Catàstrofe nuclear, Corea del Nord, Iran i apagada elèctrica. Aquests són els quatre grans riscos que li van dir a l’escriptor Michael Lewis quan va preguntar a un expert pels cinc grans riscos que tenia els Estats Units. I el cinquè risc? No va obtenir resposta.
La recerca d’aquest cinquè risc és l’objectiu del seu llibre, “The Fifth Risk”, que va publicar el 2018 sobre l’arribada de Trump al poder i com va gestionar amb el seu equip la transició amb Obama. Bé, bàsicament, no ho va gestionar, accentuant els riscos que tenia i té els Estats Units.
"Catàstrofe nuclear, Corea del Nord, Iran i apagada elèctrica... I el cinquè risc? Michael Lewis no va obtenir resposta"
I quin és aquest cinquè risc? (spoiler, si vols llegir el llibre no continuïs).
Per Michael Lewis el govern dels Estats Units és, en gran part, el “gestor” d’una gran cartera de riscos, de grans riscos, que ha d’identificar, planificar, controlar i, si s’escau, gestionar. Alguns molt clars, com els quatre esmentats abans. Però també el cinquè, els cinquens, els riscos no evidents, que no són “top of mind”, que té unes probabilitats molt petites que succeeixin… però que si passa té efectes devastadors. I gran part del risc ve perquè no se li dona prou importància que pugui passar. Com la covid-19.
El propi Michael Lewis posava aquest desembre com exemple d’aquest possible cinquè risc una pandèmia.
I think a pandemic might do it, something that could affect millions of people indiscriminately and from which you could not insulate yourself even if you were rich.
No sabem què pot passar però pot passar. I és “normal” que la gent minusvalori (o simplement desconegui) aquests riscos. Però els governs els han de tenir identificats i estar preparats per actuar, i el govern dels EUA no havia fet els deures.
Altres governs, però, tampoc.
D’això també en parla David Alexander, professor de risc i reducció de desastres al University College London. Diu això respecte el Regne Unit:
Alexander said tackling emergencies is all about “plans, procedures and improvisation.” And improvisation should be reduced to “a necessary minimum, because unwarranted improvisation is tantamount to negligence.”
But what we’re seeing now is a lot of “frantic improvisation,” said Alexander, as officials scramble to procure equipment such as masks and ventilators.
It’s not as if politicians weren’t warned about pandemics. The most recent version of the U.K.’s National Risk Register, for example, presents “pandemic influenza” as the highest-impact “high consequence risk” the country could face — and one of the most likely to actually occur.
Plans, processos i improvisacions. Assumint que sí, que hi haurà impovisacions, perquè és impossible planificar-ho tot. Però que aquestes seran les mínimes possibles per tota la feina que s’ha fet abans.
Aquí (Catalunya i Espanya) també hi havia l’obligació de tenir algun pla per identificar i treballar aquest cinquè risc i de minimitzar la improvisació. I quan passi tot plegat, amb el cap fred i responsabilitat, caldrà analitzar com s’ha gestionat aquesta crisi, però també quins plans hi havia per haver identificat i gestionat aquesta pandèmia abans que succeís. Aquesta era també la seva feina i la seva responsabilitat:
"Aquí (Catalunya i Espanya) també hi havia l’obligació de tenir algun pla per identificar i treballar aquest cinquè risc i de minimitzar la improvisació"
Per cert, Michael Lewis és un escriptor genial. Molt recomanables els seus llibres, com “Liar’s Poker” o “The Big Short”, i també molt interessants els seu articles a Bloomberg o a Vanity Fair i els seu podcat “Against the Rules”.
I “The Fifth Risk” també val molt la pena. I no només ho penso jo. Els Obama han comprat els drets per fer una pel·lícula. Si no llegeixes el llibre, potser la podràs veure aviat a Netflix (com “The Big Short” o “Moneyball”).