (deixant de banda les discussions tècniques sobre la fiabilitat o integritat de les variables a mesurar), però en qualsevol cas, aquests indicadors agregats no poden arribar a oferir una identificació precisa de les causes de l'evolució, sinó d'un conjunt d'elles, i, per tant, no poden donar remeis concrets a la situació.
És lògic que no s'adonin de les causes ni dels possibles remeis perquè realment la productivitat és un fet microeconòmic que s'origina en cadascun dels milions d'activitats econòmiques que generen la riquesa. És a dir, com que cada activitat econòmica generi el valor és una decisió particular i quanta sigui aquesta generació de valor dependrà exclusivament de cadascuna d'elles. En això es basa, parcialment, la competitivitat entre elles (parcialment, perquè la competitivitat i la productivitat són complementàries, però no són sinònimes).
Per tant, l'acció macroeconòmica per si sola i més concretament les mesures derivades de política econòmica, no pot millorar la productivitat (això sí, pot dificultar-la). Com a resultat, la visió macroeconòmica és necessària, però en absolut és suficient.
En la definició de productivitat i l'enfocament que s'hi apliqui s'origina un dels problemes bàsics. Si prenem els enfocaments majoritàriament emprats que són els de naturalesa macroeconòmica o bé els microeconòmics, més propers a l'origen real
La qüestió és, llavors, com abordar la productivitat des d'un enfocament microeconòmic per aconseguir resultats positius.
Abans de res, definim la productivitat de forma senzilla i clara. És la relació entre els recursos emprats i el resultat obtingut mitjançant un procés. Comprendre aquesta idea és fonamental per gestionar qualsevol activitat econòmica. Un procés serà més productiu com menys recursos per obtindre un objectiu, i un altre procés alternatiu pot ser menys productiu si fa servir més recursos que el primer.
A quins recursos ens referim? Inicialment, als recursos materials i immaterials que s'empren directament per a la generació dels béns o serveis que ofereix una activitat econòmica. Posteriorment, també es considerarà els recursos materials i immaterials estructurals necessaris per donar cobertura a l'activitat però amb un tractament específic diferenciat per mesurar-los i gestionar-los correctament.
En els recursos directes, trobarem les matèries primeres, béns o serveis intermedis, així com la força de treball i el temps que s'empra en el procés. I quelcom molt important i que s'oblida freqüentment en la realitat, que és la manera de combinar tots aquests factors per aconseguir el resultat esperat.
Segurament ja poden vostès intuir que, si aconseguim mesurar els recursos directes emprats ja teníem el primer terme de l'equació de la productivitat microeconòmica, en bona part.
I aquí ens trobem amb el primer gran problema de la productivitat en la realitat. D'acord amb la meva experiència professional una gran proporció de Mitjanes i Petites Empreses no mesura els recursos emprats en els seus processos, ni tan sols de forma puntual. Per tant, no són capaços d'establir quina és la proporció d'inversió de recursos per aconseguir els béns o serveis que ofereixen als seus clients, i, per tant, quants són. La productivitat és un concepte eteri en aquest tipus d'organitzacions.
Però seguim. Si aconseguim mesurar els recursos emprats, apareix el segon problema fonamental que és ¿com generem la transformació?, ¿de quina manera?, i a partir d'aquí, ¿aquest procés de transformació és millorable? ¿Podem canviar factors, proporcions, formes de fer, etc? En definitiva, ¿Podem millorar el que fem? Aquesta és una qüestió tècnica i econòmica, però també és una qüestió cultural i una línia de pensament empresarial. En qualsevol cas, sento haver de dir que no podem invertir temps a debatre si això és o no és cert, perquè mentre debatem, algú al mercat ja està treballant (i alguns de forma contínua) a respondre aquestes preguntes, i, per tant, buscant millorar la seva productivitat per apalancar la seva competitivitat, i, per tant, la seva rendibilitat (la millor font financera que una Empresa disposa...). Tot això ho podríem resumir en desconeixement del propi procés de creació del valor.
La tercera qüestió fonamental és la valoració econòmica dels factors i de la productivitat resultant. Els factors que intervenen en el procés de transformació tenen dues dimensions fonamentals per a la seva quantificació: la primera, la quantitat que emprenem d'aquests factors (dimensió tècnica), i la segona, el cost unitari del factor (dimensió econòmica); és a dir una variable tècnica de consum i una variable econòmica per valorar la quantitat emprada d'un factor pel seu cost unitari ens ofereix el mesurament de la inversió realitzada en el procés de transformació. Aquesta valoració dels factors es realitza a través de la tècnica de càlcul de costos, on existeixen diferents enfocaments acadèmics i tècnics que generen avantatges comparatius reals depenent del criteri que s'adopti (atenció amb això...). Aquest tema dóna per a un article en si mateix. No obstant això, indistintament del criteri de càlcul emprat, els puc afirmar que a partir dels diagnòstics que realitzem més d'un 66% de les empreses que analitzem tenen un càlcul erròniament o directament, no tenen càlcul.
Les economies que s'enfoquen en els dos termes per mesurar els recursos en els processos, l'econòmic i el tècnic, tenen una productivitat més gran que les que únicament se centren en l'econòmic
Ara bé, podem obtenir la mateixa inversió però amb combinacions diferents de quantitat de factors i de cost de factor. Si d'una matèria primera utilitzem 2 unitats de consum amb un cost unitari de 5 euros amb un resultat de cost total de 10 euros, i un altre procés empra una matèria primera de 2 Euros, però exigeix un consum de 5 unitats per aconseguir el mateix resultat final, el resultat del cost del procés és també 10 euros. Aparentment, ambdós processos tenen el mateix valor, però la seva composició és netament diferent i, per tant, les causes i probabilitats de variacions també.
D'aquestes diferents combinacions se'n deriva un efecte molt nociu que agreugen els problemes de competitivitat de la nostra economia. Per no mesurar de forma correcta la utilització dels recursos en els processos, moltes activitats s'orienten pel preu dels factors i no pel seu consum, la qual cosa porta a gestionar únicament la dimensió econòmica del factor, però no la dimensió tècnica del seu consum. ¿Quin és el problema d'aquesta forma d'actuar? Doncs que la dimensió econòmica del recurs és un factor extern subjecte a canvis la majoria d'ells no gestionables per l'empresa, perquè s'originen en els mercats on s'adquireixen aquests recursos. Ara bé, la dimensió tècnica, és a dir la quantitat de recursos necessaris a emprar és un factor majoritàriament gestionable per l'empresa, a través de les millores dels processos i dels dissenys productius. Una variació del preu dels factors afectarà totes les activitats econòmiques, però el seu impacte serà diferent en cadascuna d'elles depenent del nivell d'utilització d'aquest recurs.
Per aquesta raó, les economies que s'enfoquen en els dos termes per mesurar els recursos en els processos, l'econòmic i el tècnic, tenen una productivitat més gran que les que únicament se centren en l'econòmic.
Resumint, trobem una qüestió fonamental d'enfocament:
- Enfocament majoritàriament macroeconòmic de la Productivitat quan aquesta es produeix en el nivell microeconòmic. Solució: Canviar l'enfocament de la gestió del problema cap al nivell microeconòmic i que el nivell macroeconòmic siguin un suport al procés. Hi ha prou capil·laritat en la microeconomia del nostre país per avançar en aquest sentit a través de diferents canals d'accés a les activitats econòmiques.
I tres problemes bàsics en la productivitat de les activitats econòmiques des d'un enfocament microeconòmic:
- Mesurament nul o parcial dels processos a escala de recursos emprats com de resultat obtingut. Per tant, manca de comprensió de la inversió dels recursos i de la seva productivitat referida al producte o servei obtingut i per tant impossibilitat de mesurar la productivitat. Solució: processos de mesurament eficaços, clars i aplicables (que existeixen...)
- Manca de domini dels processos interns i, per tant, baixa capacitat de coneixement i millora. Per tant, manca de comprensió del procés de creació de valor. Solució: Enfocament de l'activitat en els processos i en la cultura de l'autoavaluació constant i la millora sense fi.
- Valoració incompleta i/o incorrecta dels factors emprats en els processos de generació de béns. Per tant, desaprofitament econòmic del factor de productivitat tècnica, intentant compensar únicament amb la productivitat de caràcter econòmic. Solució: Sistemes de valoració eficaços, clars i aplicables (que també existeixen i, per cert, que fa molts anys que els empren les empreses amb un comportament eficaç i sostenible...)
Hi ha més causes, evidentment. Però en la meva experiència professional, cal resoldre aquestes qüestions fonamentals sense les quals, altres qüestions de segon nivell, encara que es resolguin no aconseguiran millorar substancialment la productivitat de les empreses; i segurament hi faran inútils inversions importants, per exemple, com les enfocades a la digitalització en què es corre el perill de caure en l'error, permetin-me l'analogia musical, de creure que l'instrument és l'únic que fa al músic.
Permeteu-me una reflexió final. ¿Els han cridat mai l'atenció alguna vegada aquestes economies on un titulat universitari pot multiplicar el seu sou per x vegades només pel sol fet d'agafar un avió i anar a treballar allà? Un comú denominador d'aquestes economies és que les seves empreses estan centrades tant en la dimensió econòmica com en la tècnica dels recursos emprats, la qual cosa genera un efecte subjacent que és una major capacitat adquisitiva de la població a diferència d'aquelles economies que només es basen en la dimensió econòmica dels factors. És evident que la productivitat tècnica, a banda de ser de major solidesa i sostenibilitat per a l'activitat econòmica (i també en la seva percepció del seu valor) i la salut de l'economia d'un país, permet compensar i fins i tot millorar la retribució del factor treball, generant major prosperitat en el conjunt de l'economia. Per contra, augmentar el cost del factor treball, sense millorar la productivitat de la seva utilització, porta indefectiblement a l'empobriment del conjunt, de la mateixa manera que porta a la pobresa la sobreutilització del factor treball per perpetuar processos ineficients pressionant la retribució del treball a mantenir-se en nivells baixos per compensar la manca de productivitat total del sistema. Per aquestes raons i pel bé del nostre país i de les generacions que ens segueixen, encarem el repte de la productivitat fent l'esforç en les causes i no en els símptomes, i on es produeix la productivitat real, és a dir, a les empreses, on empresaris i treballadors generen la riquesa.
