He quedat sorprès perquè ningú ha publicat amb cruesa suficient el que representava l’adquisició del Banc Sabadell pel BBVA. I la realitat és que, si s'hagués assolit, haguéssim estat davant d’una mala notícia. D’una notícia lamentable. Amb la desaparició del Banc Sabadell es clouria, un cop més i en el mateix sentit, un capítol de la història bancària del país. El penúltim, segur. Perquè l’últim serà el dia que Caixabank desaparegui. Bé, de fet i formalment, Catalunya no té bancs ja fa uns quants anys, quan la por dels administradors i les trucades des de Madrid van forçar el trasllat de seus. Però bé, limitem-nos a aquest fet d’ara, perquè voldria fer algunes reflexions.
La primera és que, n’ignoro les raons, sembla com si fes lleig dir que es tracta d’una adquisició. Uns, els interessats en comprar, pretenien amagar a l’opinió pública que volien prendre possessió de l’entitat i fer allò que vulguin. Els altres, els comprats, com que cobrarien primes, pretenien fer veure que no passaria res dolent, ans el contrari, com si els que han de desembarcar fossin tots ells voluntaris de la Creu Roja. La pel·lícula, però, va canviar ahir tot just a les set del vespre, quan el Sabadell va anunciar que rebutjava la proposta, literalment, "no sol·licitada, indicativa i condicional del BBVA".
Mirin, jo he viscut un parell de “fusions per absorció” com a directiu de multinacional. Una quan vam adquirir-ne una altra, britànica. La veritat és que el personal del grup que vam adquirir es va integrar prou bé. En la segona ocasió, nosaltres vam ser els adquirits per una franco-americana. I la integració tampoc va anar tan malament. Ara bé, i dit això, una cosa és clara: el president executiu, o el conseller delegat, que acaba sempre manant és el de l’empresa compradora. I, per tant, l’objectivitat és limitada. La resta són històries. El cas BBVA i Banc Sabadell no és una excepció: el BBVA compraria per absorció -és a dir, es menjaria, digeriria i... bé, no continuo- el Banc Sabadell. I d’aquí un temps, curt, l’entitat vallesana seria història.
La segona reflexió és sobre què hi perdríem els catalans a part, un cop més, d’un bocí d’orgull nacional -el Sabadell va ser fundat el 1881-. Doncs perdríem oferta bancària. És a dir, estaríem més desvalguts del que ja estàvem. Perquè, de fet, les empreses i la majoria de particulars estem en mans de quatre bancs: Caixabank, Santander, BBVA i Sabadell.
No ens enganyem, a Espanya no hi ha competència bancària. Estem davant d’un mercat totalment imperfecte. I és que les atribucions sobre competència -és a dir, sobre manca de competència- està reservada als estats quan l’afer es limita al territori d’aquest estat. Un tema d’atemptat a la competència només passa a ser conduït per la Unió Europea (UE) quan es tracta de productes que circulen per dins el territori de la UE, o fusions que impliquen més d’un estat membre. No és el cas. Les hipoteques que, per exemple, comercialitza el BBVA no poden ser adquirides per un ciutadà, per exemple, belga. Estem en una mena de “presó bancària”.
Fa riure -de fet, fa plorar- que durant la Gran Recessió, quan la banca espanyola va ser rescatada -quan el sistema financer català (les caixes d’estalvi) va ser desmantellat sense que ningú piulés- els governants asseguressin que tantes institucions bancàries no podien subsistir dins d’un mateix mercat. I quan els replicaves que a Alemanya i Itàlia i, fins i tot, França, en tenien moltes més que nosaltres, feien mitja rialleta i deien: “Ja cauran!”. Jo això ho he viscut. La frivolitat dels nostres polítics davant el desastre bancari va ser total. Personalment, penso que els actes que van dur a terme molts d’ells haurien d’haver estat denunciats davant la justícia. El cas és que encara esperem que ens expliquin per què van desaparèixer les caixes catalanes en favor de només una.
"El repartiment va ser per als amiguets de la banca espanyola, provocant una concentració escandalosa: quatre bancs"
Amb tot aquell conjunt de despropòsits no va haver-hi prou. Quan les entitats desballestades es van vendre, les autoritats no van fer que cap banc vingués de fora i es volgués integrar al mercat espanyol. No senyor. Malgrat que hi havia opcions que hagueren fet transpirar el sistema espanyol, el repartiment va ser per als amiguets de la banca espanyola, provocant una concentració escandalosa: quatre bancs. Tot es va fer seguint fil per randa la coneguda recepta del “cocidito madrileño”. Això no té lloc a cap país decent europeu.
I encara no n’hi ha prou ja que aquells que deien i feien tot el que explicat, ara van i diuen que els fa por la concentració bancària que generarà la adquisició del Sabadell. Tot un insult a la intel·ligència del contribuent. En un article anterior d’anàlisi comentava que un dels tres forats que té el mercat únic europeu és el relatiu al sistema financer. L’informe que el senyor Enrico Letta ha fet per a la Comissió Europea així ho assenyala. És una dels feines per a la propera Comissió que sortirà de les eleccions europees. Tant de bo Europa faci, com ve sent habitual, allò que nosaltres no som capaços de fer.