Unes lletres en negreta, grans i clares encapçalen l'escena i diuen així: "La mujer del siglo XXI: ni independiente, ni segura ni con voz. Una de cada tres mujeres de hoy no es como te la imaginas". La frase em commou i em ressona, la imatge que ha escollit Mans Unides per aquesta campanya també. Es tracta d'una foto en blanc i negre on hi surt una dona al mig d'un camp de terra. És jove, porta els cabells recollits, vesteix un sari i calça unes xancletes de plàstic. L'atmosfera em transporta a un lloc llunyà: l'Índia? El Pakistan? Qui sap.
"Se m'acudeix també que si ara us digués les paraules: firefighter, astronaut o scientist en un idioma de substantius sense gènere com és l'anglès us vindrien homes al cap i no dones"
No cal anar tan lluny, penso i em venen al cap les noies del CRAE a qui tot just he fet un taller de gestió emocional. M'apareixen les directives a qui acompanyo a liderar des de la seva pròpia feminitat, a conciliar sense culpa, a empoderar-se i a expressar la seva veu. Penso en les dones que han reivindicat el 50a50 a la Cambra de Comerç on el 2018 encara només 7 dels seus 69 membres eren dones. Se m'acudeix també que si ara us digués les paraules: firefighter, astronaut o scientist en un idioma de substantius sense gènere com és l'anglès us vindrien homes al cap i no dones.
Penso en totes les dones que conec, les que em queden per conèixer i les que no coneixeré mai. I recordo un fragment del llibre Persuasió de la Jane Austen que fa així: "Crec que mai a la vida he obert un llibre que no tingués res a dir sobre la inconstància de la dona. Cançons i proverbis, tots parlen de la inestabilitat femenina. Però també pot ser que sigui perquè tots han estat escrits per homes" i em pregunto, què podem fer per canviar aquesta narrativa col·lectiva que ens limita i ofega?
Hi ha com a mínim dues maneres de canviar hàbits d'aquells que estan encastats a la nostra societat. La primera és canviar des de l'interior, tenint present que molts canvis individuals porten inevitablement a un canvi col·lectiu. La segona és canviar de manera col·lectiva primer, per després arribar a un canvi individual, és a dir: de fora a dins. Com diu la psicòloga social nord-americana Amy Cuddy: fake it until you become it (fes-ho veure fins que et surti natural).
"Hi ha com a mínim dues maneres de canviar hàbits: des de l'interior, de l'individu al col·lectiu, i des de fora a dins, del col·lectiu a l'individu. Com diu Amy Cuddy: fake it until you become it (fes-ho veure fins que et surti natural)"
Sense dubte, la millor, per mi, és combinant totes dues. Així doncs, implica assumir un compromís tant social com propi. Nosaltres podem fer-ho de manera personal cuidant el nostre llenguatge, qüestionant els estereotips de rol que tenim interioritzats, prenent consciència dels judicis que perpetrem. El govern, les institucions, les empreses, els mitjans de comunicació i un llarg etcètera poden fer-ho assumint la responsabilitat de crear lleis que realment pensin en femení, recolzant i mostrant a les dones com a éssers iguals, amb poder, amb veu, amb força, duent a terme polítiques empresarials que sumin i educant en una societat igualitària.
I ara em crida l'atenció una altra imatge. Aquest cop, però és a sobre d'una de les taules de l'oficina, el sari és de colors, la noia més jove, la mirada més ferma i la frase, també en negreta, diu així: "Jo sóc la Malala, la noia que van tirotejar els talibans per defensar el dret a l'educació." El llibre l'ha comprat el meu soci.