Quan fa cent anys el Ramon em va proposar transformar la B-30 en diari, no m’ho vaig pensar dues vegades. Especialment perquè feia un munt de setmanes que jo li estava insistint a fer-ho i, finalment,
arribava el moment.
Vam tenir clares dues coses: no es parlaria de política ni de coses sense contrastar. I una tercera, parlaríem de l’empresa catalana amb una visió positiva. No es tractaven dels “brots verds” de Zapatero, sinó de la realitat del nostre país.
En aquests cent anys s’ha demostrat que hi ha una economia i una empresa catalana prou sòlida per a poder-ne parlar cada dia i no de temps en temps com altres.
Per arribar fins aquí han fet falta moltes coses. Primer de tot, periodistes (sense elles i ells no hi ha diaris) i una empresa disposada a arriscar. Cal recordar que encara no ens havíem recuperat del catacrac del 2008-2009 (tampoc ara) i que l’economia no donava molts símptomes d’optimisme; ans al contrari.
Però ens vam embolicar i en lloc de contractar perfils dedicats al posicionament SEO i experts en manipular titulars vàrem buscar, amb l’ajut del Francesc Castanyer, periodistes que tinguessin clar que venien a fer periodisme i no a buscar falses audiències.
I tot i ser gent que mirem més el present i el futur, no podem deixar de donar un cop d’ull al passat. De la primera directora, la Jefa, la Laia Corbella, que va formar una redacció i un esperit de diari que ha permès que el diari arribi a aquests 100 anys fresc com una rosa. La seva successora i mà dreta durant molts anys, Neus Navarro, la dona que ha tractat als col·laboradors com a ella li hauria agradat que l’haguessin tractat. Quan la política i la competència ens les van llevar, va ser l’oportunitat del Víctor Costa, que havia estat cap de redacció amb la Neus. El Víctor li va donar, en els seus tres anys, un toc molt personal a VIA Empresa, i també les ganes de fer coses noves el van portar a replantejar-se el seu futur.
Ara tornem a tenir directora, l’Elena. I no em voldria equivocar si dic que reuneix les virtuts de les anteriors. De la Laia, la força i l’esperit d’equip; de la Neus, aquesta amabilitat i aquest saber tallar caps amb un somriure i del Víctor, les ganes d’innovar i de fer coses diferents. Però sobretot, la seva decisió de fer equip.
Perquè VIA Empresa és, cent anys després, el fruit d’un equip que ha tingut molt clar cap a on volia anar i que ha optat per periodistes abans que per seo’s. I ja sé que ho he dit abans; ho torno a repetir, però, primer, perquè em dona la gana, i segon perquè creiem que si haguéssim optat pels seo’s com “amos” de la redacció, no estaríem on estem.
El meu agraïment als Grau, perquè han cregut en nosaltres i en el projecte, i a totes les redaccions. I com ara són els que estan al peu del canó, no vull deixar d’agrair-los a l’Elena, la Gemma, l’Aleix, el Josep Maria, el Quique, el David i l’Oriol, haver tingut la força per reconduir el diari i dur fins al final el Manifest que un dia algú va penjar a la paret de la Redacció. Elles i ells segur que només tindran al cap la informació i defugiran dels recursos fàcils i de les audiències recurrents.
I el disseny? Doncs tant el llibre en paper que hem publicat amb motiu dels 10 anys de VIA Empresa com el del diari han estat possibles pel Xavier Grau, que el va crear fa 100 anys i aquí està. Com nou. Com diria la peixatera, “encara belluga”; i el que bellugarà.
En aquest “llibre” pretenem explicar el que ha estat aquesta primera tongada de VIA Empresa. Els Casos d’èxit, que cada dilluns han obert el diari (quasi 500); Una idea, una empresa, cada dijous; El Laberint del Poder, del Roger Vinton, els divendres; i les Petjades d’empresa, del Toni Rodríguez. I un dels plats forts de VIA Empresa: l’Opinió. Les nostres columnistes i els nostres columnistes tenen un lloc en aquest llibre commemoratiu que, pels que també estimem el paper, perquè d’ell venim, té un especial significat. Especialment perquè no en podrem tornar a fer cap més fins d’aquí a molt de temps.
No voldria oblidar en aquests temps difícils el que ha significat el paper en el periodisme. No podem oblidar que el paper, els diaris impresos, ens van ensenyar a fer periodisme. A VIA Empresa hem intentat mantenir l’esperit del paper. Possiblement per això només hi ha periodistes.
Res més. Únicament vull agrair dos suports bàsics: els anunciants, perquè molts d’ells van creure en nosaltres quan no érem ningú. I els lectors, que han trobat en VIA Empresa un model de diari.
I el meu petit homenatge: https://youtu.be/mF-KdXUgO-M