En defensa de la Cultura

Fa unes setmanes, el diari The Guardian va escriure en majúscules la paraula "Cultura" en el seu article d'opinió editorial. No hauria de ser una excepció, però poques vegades apareix aquesta paraula en aquest tipus de seccions d'opinió, si no és relacionada amb algun altre tema i de manera tangencial. Si no han canviat les regles del periodisme, almenys, un diari inclou en el seu editorial la posició que la casa té sobre un tema i, en general, té l'objectiu de provocar debat. Aquest és el cas, el títol de l'editorial és "Lluitar per l'art en temps d'austeritat". Per què ara? O més exactament, per què fins ara no?

L'estiu és l'època dels festivals, els mesos de les grans produccions. Les multituds es reuneixen en espectacles diversos, generalment, pagant grans quantitats, i no sembla que la crisi constant que ens envolta hagi afectat això. Segons va informar recentment el propietari de Ticketmaster, el nombre de persones que van assistir a concerts el 2023 va augmentar un 20% i les vendes de tiquets un 13%. A la llum d'aquestes dades, els resultats del sector de festivals, concerts i esdeveniments musicals de pagament van augmentar un 46%.

El sector de la cultura va bé, però la Cultura no tant. L'article de The Guardian recull, per exemple, que molts dels festivals de cultura popular que solien estar organitzats amb diners públics i iniciativa social gairebé han desaparegut, amb poques excepcions, perquè la font de finançament públic s'ha assecat del tot. No ens resulta estrany, oi?

"El sector de la cultura va bé, però la Cultura no tant"

Les infraestructures de la cultura són costoses: els creadors han de viure amb dignitat si han de continuar creant i els ciutadans hem de tenir accés a l'oferta cultural, si no volem que la demanda s'ofegui. En el context actual, més que mai, cal reivindicar la capacitat de la cultura per generar valor social, però més enllà de les paraules, no està clar quin camí es pot seguir per superar els criteris purament economicistes.

Entre les solucions, mereix menció l'"economia orientada a l'impacte" que s'ha anat estenent força en els darrers anys. Dit en paraules senzilles, aquesta visió empresarial situa al centre la creació d'impacte social i ambiental positiu per qualsevol activitat econòmica juntament amb els beneficis econòmics; ambdós a la vegada. D'aquí podria sorgir una arquitectura alternativa per construir ponts entre la col·laboració pública, privada i social. I ens és imprescindible.

El canvi de perspectiva pot semblar petit, però no ho és: les empreses han de tenir resultats econòmics positius per sobreviure, però el seu objectiu no és només sobreviure o enriquir-se, sinó crear un impacte social a través de la seva activitat. En una escala humana, podríem dir, per exemple, que els éssers humans necessitem oxigen per sobreviure, però el nostre objectiu no és respirar, sinó viure.

La cultura s'ha de pagar, però com garantir el dret a la cultura per a aquells que no poden pagar? Si no es garanteixen programes públics i socials, la Cultura es converteix en un bé de mercat, sotmès a les lleis del mercat, desposseïda de la seva funció social i humana. La cultura no és només un conjunt d'espectacles cars, sinó un bé social que ha d'oferir a tothom una manera de desenvolupar-se i expressar els seus somnis.

"Si no es garanteixen programes públics i socials, la Cultura es converteix en un bé de mercat, sotmès a les lleis del mercat"

En l'època de l'austeritat, The Guardian ha fet una crida a lluitar per la Cultura en el seu editorial. Si la cultura et sembla cara, lector, intenta mesurar el preu que pagarem tots tard o d'hora per la ignorància.

Com va dir l'escriptor Ray Bradbury, no cal cremar llibres per fer desaparèixer la Cultura: n'hi ha prou amb vendre'ls cars.