23
de Gener
de
2015
La privatització dels ferrocarrils britànics a la dècada dels 90 és un dels episodis històrics que, a escala econòmica, més ha marcat el país. Acomiadaments massius, accidents laborals i precarietat de les condicions són alguns dels seus resultats. Ho relata la pel·lícula La cuadrilla (Ken Loach, 2001), on un grup d'operaris pateix de primera mà el traspàs a una nova companyia.
Acomiadaments "voluntaris"
Les condicions que presenta la nova empresa queden detallades en la declaració de principis de la companyia. S'han d'acceptar sí o sí, no hi ha cap més alternativa, i si un treballador no hi està d'acord, està convidat a signar la seva renúncia.
Entre les noves normes que s'imposen hi ha la de fitxar a l'hora de sortir. Els empleats s'hi oposen, ja que consideren que és una mesura inútil si es té en compte que ells efectuen diàriament la seva tasca de manteniment de les instal·lacions. Es veuen obligats a renunciar a aquesta llibertat, de la mateixa manera que a les vacances remunerades o a la baixa per malaltia.
Precari? Possiblement, i els mateixos treballadors se n'adonen, però les respostes del cap són contundents: "No hi ha acords previs, comencem des de zero" i "qui obstaculitzi el canvi, se'n va fora". Sempre, per suposat, sabent que amablement estan convidats a marxar pel seu propi peu.
Por a quedar-se sense res
Són pocs els que s'atreveixen a prioritzar la dignitat personal davant el risc de quedar-se sense res. Per això accepten les noves condicions i rebutgen els pocs diners que s'emportarien si marxessin, perquè tenir un bon feix temporalment no és el mateix que tenir una entrada de diners constants.
Malauradament, només obren els ulls amb la posterior deslocalització de l'empresa al Tercer Món. La situació va cada cop a pitjor -es retalla en seguretat- i se salda amb un company mort. Llavors preguntar-se què és més important, si l'estabilitat econòmica o la personal. Ara sí que la balança es decanta cap a la segona.
Aquest mateix episodi es pot traslladar al període que viu Europa amb la crisi. No són poques les companyies que per poder retallar despeses i pressionar amb la idea de ser més productius, empitjoren les condicions dels seus treballadors.
Crítica al sistema
L'objectiu inicial de Loach és convertir aquest film, a l'estil documental, en una crítica al sistema econòmic. En la mateixa presentació va deixar clar que volia explicar tota la veritat i deixar palesa la injustícia que van viure els operaris del sector ferroviari en aquells anys.
I cal destacar que no només deixa entreveure la crisi social que se'n deriva de la precarietat laboral, sinó que també té una repercussió familiar. La història personal que viuen els protagonistes dista de la clàssica imatge de la família unida.
Acomiadaments "voluntaris"
Les condicions que presenta la nova empresa queden detallades en la declaració de principis de la companyia. S'han d'acceptar sí o sí, no hi ha cap més alternativa, i si un treballador no hi està d'acord, està convidat a signar la seva renúncia.
Entre les noves normes que s'imposen hi ha la de fitxar a l'hora de sortir. Els empleats s'hi oposen, ja que consideren que és una mesura inútil si es té en compte que ells efectuen diàriament la seva tasca de manteniment de les instal·lacions. Es veuen obligats a renunciar a aquesta llibertat, de la mateixa manera que a les vacances remunerades o a la baixa per malaltia.
Precari? Possiblement, i els mateixos treballadors se n'adonen, però les respostes del cap són contundents: "No hi ha acords previs, comencem des de zero" i "qui obstaculitzi el canvi, se'n va fora". Sempre, per suposat, sabent que amablement estan convidats a marxar pel seu propi peu.
Por a quedar-se sense res
Són pocs els que s'atreveixen a prioritzar la dignitat personal davant el risc de quedar-se sense res. Per això accepten les noves condicions i rebutgen els pocs diners que s'emportarien si marxessin, perquè tenir un bon feix temporalment no és el mateix que tenir una entrada de diners constants.
Malauradament, només obren els ulls amb la posterior deslocalització de l'empresa al Tercer Món. La situació va cada cop a pitjor -es retalla en seguretat- i se salda amb un company mort. Llavors preguntar-se què és més important, si l'estabilitat econòmica o la personal. Ara sí que la balança es decanta cap a la segona.
Aquest mateix episodi es pot traslladar al període que viu Europa amb la crisi. No són poques les companyies que per poder retallar despeses i pressionar amb la idea de ser més productius, empitjoren les condicions dels seus treballadors.
Crítica al sistema
L'objectiu inicial de Loach és convertir aquest film, a l'estil documental, en una crítica al sistema econòmic. En la mateixa presentació va deixar clar que volia explicar tota la veritat i deixar palesa la injustícia que van viure els operaris del sector ferroviari en aquells anys.
I cal destacar que no només deixa entreveure la crisi social que se'n deriva de la precarietat laboral, sinó que també té una repercussió familiar. La història personal que viuen els protagonistes dista de la clàssica imatge de la família unida.