L’aliança polític-mediàtica que contamina la vida espanyola -inclosa la catalana, per descomptat- té la tendència a emetre missatges que semblen orientats al públic de la premsa del cor. Et martellegen amb idees o conceptes que, al final, es repeteixen com a lloros. Un dels mots que, de fa uns anys, han agafat especial volada és el de “hub”. En anglès vol dir “centre” en el sentit de nucli a partir del qual es distribueixen les coses que hi arriben. Un magatzem és un “hub”, per exemple. La paraula, aplicada als aeroports, vol significar un lloc on hi arriben elements (gent i mercaderies) que no es queden allí com a destí final, sinó que després volen a altres destinacions que poden ser finals o, al mateix temps, “sub-hubs”.
En un moment determinat la societat econòmica barcelonina -sempre dotada d’un provincianisme que, pel fet d’haver estat líder a la península, no és conscient de la seva ignorància- va posar de moda el mot “hub”. L’aeroport de Barcelona havia d’esdevenir un “hub”. Alto! Els que això propagaven eren els mateixos que agafaven el Pont Aeri de Madrid. És a dir es dedicaven a alimentar el “hub” madrileny. No descobreixo res nou: les nostres elits -sí, en un atac de generositat les pretenem qualificar així- tenen les dimensions mentals que venen delimitades per les rieres del Besòs i del Llobregat.
Durant les dècades que van del 1940 al 1980 es van crear les grans companyies d’aviació europees que, per necessitats econòmiques i de prestigi, eren propietat dels governs de cada país. I de la mateixa manera que cada estat tenia una capital, cada un d’ells tenia també una companyia d’aviació: Iberia, Air France, BOAC o BEA (en el cas britànic), Lufthansa, Alitalia, etc. Per un principi de correspondència biunívoca, a cada capital li corresponia la central d’una companyia aèria. Perquè estàvem davant d’un tema més polític que econòmic. Les companyies d’aviació eren una mena d’ambaixades volants. I és allí, a les capitals d’estat, on es van instal·lar les infraestructures centrals de les companyies que, recordin-ho, es qualificaven “de bandera”. Que un americà volia anar a Lió? Volava a París i d’allí el distribuïen a la capital del Roine. Que s’espatllava un avió estranger? Els tallers estaven a la capital. I és així que les capitals d’estat europees van esdevenir “hubs” nacionals.
La societat econòmica barcelonina -sempre dotada d’un provincianisme que, pel fet d’haver estat líder a la península, no és conscient de la seva ignorància- va posar de moda el mot “hub”
Alguns d’aquests “hubs” nacionals estaven en capitals que, històricament, havien estat significatives per algun motiu. Com que Londres havia estat la metròpoli d’un gran imperi, Heathrow va esdevenir un “hub” que, a més de nacional era, també, internacional i econòmicament important en tant que enllaçava, de pas, amb l’altra banda: la de l’excolònia Estats Units. En el cas espanyol on les dimensions són més de galliner, Madrid va esdevenir el “hub” dels “trescientos millones”, ja m’entenen. Quan la Lola Flores volia anar a cantar a Buenos Aires agafava l’avió a Madrid.
Amb l’arribada de la liberalització aèria europea els “hubs” es van mantenir. Què s’havia de fer? Desmuntar les infraestructures existents (tallers, oficines, etc.)? Les noves companyies van aprofitar allò que subministraven les antigues companyies “de bandera”. Però va aparèixer un concepte nou: el “hub geogràfic”. “No soc ningú, per ara, però estic ubicat a un lloc que ajuda a fer els viatges més còmodes”. Exemples? Els nous i grans aeroports del Mig Orient: Doha, Dubai,... O els d’Extrem Orient, com ara Hong Kong o Singapur. Que viatjo de Lisboa a Sydney? Mira que bé, m’aturo a Doha que està a mig camí i, mentre l’avió recarrega combustible, estiro les cames. Que viatjo de Londres a Melbourne? Idem, però estiro les cames a Singapur. I així anar fent.
En conseqüència, per ser un “hub” s’han de tenir unes condicions: infraestructures heretades de l’època de l’autarquia politicoeconòmica aèria o bé una posició geogràfica aèriament estratègica. Barcelona no té, ni tindrà mai, cap de les dues -com no la tindran moltes altres ciutats europees importants. Podríem esdevenir un centre logístic combinant aeroport i port, que estan tan pròxims? Podria ser. Però l’autoritat hauria de ser única i deixar de ser nomenada pel partit de torn.
Per ser un “hub” s’han de tenir unes condicions: infraestructures heretades de l’època de l’autarquia politicoeconòmica aèria o bé una posició geogràfica aèriament estratègica
Jo demanaria, doncs, que la verbositat que constantment utilitza el mot “hub” per fer creure a la població que l’aeroport de Barcelona esdevindrà alguna cosa més que un aeroport de turistes, anés anant de baixa. Quan una cosa esdevé un permanent futur -com va qualificar Stefan Zweig al Brasil- és que estem davant d’un fracàs continuat.