Sempre que s’acaba una etapa queda una espècie de buit. No perquè hom senti que ja no li queda res, sinó perquè, clausurada una etapa, hi ha un espai que queda lliure. Lliure per omplir, lliure per deixar respirar, lliure per pensar o per deixar que hi corri una mica d’aire per refrescar les idees. El cas és que aquest buit pot ser conduït de manera positiva, però en una societat postproductivista en la que, com deia la nostra directora, Elena Busquets, no tenim temps ni per estimar, els buits sempre generen una espècie d’angoixa existencial que ens condueix a intentar omplir-los de qualsevol manera i amb qualsevol excusa en lloc d’habitar-los i navegar-los.
Fa uns mesos vaig tancar una etapa important de la meva vida, una etapa que m’ha aportat algunes de les millors experiències de la meva petita existència. Ha estat un any intens, vivint entre dos continents i fent coses que, fins aleshores, només somiava com allò que “faria algun dia”. No donem la importància necessària als passos valents i ferms que fem fins que han passat, però és extremadament rellevant dotar-los del reconeixement que es mereixen. De la mateixa manera que, en moments de dolor o tristesa, habitem aquestes emocions de manera intensa i procurem dur a terme un dol que les estabilitzi i reconnecti amb la nostra quotidianitat, també hauríem de fer-ho amb les positives. Celebrar la vida és, en una última instància, posar en relleu tot allò que és bonic.
Però la vida va tirant i totes les experiències boniques s’acaben, i aleshores queda un buit d’aquests que ens agafen desprevingudes, sense saber què fer ni on anar, i comencem a ocupar-nos i preocupar-nos per coses que són completament innecessàries i que no tenen altra funció que la de distreure’s de les problemàtiques que sí que necessiten la nostra atenció. De juny a principis de setembre, durant l’estiu, vaig fer això: enviar currículums a tot arreu, preocupar-me per començar ràpidament a fer alguna cosa amb la meva vida, no deixar gaire espai entre el màster i la rentrée professional (encara que, tècnicament, havia treballat durant tota l’estada educativa) i buscar la manera d’omplir de contingut laboral aquelles hores que el màster havia deixat desateses. L’únic que vaig aconseguir va ser una tensió constant amb la meva existència i una incapacitat de dedicar-me un temps a pensar què volia i per a què ho volia exactament. Fins que, després d’algunes converses, vaig arribar a la conclusió que potser el que em tocava fer aquest any era justament això: aprendre a navegar la incertesa.
Celebrar la vida és, en una última instància, posar en relleu tot allò que és bonic
Tinc la sort de poder treballar en projectes que m’apassionen, i també la sort de poder reduir i augmentar segons pugui assumir en aquell moment vital. Per què no, també tinc la gran fortuna d’una generació conscient que el nom no fa la cosa, i per molt que em presenti al món com a politòloga, filòsofa, màster en desenvolupament internacional, consultora, formadora, escriptora o el que sigui necessari en cada moment determinat, també sé que soc totes o cada una d’elles o cap segons la conveniència, i que no necessito cap de les etiquetes per seure al llit a la nit a mirar una sèrie o llegir un llibre. L’hivern en un país fred és una gran època per aprendre a navegar, i també una oportunitat fantàstica per recloure’ns en un món de constants exposicions i trobades des d’on enfortir les arrels i alimentar la ment mentre ens preparem per a la següent primavera... o estiu anticipat.