Llegeixo que l'associació FEMCAT -on tinc amics entre alguns dels seus membres- ha fet una ullada empresarial al Vallès. La intenció sembla que era identificar Catalunya amb una imatge de marca empresarial. Ja m'entenen. Alemanya? Indústria manufacturera. França? De tot una mica amb la gastronomia al capdavant. Itàlia? Disseny. Però sovint aquests clixés no són bons. Ni complets. Per exemple: diguin-me la imatge empresarial de Bèlgica. O dels Països Baixos. Flors? Química? Distribució i logística? Màquina-eina?... Una altra: sabien que en determinats anys França és el país amb la productivitat més alta del món? Per tant, que l'economia catalana sigui difícil d'emmarcar, no em sembla irregular.
Aquest recorregut de FEMCAT, però, ha permès descobrir que Catalunya exporta molt. Ara les exportacions fora d'Espanya han agafat gran volada. Però aquestes dades sobre exportacions s'han de matissar. Llegeixo, també, que SEAT i el sector químic (majoritàriament multinacionals) són responsables del 60% de les exportacions. És un problema des del punt de vista de la concentració. No tenia les dades, però em temia que SEAT fos un monstre exportador. Per això és important la transició al nou model de cotxes que es preveuen: elèctrics i també, no ho oblidem perquè el guanyador no està encara determinat, els cotxes propulsats per hidrogen.
Si em fessin dir què és el que caracteritza avui Catalunya, des del punt de vista econòmic, diria el turisme i l'exportació manufacturera
Si em fessin dir què és el que caracteritza avui Catalunya, des del punt de vista econòmic, diria el turisme (macrocefàlia, al meu entendre, lamentable) i l'exportació manufacturera -molt diversificada i esmicolada. Aquesta darrera característica, la manufactura de gairebé tot, em porta a mirar la trajectòria de Catalunya des de principis del segle XX. Si ho fan, veuran que Catalunya és un país que viu d'allò que vessa als veïns que ens envolten. No acostumem a lluitar per mercats llunyans o nous, com fan els antics territoris de la Lliga Hanseàtica, per exemple. O com fèiem nosaltres, fa segles, pel Mediterrani. No ser conscients d'aquesta característica limitadora ens ha portat, sovint, a una falsa concepció de la nostra economia. M'explicaré.
El segle XX va començar amb una forta embranzida del sector tèxtil que s'havia desenvolupat el segle precedent. Les fortunes obtingudes per aquest sector -amb les aportades pels indianos que fugiren amb la independència de Cuba- van ser considerables. No s'exportava massa al nord del Pirineu, però sí al mercat interior espanyol, completament captiu de la indústria catalana -dels efectes negatius del tema ja en parlarem un altre dia-. De sobte, la Primera Guerra Mundial. Tota Europa embolicada i amb una paràlisi productiva evident. L'oportunitat catalana de vendre roba i botes per als soldats va ser aprofitada. No va ser fruit de la vocació exportadora. Ens compraven sense haver de vendre!
Acaba la guerra i ve la dictadura de Primo de Rivera. Dolenta per a les llibertats. Bona per a l'economia catalana, degut al mercat captiu espanyol i a l'autarquia econòmica. Després, ja ho saben: República, Guerra Civil, dictadura llarga, etc. Tot un període d'escassa liberalitat econòmica. Amb tot això vull dir que els primers 75 anys del Segle XX no es van viure amb normalitat. I difícilment ningú podrà definir amb precisió les característiques de l'economia catalana d'aquest període. Perdó, sí que es pot definir: la irregularitat gràcies a l'autarquia econòmica imperant.
No estem especialitzats. Anem picotejant una mica de tot. De tot allò que vessa d'Europa. Que, al capdavall, és la nostra salvació
Arriba el 1986 i l'entrada a la, llavors, CEE (Comunitat Econòmica Europea). Passem un temps d'adaptació en el que les coses no van anar malament. Però sí una mica emmascarades. Perquè al cap de dos anys de la incorporació s'anuncien els Jocs Olímpics. Fot-li que és de Reus! I quan aquests acaben, entra en vigor el mercat únic europeu, el que fa que la nova Unió Europea (UE) passi a ser un mercat protegit però accessible a l'empresa catalana. En peu d'igualtat amb el mercat espanyol. És a dir: col·locar un producte català a Andalusia va passar a tenir els mateixos costos d'exportació que fer-ho al Tirol.
Jo no diria que l'empresa catalana fa un gran esforç exportador. Penso que no el fa, encara. Però les empreses europees sí que van veure en Catalunya un lloc on establir-s'hi, ja que, per les raons que fossin, existia un teixit productiu que es podia aprofitar (cosa que no passava a Castella, per exemple). Ep, i mà d'obra barata. I just al costat de l'antiga frontera sud de la CEE!
En resum, Catalunya té una economia molt dependent de la UE. I ho fa amb una certa passivitat. Parlem d'empreses catalanes d'origen, però també, sobretot, de moltes empreses europees instal·lades a Catalunya que, per definició, són exportadores nates. Per tant, quan Europa fluixeja, abans que res, s'atura tot el que vessa -per això som els primers a rebre. I després, més tard, s'atura la font original. Quan tot es reactiva, és a l'inrevés. Per això som tan sensibles a l'estat de salut de la Unió Europea i les entrades i sortides de les crisis tenen un desfàs important amb els motors d'Europa. No estem especialitzats. Anem picotejant una mica de tot. De tot allò que vessa d'Europa. Que, al capdavall, és la nostra salvació...