Com amb totes les qüestions, hi ha un moviment que intenta que l’evolució cap a les energiesrenovables sigui més ràpida del que és, si no immediata. En general es tracta de toca timbals que, davant de qualsevol tema, demostren uns nivells d’inconformisme elevats. Potser són necessaris per deixar la balança equilibrada davant dels immobilistes. Vagin vostès a saber. Malgrat tot, es fa difícil trobar avui dia algun immobilista respecte aquest tema. Ja està tot mastegat. I cal donar les gràcies a aquells que, com el progressisme alemany, va saber intuir fa dècades per on anava el futur.
Fer la transició no és, ni serà, cap broma ni cap cosa fàcil. Hi ha estudis que xifren les necessitats d’inversió al voltant del 2,5% del PIB mundial durant uns 20 anys aproximadament. Si tenim en compte que hi ha països on aquestes inversions seran difícils de dur a terme -entre altres raons, perquè són pobres- resulta que molts de nosaltres haurem de posar el 4% del PIB. Això són molts diners. Com que es calcula que la inversió serà mixta (50% diners públic i 50% inversió privada), resulta que a l’administració pública espanyola li toca invertir anualment al voltant d’un 2% del PIB (uns 26.000 milions d’euros actuals) que, mira per on, correspon al que s’ha rebut dels ajuts NextGeneration els darrers tres anys (uns 79.000 milions d’euros constants concentrats, principalment, en els anys 2021-2023).
A l’administració pública espanyola li toca invertir anualment al voltant d’un 2% del PIB
Fins ara els diners rebuts han estat en forma de subvencions a fons perdut, vull dir que no s’han de tornar. Per cert, em sorprèn llegir constantment que l’economia espanyola és de les que més creix a la zona euro. I que els que això escriuen siguin especialistes econòmics. Qualsevol economia creixeria més que les dels voltants si fos l’única que rep un 2% del PIB en ajuts durant tres anys. Però bé deixem-ho aquí perquè no sembla que informar correctament sigui l’objectiu de la nostra premsa.
A partir d’ara la mateixa quantitat estarà disponible en forma de préstecs. És a dir, un total de 83.000 milions d’euros, constants, que s’hauran de tornar. Aquests diners ja han estat sol·licitats pel govern espanyol el darrer mes de juny -vostès han llegit res d’aquesta important operació?-. Durant els propers tres o quatre anys hi haurà diners per poder continuar invertint en energies renovables, però s’hauran de tornar. En total podem dir que haurem superat els primers 7 anys dels 20 que es requereixen per tancar el cicle. Ara bé, i els 13 anys que resten?
Una possibilitat és que el govern espanyol s’endeuti internament -no pas externament, ja que anem sobrepassats-. Això vol dir que les famílies haurien de tenir diners al banc per poder col·locar deute que, pel que sembla, té bona acceptació. Sempre tenint en compte que, a més, els particulars haurem de posar diners per finançar la meitat del que es requereix per a la transició -per exemple, posant panells a les teulades, canviant de cotxe, o posant bombes de calor, etc.-. S’hauran d’empescar una manera d’estimular l’estalvi. Que la gent no gasti consumint i guardi els diners al banc. Això penalitzarà el consum, és clar. Menys diners a la butxaca per gastar (malgastar?).
La segona possibilitat consisteix a estimular les empreses per tal que inverteixin a equipar-se energèticament i, en conseqüència, renunciar a bona part dels beneficis i, per tant, no distribuir-ne tants a final d’any. Caldria, doncs, oferir avantatges fiscals per promocionar les instal·lacions industrials d’energia renovable. O es podria implantar, d’una vegada, la reducció d’impostos a la reinversió de beneficis. Ara seria el moment. Al cap i a la fi, estem parlant que el govern espanyol de torn hauria d’invertir. Aquesta manera de fer-ho -renunciar a recaptar a favor que l’empresa corresponent inverteixi- és un camí. Un cop més, però, això significaria reduir diners disponibles per al consum.
I la tercera, la més fàcil, és evident: augmentar la pressió fiscal i obtenir diners dels ciutadans i de les empreses. Aquesta via sembla inevitable i s’hauria de fer seguint les recomanacions que, de fa anys, porten fent-li a Espanya els organismes internacionals: augmentar els ingressos indirectes mitjançant l’IVA. Perquè no sembla possible que la pressió fiscal sobre els privats (IRPF) pugui augmentar. En qualsevol cas, altre cop, això significarà menys diners per gastar.
No sembla possible que la pressió fiscal sobre els privats (IRPF) pugui augmentar
El que demostra aquesta desitjada transició energètica és que passar de tenir un element A, que encara funciona, a tenir-ne un B significa passar a tenir dos elements A i B (per exemple, la caldera antiga que encara funciona i la nova) encara que l’element A el retirem i no el fem servir més. Perquè com la matèria no es crea ni es destrueix, l’element B s’ha de pagar. I em sembla que aquesta part de la pel·lícula no s’explica prou bé. Ens haurem de gastar diners en adquirir coses que, sense l’emergència climàtica, no compraríem. I això és una despesa extra que s’haurà de pagar.
Per tant, les famílies hauran de reestructurar les seves despeses. Deixar de gastar en unes coses per poder fer front a la despesa provocada per la transició energètica. El sistema financer serà clau en imaginar productes financers que ens facin la despesa més suportable -per exemple, un préstec que no faci apujar la despesa domèstica sinó que substitueixi el que es paga d’electricitat; és el cas dels panells solars la producció dels quals no surt de franc els primers set o vuit anys, sinó que es paga en forma de retorn del préstec com si fos la companyia elèctrica que et continua subministrant electricitat-.
Com que quan es tanca una porta se n’obre una altra, hauríem d’aprofitar l’oportunitat per reeducar-nos. No ens preocupa tant el medi ambient i el futur del planeta? Doncs deixem de fer despeses innecessàries -per exemple, emplenar tanta terrassa de bar- i apostem pel futur dels nostres fills. Serà el moment de veure si la nostra verborrea -sovint pur postureig- ens porta a algun lloc útil.