Només uns mesos ens separen del primer aniversari de la presentació del ChatGPT. Aquest any ha estat ple de canvis, però no dels que ens temíem. No, la democràcia no ha caigut, internet no s'ha convertit en un desgavell de notícies falses i, contràriament a tots els pronòstics, el mercat laboral es manté més actiu que mai.
No només això, sinó que sembla que l’evolució d’aquestes eines va en la direcció contrària a la que preveien tots aquests pronòstics alarmistes. Malgrat una actualització a la versió més avançada (GPT-4) i l'addició de funcionalitats d'intèrpret de Python, el nombre d'usuaris de ChatGPT ha patit una davallada aquest mes per primera vegada.
Això ens planteja un misteri apassionant: què està passant amb el ChatGPT? Com l'estem utilitzant? Què ens espera en el futur?
La resposta a totes aquestes preguntes rau a entendre el procés d’adopció, difusió i desenvolupament de les noves tecnologies.
La democràcia no ha caigut, internet no s'ha convertit en un desgavell de notícies falses i, contràriament a tots els pronòstics, el mercat laboral es manté més actiu que mai
Però anem per parts. Què significa exactament adoptar una tecnologia? Amb alguns dispositius, com les tauletes, la resposta és tan simple com adquirir l'aparell. No hi ha aprenentatge necessari; només has de passar per caixa. En canvi, incorporar la intel·ligència artificial en una empresa pot requerir una autèntica revolució interna.
La primera raó per la qual tots aquests pronòstics han estat erronis, és no entendre que el procés d’adopció tecnològica és divers tant en el seu grau com en la seva intensitat i la seva velocitat. Aquí el nivell de pressió competitiva juga un paper primordial.
Què està doncs passant amb el ChatGPT?
Estem vivint un moment d'inflexió amb el ChatGPT. El primer nivell d'adopció d'aquestes eines és a escala personal. Tot i que la gratuïtat del ChatGPT facilita aquesta adopció, l'excitació inicial i el descobriment poden esvair-se si no es produeix una integració a la rutina diària.
Aquest procés de descobriment personal i col·lectiu té data de caducitat. Molts l’han incorporat en temes com redacció d’informes, propostes, mails o escriptura en llengües pròpies o foranies, altres en aprenentatge..., però en molts casos aquesta incorporació a la rutina diària no s’ha produït i, per tant, després d’un procés de descobriment inicial deixen de fer-lo servir.
Però més enllà de l'ús personal hi ha un nou escenari: l'ús professional. Aquest pas sembla natural per a professionals independents, però pot resultar una veritable odissea en empreses grans amb polítiques corporatives establertes.
El futur de la tecnologia ja està aquí, això no obstant està repartit de manera desigual, deia William Gibson. Un clar exemple és l'ús d'aquestes eines en la programació. L'adopció de copilots de programació, com el ChatGPT, ha estat fulgurant. Així i tot, quin és el seu impacte real?
Segons l'últim estudi de McKinsey, aquests ajudants poden augmentar la productivitat fins a un 50% en tasques senzilles, però aquesta xifra es desploma a un 10% en tasques més complexes. Si fas servir aquestes eines per coedició, observaràs resultats similars. Si el text està ben escrit la millora és escassa, només quan escrius en una llengua o un estil que no domines i no està massa ben redactat, s’hi troba una gran millora.
El futur de la tecnologia ja està aquí, això no obstant està repartit de manera desigual
Aquest ús personal i professional, sembla doncs que vindrà dominat pels copilots, que ajudaran entre molt i poc i faran pujar el nivell de les nostres creacions, però no afectaran massa al nombre de creacions que podrem fer. Tot serà una mica millor, però no en tindrem massa més, és a dir no, s’incrementarà massa la productivitat en termes econòmics.
Els canvis més significatius es produiran quan aquestes eines s'introdueixin en les organitzacions no com a copilots, sinó com a substituts de certes activitats.
Però això serà una llarga marató, no una cursa de velocitat. Aquesta adopció depèn de la pressió competitiva i dels canvis organitzatius necessaris. Així que, per ara, sembla que la fi del món i de la democràcia... hauran d’esperar!