Aquest dimarts 17 de maig és el Dia Mundial d'Internet, un esdeveniment que es va engegar el 2005 per iniciativa de l'espanyola Asociación de Usuarios de Internet, i a la que amb el pas dels anys s'han apuntat nou països més, tots llatinoamericans: Argentina, Colòmbia, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai, Veneçuela i Xile.
El motiu d'aquesta celebració era, fa 11 anys, donar a conèixer les possibilitats que ofereixen les tecnologies per millorar el nivell de vida dels ciutadans. Però sembla clar que les raons d'aquesta diada ja han caducat i que, a casa nostra, la major part de la ciutadania ja ha incorporat la tecnologia a la seva rutina diària. Segons l'estudi anual de Telefònica sobre l'estat de l'art a Espanya, un 76% de la població accedeix a Internet i d'aquests, el 90% fa servir eines tan quotidianes com els sistemes de missatgeria tipus Whatsapp. Segons l'estudi de la Mobile World Capital sobre l'escletxa digital a Barcelona, aquestes xifres s'enfilen encara més amunt a la ciutat de Barcelona, amb un 85% de la ciutadania accedint cada dia a la xarxa.
El canal digital és una solució habitual quan es tracta de comprar coses, operar amb el banc, fer tràmits amb l'Administració, consultar temes de salut o preparar un viatge, i com deia en Tinet Rubira a una conferència de fa uns dies, "abans pensàvem que la nostra tieta no podria entendre segons quines coses, i ara resulta que la tieta ja té dos néts que viuen a Suècia i parla amb ells per Skype".
Posats a dedicar un dia a prendre consciència dels temes digitals que marcaran el nostre desenvolupament com a societat, val més que actualitzem els objectius. El que ara ens atura no és el nivell d'adopció de la tecnologia digital per part de la ciutadania, sinó que el problema el tenim en el nivell d'adopció i comprensió de la cultura digital per part de les elits dirigents. El problema no és tecnològic, sinó cultural, i el tenim a la part alta de la piràmide.
El que ara ens hauria de preocupar, i molt, és la contínua arribada de models de negoci ultraliberals provinents dels Estats Units, que la Unió Europea hagi trigat sis anys a desenvolupar un reglament de protecció de dades (que encara no està vigent), que les nostres iniciatives de comerç electrònic hagin de competir amb gairebé un 15% de desavantatge fiscal respecte altres països europeus, que les nostres empreses no apostin per desenvolupar competències digitals als seus empleats, que tinguem empresaris que encara creuen que una estratègia digital implica mirar quants fans té la seva marca a Facebook, o que la innovació en temes com l'ensenyament, la mobilitat o la salut s'aturi per lleis pensades en el context del segle passat.
Un percentatge àmpliament majoritari de la nostra ciutadania ha incorporat el fet digital a les seves rutines. Malauradament, no podem dir el mateix dels nostres líders socials i empresarials, i encara en tenim masses fent la seva rutina diària basada en esquemes que cal actualitzar.