És un lloc comú, un consens gairebé indiscutible: l'estabilitat és bona. Les economies han de ser estables, els mercats es posen malalts amb la inestabilitat, els inversors necessiten seguretats, i l'aixeta del crèdit només s'obre a condició que es donin un mínim de garanties. L'Estabilitat és el somni de tot empresari i tot governant.
L'Estabilitat, així, en majúscules, és una mena de vareta màgica que permet en el món del diner pràcticament tot.
La realitat, però, és que mai no ha existit. Els reis són els pares, i l'estabilitat, una quimera que mai no arriba. Bé, arriba, sí, però sempre mal acompanyada, perquè mai no deixa de venir amb el seu revers, que és la precarietat. Estabilitat en un sentit comporta precarietat en algun altre. (precarietat que, de fet, és en sentit estricte manca d'estabilitat). Són molt poques les ocasions en les quals no s'hagi de sacrificar en l'altar de la deessa Estabilitat alguna cosa. Una estabilitat pressupostària pot suposar una precarietat en els proveïdors, que veuen endarrerits els pagaments. Estabilitzar el marge de benefici pot obligar a precaritzar les condicions dels treballadors que l'han fet possible.
No es pot tenir tot, mal que ens pesi. Si aquest dos i dos fan quatre és cert, caldrà concloure que les dinàmiques d'estabilització duen associades dinàmiques de precarització. Els anys de crisi han estat una gran passarel·la d'exemples. I més recentment, el grup Volkswagen s'enfronta a una inestabilitat que ningú no hauria pogut predir fa només mig any. L'estabilitat té sempre un punt de precària.
Per tant, la pregunta sobre si la precarietat és o no evitable no té gaire sentit. Si es vol estabilitat, que es vol, haurem de tolerar certa precarietat. En canvi, té tot el sentit preguntar-se quin és el tipus de precarietat que es pot tolerar millor.
Hi ha una precarietat insana, que actualment és hegemònica. Resulta de buscar l'estabilitat, principalment, en la rendibilitat econòmica. Amb tendència al curt termini. Treballa sobre objectius quantificables. L'executen persones que tenen associats a tals objectius recompenses o càstigs. És un model que funciona relativament bé per a inversors, accionistes, creditors i directius. El seu resultat és una estabilitat precària. Perquè la cosa curiosa d'aquest model és que, si no es posa fre, engega un cicle que es repeteix una vegada i una altra: l'estabilitat mai no és realment estable, perquè acostuma a durar fins que aquells resultats que se somniaven es demostren insuficients. Potencialment, tard o d'hora pot acabar engegant la roda de la precarització en les condicions dels treballadors. I si les coses van mal dades, els mateixos directius que precaritzaven acaben essent també engolits en una lògica on només el més fort sobreviu.
Però hi ha un altre tipus de precarietat, que és més suportable. És la que resulta d'adonar-se que buscar l'estabilitat directament sobre el compte de resultats, de forma aïllada, és com començar la casa per la teulada. Hi ha un pas previ: si es vol l'estabilitat en els resultats, primer s'ha d'aconseguir en les relacions. Si es busca assegurar el curt termini, primer s'ha de pensar en el llarg termini. Tolerar aquest segon tipus de precarietat implica treballar sobre les condicions abans que sobre els objectius. Abans dels plans, posa les persones (dels treballadors, clients, etc.).
Aquesta precarietat –alternativa a l'hegemònica- no afavoreix les perspectives de rendibilitat a curt termini, però proporciona una rendibilitat intangible molt més valuosa socialment. Perquè l'altra precarietat, coneguda popularment com a precarietat laboral (ingressos insuficients, horaris excessius, entorns materialment degradats, males relacions entre companys...) és potencialment molt més precaritzadora d'altres àmbits de la vida, com la família o les relacions socials.
Precarietat per precarietat, si al capdavall és inevitable, em quedo amb la segona.
L'Estabilitat, així, en majúscules, és una mena de vareta màgica que permet en el món del diner pràcticament tot.
La realitat, però, és que mai no ha existit. Els reis són els pares, i l'estabilitat, una quimera que mai no arriba. Bé, arriba, sí, però sempre mal acompanyada, perquè mai no deixa de venir amb el seu revers, que és la precarietat. Estabilitat en un sentit comporta precarietat en algun altre. (precarietat que, de fet, és en sentit estricte manca d'estabilitat). Són molt poques les ocasions en les quals no s'hagi de sacrificar en l'altar de la deessa Estabilitat alguna cosa. Una estabilitat pressupostària pot suposar una precarietat en els proveïdors, que veuen endarrerits els pagaments. Estabilitzar el marge de benefici pot obligar a precaritzar les condicions dels treballadors que l'han fet possible.
No es pot tenir tot, mal que ens pesi. Si aquest dos i dos fan quatre és cert, caldrà concloure que les dinàmiques d'estabilització duen associades dinàmiques de precarització. Els anys de crisi han estat una gran passarel·la d'exemples. I més recentment, el grup Volkswagen s'enfronta a una inestabilitat que ningú no hauria pogut predir fa només mig any. L'estabilitat té sempre un punt de precària.
Per tant, la pregunta sobre si la precarietat és o no evitable no té gaire sentit. Si es vol estabilitat, que es vol, haurem de tolerar certa precarietat. En canvi, té tot el sentit preguntar-se quin és el tipus de precarietat que es pot tolerar millor.
Hi ha una precarietat insana, que actualment és hegemònica. Resulta de buscar l'estabilitat, principalment, en la rendibilitat econòmica. Amb tendència al curt termini. Treballa sobre objectius quantificables. L'executen persones que tenen associats a tals objectius recompenses o càstigs. És un model que funciona relativament bé per a inversors, accionistes, creditors i directius. El seu resultat és una estabilitat precària. Perquè la cosa curiosa d'aquest model és que, si no es posa fre, engega un cicle que es repeteix una vegada i una altra: l'estabilitat mai no és realment estable, perquè acostuma a durar fins que aquells resultats que se somniaven es demostren insuficients. Potencialment, tard o d'hora pot acabar engegant la roda de la precarització en les condicions dels treballadors. I si les coses van mal dades, els mateixos directius que precaritzaven acaben essent també engolits en una lògica on només el més fort sobreviu.
Però hi ha un altre tipus de precarietat, que és més suportable. És la que resulta d'adonar-se que buscar l'estabilitat directament sobre el compte de resultats, de forma aïllada, és com començar la casa per la teulada. Hi ha un pas previ: si es vol l'estabilitat en els resultats, primer s'ha d'aconseguir en les relacions. Si es busca assegurar el curt termini, primer s'ha de pensar en el llarg termini. Tolerar aquest segon tipus de precarietat implica treballar sobre les condicions abans que sobre els objectius. Abans dels plans, posa les persones (dels treballadors, clients, etc.).
Aquesta precarietat –alternativa a l'hegemònica- no afavoreix les perspectives de rendibilitat a curt termini, però proporciona una rendibilitat intangible molt més valuosa socialment. Perquè l'altra precarietat, coneguda popularment com a precarietat laboral (ingressos insuficients, horaris excessius, entorns materialment degradats, males relacions entre companys...) és potencialment molt més precaritzadora d'altres àmbits de la vida, com la família o les relacions socials.
Precarietat per precarietat, si al capdavall és inevitable, em quedo amb la segona.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.