Armilles grogues i fiscalitat ambiental

L'anomenada revolta de les armilles grogues a França és un d'aquells fenòmens que ha sorprès propis i estranys, però que fa molt de temps que s'ha anat covant i ara sembla esclatar inesperadament. De manera similar a altres països -des dels Estats Units fins a l'Anglaterra o Itàlia-, apareix el descontentament dels grups socials més perjudicats per una globalització que s'ha accelerat i s'ha fet més punyent amb la crisi de la darrera dècada.

Si hi ha un element universal en totes aquestes manifestacions de descontentament és la creixent desconfiança cap a l'establishment polític, la qual cosa dóna oportunitats a nous lideratges al marge dels partits polítics tradicionals –Trump, Macron-, fa emergir forces de nou encuny -M5 stelle i Lega, Podemos i C's- o crea qüestiona els grans fonaments del sistema polític i econòmic vigent, com la Unió Europea. Sovint, es trasllada aquest descontentament amb els partits de tota la vida cap a la les formes de la democràcia liberal i es qüestiona que aquesta sigui la millor forma de defensar els interessos de la gran majoria de la població. D'aquí a l'auge de l'extrema dreta només hi ha un pas.

Enyorança d'un passat que no tornarà

Un altre element quasi universal en aquests moviments és l'enyorança per un passat mitificat i el desig de retornar-hi a força de tancar fronteres, sigui als immigrants –una de les grans raons del Brexit i un dels atots de Trump- o als productes forans, amb la qual cosa les temptacions proteccionistes comencen a emergir entre els països de més grans dimensions i amb més capacitat potencial d'autosuficiència, com els Estats Units.

"Les temptacions proteccionistes comencen a emergir entre els països de més grans dimensions i amb més capacitat potencial d'autosuficiència"

En aquest sentit, també queden qüestionats els grans mitjans de comunicació tradicionals, que sovint es veuen massa complaents amb els poders establerts –si no directament dependents d'ells- i es veuen substituïts pel modern boca-orella de les xarxes socials, amb tots els riscos que això implica, però que fa possible una nova capacitat d'autoorganització i auto convocatòria al marge de les organitzacions polítiques i socials tradicionals.

Finalment, quasi sempre hi ha un fort component territorial en la protesta. Davant les capitals més vinculades al sistema financer i a uns serveis menys afectats per la competència internacional, les antigues zones industrials, el camp i tots els territoris més perifèrics són els qui més pateixen l'obertura dels mercats i els qui qüestionen amb més intensitat com els afecta el nou ordre global.

El detonant de la fiscalitat als carburants

Ens hi podríem estendre més, però vull remarcar que en el cas de les armilles grogues, el detonant ha estat l'augment del preu dels carburants, que des de començaments d'any combina un increment impositiu en nom de la protecció ambiental, i l'alça internacional dels preus del petroli. Macron ja estava avisat per les protestes que hi va haver no fa pas tant a la Bretanya per la nova fiscalitat al transport de mercaderies més contaminant. I encara més recentment, al Senat francès, el líder del grup Verds va advertir que els més perjudicats per l'increment en la fiscalitat dels carburants serien els qui habiten a les zones periurbanes, que són els que menys alternatives tenen al vehicle privat i que calia ajudar-los per garantir-se el seu suport.

Tot i que l'augment de la fiscalitat dels carburants forma part d'un pla molt ambiciós de transformació de la fiscalitat francesa –o precisament per això-, fa massa temps que des d'Europa sentim com es parla de la fiscalitat ambiental com el gran filó fiscal per explotar un cop la resta ja no donen més de si o són insuficients per proveir les necessitats de finançament públic.

Fiscalitat de terra cremada

Aquest és un plantejament molt perillós i que pot ser fàcilment contraproduent. Perquè, a diferència de la fiscalitat convencional, l'èxit d'un impost o una taxa ambiental és recaptar cada vegada menys, fins a la pràctica extinció. Una extinció que cal aconseguir perquè aquells comportaments, consums o usos que es volien penalitzar fiscalment ja han desaparegut o s'han transformat cap a alternatives amb menor impacte ambiental. Pretendre que, amb l'excusa de la conscienciació ambiental general –sempre dubtosa quan es toca la butxaca-, tenim prou justificació social per augmentar la recaptació fiscal que, per altres costats es queda curta, produeix un efecte psicològic totalment contrari. Sobretot, entre uns ciutadans que ja han vist perdre prou poder adquisitiu en el context de crisi i globalització que comentàvem més amunt.

És evident que Macron –de forma semblant a molts altres governants- no ho té fàcil per capgirar una societat com la francesa a qui li costa adaptar-se a les exigències de l'economia global, en bona part a causa de les rigideses internes pròpies d'un estat protector i proteccionista. Però la mala utilització que demostra ara amb la fiscalitat sobre els carburants no direm que mati la gallina dels ous d'or, perquè és això precisament el que no és ni ha de ser la fiscalitat ambiental. Però sí que genera una desafecció cap a la modificació de comportaments poc sostenibles ambientalment per la via fiscal. En darrera instància, una política fiscal ambiental de terra cremada.

Més informació
Entra en vigor el nou etiquetatge dels carburants
La llum i els carburants estabilitzen l’IPC
Avui et destaquem
Comentaris