Una de les vegades que vaig coincidir amb el senyor Lluís Racionero -l’arquitecte i urbanista traspassat l’any 2020- fou abans de la Gran Recessió del 2008. S’estava construint, a tota màquina, l’estació de la Sagrera -que sembla que ha d’esdevenir, algun dia, la futura estació central de Barcelona-. Com que el senyor Racionero era un professional del ram urbanístic, li vaig preguntar: “Escolta, per què s’han construït, i encara es construeixen, noves estacions mentre es deixen degradar, o es reconverteixen, les existents? Això no té lloc a cap capital europea, on es mantenen i s’amplien les estacions ferroviàries existents...”. Em va respondre que ell tampoc ho entenia, més enllà de les ànsies constructives i de la corrupció que aquesta activitat comporta. “No aprofitar l’Estació de França és una animalada. No valen les excuses de que està a prop del mar o que és terminal. Es poden fer fàcilment les obres necessàries per adaptar-la convenientment”.
Aquest és un tema que m’ha fet pensar, de sempre. Als catalans ens agrada poc mantenir les coses i els béns existents, i ens agrada massa arrasar i fer-ne de noves. Si s’hi fixen, les coses mai estan ben acabades, ni mantingudes... Quan una edificació esdevé vella, es va deixant degradar, fins que, una de dues, o s’enderroca per fer una construcció nova, o s’ha de fer una restauració de tals dimensions que esdevé igual, o més cara. Cosa que provoca, al seu temps, que l’opció de construir de zero guanyi adeptes. El concepte “mantenir” no existeix, com a mínim en les nostres arrels culturals i mentals. Les grans empreses de bricolatge són estrangeres, formen part de la cultura individual de mantenir les coses en bon estat cada dia una mica. Al meu entendre, hi ha diverses raons que porten a aquesta actitud tan arrelada a casa nostra.
Els anys de postfranquisme, anomenats de la Transició, han estat cabdals. La gran destrucció del territori ha tingut lloc durant aquest període. I no ha estat altra cosa que el resultat de diversos factors. La indústria de la construcció de cases sempre ha estat relativament fàcil de desenvolupar. És lògic. No ha de competir internacionalment. Un edifici no es pot importar. És per això que costa tant innovar en aquest sector. El professionalisme és baix. És cert que ara es construeix millor que fa uns anys. Les raons bàsiques les tenim en l’aplicació obligada d’una normativa més estricta (adaptada de la Unió Europea) i la industrialització de materials, que no provenen de la naturalesa mateixa de l’activitat constructiva però que ajuden a millorar sensiblement, i que procedeixen des nous productes que es desenvolupen majoritàriament fora. Parlo de material elèctric (endolls, interruptors, etc.), químic (ciments, recobriments, silicones, etc.), ebenisteria de fusta i metàl·lica (finestres, portes, cuines, etc.). És a dir, tot allò que es pot importar ha ajudat a millorar l’activitat constructiva. Però la cultura (projectes, professionals, etc.) no. Segueix sent un sector de baixa formació professional.
La destrucció del territori no hagués estat possible sense un factor primordial: la corrupció municipal
Malgrat tot, la destrucció del territori no hagués estat possible sense un factor primordial: la corrupció municipal. Causa un gran efecte observar la lletjor de les nostres ciutats i pobles. Llevat d’algun centre històric, hem de coincidir que tenim els pobles més sòrdids d’Europa. I jo crec que la lletjor urbana de Catalunya és indissociable de dos fets fonamentals: una manca de cultura colossal, i una vocació destructora secular. De la manca de cultura en dona fe que quan arribes a Itàlia en avió, malgrat la corrupció imperant -que no sé si arriba als nivells de la nostra- observes que els pobles no són, ni de bon tros, tan horripilants com aquí. El gust popular, per les raons que siguin, manté un nivell més elevat. Tenen un sentit de l’estètica alt, malgrat ells. De la vocació destructora en parlarem un altre dia. No coneixem prou el nostre segle XIX amb tantes i tantes guerres civils -quatre, si considerem la del Francès com a guerra civil també-. La vocació de sempre recomençar edificant, sense mai mantenir, la portem a la sang gràcies a la nostra història.
I acabem parlant de trens, com començàvem. Sabien que el general Savalls, marquès d’Alpens i heroi de totes les Guerres Carlines, tenia una obsessió per destruir estacions de tren? Lògic, per allí arribava el material per a l’enemic. Es va carregar el setanta-cinc per cent de les existents a l’època. Però d’aquesta anècdota no en vaig parlar amb en Racionero. Em sap greu. Segur que me n’hagués il·lustrat al respecte.