No crec que siguem conscients de la mala notícia de la setmana: la vicepresidenta del govern espanyol, Nadia Calviño, deixa el càrrec. Se’n va a Luxemburg -quina sort per a ella!- a presidir el Banc Europeu d’Inversions. Els altres ministres es queden -quina mala sort per nosaltres!- i ja veurem qui la substitueix. No som conscients de les capacitats i de l’experiència acumulades per la senyora Calviño. Ha estat directora general de pressupostos de la Unió Europea (UE), cosa que aviat és dita. La premsa internacional la defineix com una excel·lent professional.
Dic que no som conscients del que perdem perquè no es fa difusió d’un fet prou conegut a la resta del món: Espanya té un govern de coalició entre socialistes i l’extrema esquerra populista. Hem de suposar que la quantitat d’aberracions que la senyora Calviño ha evitat, pel simple fet de tenir la clau de la caixa, ha estat enorme. També la quantitat de gripaus que s’ha hagut d’empassar. Perquè aguantar les collonades dels socis de govern, no és cosa fàcil. I anar a Brussel·les fent la rialleta com si res no passés té un gran mèrit. La capacitat de resistència, tremenda. Vist el currículum de la senyora Calviño cal pensar que les accions professionals desplegades els darrers anys han estat importants.
"Hem de suposar que la quantitat d’aberracions que la senyora Calviño ha evitat, pel simple fet de tenir la clau de la caixa, ha estat enorme"
Durant el seu mandat hem passat per períodes empipadors. El que més, la pandèmia. La gestió econòmica que se’n va fer va ser bona i es notava que la coordinació amb Brussel·les estava mil·limetrada. És lògic amb una persona que ha treballat a la Comissió. I aquest és un aspecte que no valorem prou. Fixin-se que quan hi ha una reunió de caps d’estat i de govern de la UE el senyor Pedro Sánchez parla amb els altres col·legues, seriosament uns cops, fen broma unes altres vegades, etc. Perquè ell també ha viscut a Europa i sap idiomes, utilitzats de manera quotidiana. Com la senyora Calviño. El fet és importantíssim, ja que l’empatia personal a l’hora de fer negocis -privats o públics- és imprescindible. No es fa estrany que Espanya hagi aconseguit beneficis positius en els programes d’ajuts que han tingut lloc els darrers anys. Ni tampoc sorprèn que els documents de treball, pressupostos, etc., hagin passat el sedàs de la Comissió amb relativa facilitat.
Ha tingut habilitat el senyor Pedro Sánchez en envoltar-se de gent competent i discreta en les àrees clau, mentre deixava el teatre i el carnestoltes als socis de Sumar -per cert, la senyora Calviño no és militant de cap partit-. Amb el personal degudament distret amb la corresponent premsa comprada, els governs del senyor Sánchez han anat publicant i aprovant lleis de gran calat -la de les pensions no és només que una d’elles- mentre pactava el contingut, no pas amb l’oposició, sinó amb Brussel·les, que és el que compta.
"Durant els darrers tres anys, la UE ha injectat anualment a l’economia espanyola l’equivalent al 2% del PIB. A fons perdut. No s’han de tornar, vaja"
Amb tot el que dic algú podria adduir que soc un socialista convençut. Res més lluny de la realitat. Només m’atreveixo a dir que, personalment, voldria que el senyor Sánchez, la senyora Calviño, i algú altre, fossin dels meus.
L’any vinent s’espera dur. Depenent qui substitueixi la senyora Calviño les coses aniran a pitjor, o es mantindran. Sento dir, i llegeixo, que l’economia espanyola va bé. Durant els darrers tres anys, la UE ha injectat anualment a l’economia espanyola l’equivalent al 2% del PIB. A fons perdut. No s’han de tornar, vaja. Més de 70.000 milions d’euros (fons Next Generation). Qualsevol país va bé, amb aquesta aportació. Quedem a l’expectativa d’aquests dos grans canvis: no estarà la senyora Calviño i l’enorme subvenció s’atura.