Els darrers dies han tingut lloc alguns fets que, des del meu punt de vista, són negatius. I tots relacionats amb el turisme. La senyora Colau no va ser una bona alcaldessa. Però un amic meu, lliberal i per a res d’esquerres, la votava per un fet evident: era l’única que plantava cara als estralls del turisme. Potser sense gaire efectivitat, però en reconeixia el problema. El cas és que aquesta setmana passada ens hem assabentat que es redueixen les taxes a les terrasses de bar. Només cal tenir unes mínimes nocions de macroeconomia per saber que es redueixen els impostos quan es vol estimular un sector. A vostès els sembla que hi ha poques terrasses de bar? Amb la derrota de Colau i el canvi a la Cambra de Comerç torna a Barcelona el govern del lobby 3T (Turisme, Taxis, Terrasses). Misèria ridícula? Efectivament. Però així són les elits de la ciutat. Pobra Barcelona! Surt del foc per anar a parar a les brases.
Fins ara, el món intenta posar draps calents a la malaltia del turisme massiu. No hi ha, actuacions radicals. Només alguns països han optat per això. Els Països Baixos i Itàlia, per exemple, amb lleis que prohibeixen la massificació. En general es tracta d’accions de govern nacional, no pas dels municipals que, en general, sempre són sensibles als lobbies locals del sector turístic. Però hauríem de començar a plantejar el tema com un fet estructural. Un problema que cal arreglar d’arrel. Cal posar el turisme al nivell d’altres activitats humanes que estan en vies de regulació i, fins i tot, de prohibició. Que el turisme mogui diners no vol dir que ens convingui. És així que el món ha decidit que no es contamina més encara que fent-ho s’obtinguin beneficis econòmics més elevats. Doncs bé, el turisme ha d’entrar en aquest apartat de coses. N’exposaré dos motius.
El turisme no és sostenible. No únicament per temes ambientals, o de respecte a l’hàbitat humà que aquesta activitat agredeix constantment, sinó per un fet físic. Poso un exemple. A la Unió Europea neixen cada any 4 milions d’infants. Aquesta població arribarà a adulta i, si encara seguim amb els patrons actuals, podem dir que la meitat (2 milions) voldrà, algun dia, visitar Roma i anar a la Piazza Navona. Els dies disponibles per viatjar, al cap de l’any, són uns 140 (dos dies per setmana i 30 de vacances). I les hores de visita de la PIazza Navona posem que són 14 al dia. Si fan els càlculs veuran que sortim a una mitjana de 1.000 persones al dia volent anar a la famosa plaça. I només parlem d’Europa (450 milions de 7.400 milions que té el planeta) i de la meitat de la seva població. Ja es veu que el tema és insostenible.
Amb la derrota de Colau i el canvi a la Cambra de Comerç torna a Barcelona el govern del lobby 3T (Turisme, Taxis, Terrasses)
Però també estan començant a sortir veus que alerten del perill que significa per a la democràcia la manca d’habitatge. Mentrestant, els ajuntaments toleren els apartaments turístics. No s’entén. Algunes ciutats comencen a prohibir-los (Nova York n’és un exemple). El govern de la Generalitat ha començat a prendre mesures al respecte, i cal aplaudir-ho. Malgrat tot, com sempre, em temo que la solució de veritat haurà de venir d’Europa, com totes les imposicions desagradables a les quals els polítics locals mai volen fer front.
Ha d’arribar el moment en què no es tracti el turisme com una cosa bona i que cal regular. Cal començar a prendre-ho com un fet perjudicial en sí mateix. A algú li semblarà que soc radical. Sí. Tant com els verds alemanys que els anys vuitanta deien que els rius no s’havien de contaminar en ares, merament, d’un benefici econòmic. Ni més, ni menys.