Des del 20 d'agost fins al dia d'avui, centenars de diaris i diferents actors de la comunicació s'han fet ressò del petó forçat de Rubiales a Jenni Hermoso, que malauradament va aconseguir eclipsar del tot la victòria del Mundial de futbol de les jugadores de la selecció espanyola. En aquest terreny, però, a nosaltres no ens hi haureu vist. I és el resultat d'una elecció, d'una filosofia.
Només haureu trobat un article: una anàlisi de la Gemma Fontseca sobre el reglament dels petons i el contacte físic a l'entorn laboral. Una anàlisi, vam creure, útil per a l'empresa catalana en un moment en què l'efecte Rubiales ens podia fer plantejar a tots dinàmiques molt bàsiques del nostre dia a dia a la feina. No haureu vist res més perquè no hem volgut participar del soroll. És un clàssic per a tots: l'excés d'informació desinforma; i nosaltres, els mitjans, l'hauríem de tenir ben present. Els vídeos de després on es veu a la jugadora armant gatzara o les reaccions de tercers són carn de tertúlia, tant professional com de places i xarxes socials.
El periodisme voraç, aquell que només busca omplir buits, grans titulars i molts clics, força moltes vegades notícies d’on no n'hi ha. Força declaracions de tercers -de vegades de l'oposició d'un partit, o de persones que no hi pinten res- i provoca notícies que ni aporten ni informen. Del cas Rubiales en podem extreure un bon grapat d'exemples. Com el de la cantant Ainhoa Cantalapiedra a qui, en un acte que res tenia a veure, Europa Press li va preguntar la seva opinió -desinformada- i no en va sortir gens ben parada. Òbviament, poc després, va haver de rectificar.
La cantante Ainhoa Cantalapiedra recibe críticas y elogios tras pronunciarse sobre el 'caso Rubiales': «¿Por qué hacer una locura de algo tan normal como un beso?».
— THE OBJECTIVE (@TheObjective_es) August 31, 2023
«Yo me preocupo más si llega y le da un tortazo. Pero un beso, ¿por qué no?». pic.twitter.com/7aOGgItXb0
Però hi ha molts més exemples. L'últim és el de MasterChef, que ja està també demanant disculpes. És informació? No. És soroll. I, ull, que les declaracions de la UEFA, la Fiscalia, companys o altres actors implicats potser sí que ho siguin. Depèn. No tota declaració és notícia.
Aquest periodisme que cada vegada s'assembla més a una tertúlia de Telecinco, a més, afecta i transgredeix les dinàmiques dels sectors i les professions més exposades, i el cas més extrem el veiem clarament a la política. Polítics més preocupats per la trama periodística i per consolidar un relat als mitjans, que no pas en aconseguir un bon acord per als seus ciutadans. Suposo que el zasca, el bon titular i el mem aconsegueixen més vots que la bona gestió política.
I és que encara que Sálvame hagi mort, no ho ha fet pas la premsa rosa, que ha acabat esquitxant tot el periodisme. El d'esports ja ho estava de contaminat. Però avui dia la premsa social i generalista -i de vegades l'econòmica- està també ben tacada. O no hem vist mitjans de tots els colors i categories cobrint la vaga de fam de la mare del Rubiales a les portes de l'església? Efe, l'Ara, la Corpo (CCMA), Nació Digital, la Sexta, 20 Minutos... Òbviament El Nacional no hi podia faltar.
"El zasca, el bon titular i el mem aconsegueixen més vots que la bona gestió política"
I en veure tota aquesta voràgine de notícies-soroll aquestes setmanes, m'he enrecordat d'algunes de les reflexions que feia el periodista i corresponsal de El País i l'ABC, Alfonso Armada, a una entrevista a El Diario, fa gairebé un any, sobre la responsabilitat deontològica del periodista, qui té la difícil tasca de "decidir què és important per als lectors, els hi agradi o no". És a dir, provoqui grans audiències o no.
El periodista ha d'actuar com a representant del lector. Segons Armada -classe magistral-: ha de "tractar d'explicar tot allò que veu i fer-ho de la forma més honesta possible, sense carregar les tintes, sense posar l'accent en la morbositat, esquivant les directrius polítiques governamentals -que no és fàcil-, esquivant la simplificació, tractant d'explicar el context, els antecedents històrics i, sobretot i el més important, estant en el lloc.”
Perquè si només tenim una declaració forçada, amb un extra de morbo i escàs context, i allò que publicarem provocarà més clics que no pas reflexions o enteniment, el que tenim a les nostres mans no és una notícia; és soroll. I sí, potser aquest soroll vindrà acompanyat de grans audiències, però també d'un final fatal per a la nostra professió: desprestigi, desconfiança, desinterès i una societat desinformada.
"Si només tenim una declaració forçada, amb un extra de morbo i escàs context, el que tenim a les mans no és una notícia; és soroll"
Per cert, petita postdata, parlant de la perversió de la nostra professió: un exemple ben proper. Aquesta setmana mateix, una agència de comunicació contactava amb VIA Empresa per correu electrònic per proposar un contingut de marca i ens demanava tarifes. Fins aquí tot normal. Un contingut de marca és un article pagat per una empresa o entitat que vol publicar al diari una informació concreta. Ara bé, el diari sempre ha de deixar indicat que aquella informació és publicitat, que efectivament és un contingut de marca. Si no, és publicitat enganyosa. Doncs aquesta agència, tan tranquil·la, entre les cinc condicions que exigien per al branded content hi havia una que era, literalment, "l'article no pot anar marcat com a patrocinat o publicitat". Una il·legalitat i una invitació cap a la perversió màxima de la nostra professió.
Em mossegaré la llengua -o aturaré els meus dits- i no diré el nom de l'empresa, però qui ho va proposar és una agència de comunicació i màrqueting amb clients de primer nivell i amb una valoració a Google My Business de 4,8. Fins aquí l'anècdota. Mai havíem treballat amb ells i, per descomptat, mai ho farem. I si llegeixen aquest article, que ho dubto, ja es poden donar per al·ludits i respostos.