La darrera setmana, les interaccions socials presencials s’han incrementat intensivament, quasi de forma anticipada, al ritme que les mesures obligades pel SARS-CoV-2 es relaxaven mercès als avenços de la vacunació. Novament s’ha evidenciat que els humans som, fonamentalment, éssers socials i és en aquest fet que, en paraules de Fukuyama en referir-se al capital social, les persones tendim a "agrupar-nos, organitzar-nos i treballar plegats amb fins comuns". Sens dubte, la finalitat és obtenir, d’aquesta interacció o cooperació, retorns positius ja siguin tangibles o intangibles a curt, mitjà o llarg termini.
Unes interaccions fonamentades en la confiança i la reciprocitat, que arriben a tots els àmbits humans, ja siguin socials o professionals, i que esdevenen essencials en l’economia fonamentada en el talent, la innovació i la col·laboració des de l’heterogeneïtat. Uns capitals sobre els quals se sustenten els actius intangibles de les organitzacions.
Certament, l’economia que configura la societat 4.0 és l’economia de la tecnificació, la robòtica, els automatismes i la connectivitat, tot un conjunt d’eines que faciliten increments notoris de la productivitat. No obstant això, també és cert que aquests aspectes no asseguren la competitivitat a mitjà i llarg termini, si no van acompanyades del talent i la capacitat creativa i d’innovació dels humans. Sols amb la simbiosi dels dos components, eines tecnològiques avançades i talent, és possible assegurar la conversió del progrés tècnic i científic en progrés econòmic i social.
Estem immersos en una transició cap a una nova era de la humanitat: les organitzacions i la societat han de variar alguns paradigmes que han caracteritzat les seves decisions en les darreres dècades o segles
El valor del talent i el capital social -un intangible ignorat en els models econòmics tradicionals i en la majoria dels balanços de les organitzacions, molt centrats en els capitals financers- ha irromput amb força, en la mesura que les empreses centrades en capitals intangibles han esdevingut referents i models per seguir. Empreses en les quals l’organització sovint no té plenament els drets de propietat dels actius. Uns canvis quant a concepció del valor que segueixen essent asimètrics a nivell de col·lectius humans, sectors econòmics i àrees geogràfiques, però que cada cop són més àmpliament reconeguts atès que els reptes globals, com ha estat, i és, el de la covid-19, evidencien que sols són assolibles amb cooperació i innovació oberta. Interacció humana, amb finalitats lúdiques, professionals o relacionals que veiem emergir novament i que són cabdals en la construcció de futur.
Estem immersos en una transició cap una nova era de la humanitat: les organitzacions i la societat en general han de variar alguns dels paradigmes que han caracteritzat les seves decisions en les darreres dècades, o segles. Entre aquests aspectes, n'hi ha cinc que esdevé cabdal canviar. El primer: si una cosa funciona bé comença a pensar en canviar-la. El segon: l’experiència no és l’element cabdal ni diferencial. El tercer: l’aptitud, els coneixements, sols es desenvolupen plenament si van acompanyats d'actitud de com afrontar els problemes i relacionar-se en la diversitat. El quart: si un producte no és interactiu o smart, fes que ho sigui. I el cinquè: no es pot confondre digitalitzar amb virtualitat.
Assumir que si una cosa funciona cal pensar en canviar-la, és a dir, en millorar-la, és entendre que els avenços tècnics i científics permeten millorar les seves funcionalitats i fer les coses d’una altra manera, tot reduint els costos de producció, distribució i ús.
Quant a l’experiència, tot entenent la seva importància, cal acceptar que els avenços enormes cientificotècnics obliguen a noves formes d’entomar els reptes, noves professions cabdals s’obren camí. És en aquest context de novetat i canvi on el que realment importa és el talent, la capacitat analítica i de treball en equip, conjuntament amb la voluntat de desplegar el compromís i la determinació de compartir coneixement, un fet que exigeix disposar de les actituds idònies per entomar els reptes, els desafiaments i saber relacionar-se en la diversitat.
La lliçó més gran que ens deixa la pandèmia és que la vida, sense compartir i impulsar les coses conjuntament, perd gran part del seu significat
En aquesta transició en què ens trobem, cap a una nova era, cal posar la ciència i la tecnologia al servei de les persones, que cobreixin les seves mancances i necessitats. La nanotecnologia, la connectivitat i la computació al núvol permet dotar els productes de certs nivells d’interacció intel·lectiva amb els humans. Cal, doncs, centrar esforços per dotar d’aquestes característiques smart als productes i serveis per facilitar la lluita contra el canvi climàtic i una forma de vida més sostenible.
Finalment, no es pot confondre la requerida digitalització i la transformació digital, que possibilita la interacció i el treball conjunt entre diferents ens amb intel·ligència artificial i humans, amb la creació de móns virtuals per simulació, oci o entreteniment. Les dues coses, digitalització i virtualització, són complementàries, però la clau es troba en digitalitzar el món real i no voler escapar-se'n, fet que implicaria un augment de l'aïllament, una deshumanització progressiva de la societat i la pèrdua del capital social al qual feia referència a l’inici.
La pandèmia sembla que tingui els dies comptats, si bé el virus segueix actiu. La lliçó més gran que ens deixa és que la vida, sense compartir i impulsar les coses conjuntament, perd gran part del seu significat i, alhora, ens ha ensenyat la importància de la ciència i la tecnologia per vèncer els grans desafiaments globals. Crec que és el moment de preguntar-nos, tot actuant amb conseqüència, si estem disposats a assumir amb determinació el canvi de paradigmes que es dibuixen en l’horitzó proper, en la nostra actuació quotidiana.