Els 3 principals "ja t'ho vaig dir" d'un emprenedor

Emprendre no és una tasca fàcil. Qualsevol que hagi estat en contacte amb el mónemprenedor sabrà que és una de les aventures més emocionants i desafiants que existeixen, però alhora és una muntanya russa que posa al límit les habilitats professionals i emocionals de qualsevol persona.

Cal advertir que no em considero un emprenedor d’èxit (continuo treballant-hi), tinc la sort de formar part d’aquest petit percentatge d’emprenedors que han pogut crear i fer créixer la seva empresa. Després de més de 10 anys liderant una startup tecnològica basada en IA en un temps i lloc on pocs s’aventuraven en aquest camp, continuo vivint aquesta muntanya russa i superant moments realment desafiants. Tot i que he de dir que Barcelona és una molt bona ciutat per emprendre i crear, també és molt cert que encara estem lluny d’apostar de debò per la innovació i la disrupció real com a pedra angular d’una companyia, sobretot si ens comparem amb altres països europeus o amb els Estats Units. Aquí encara costa molt més aixecar capital amb models altament disruptius, i les mateixes empreses són més reticents a comprar innovació. Així i tot, si miro enrere, els problemes més complexos que he hagut de superar tenen poc a veure amb l’ecosistema en què m’he trobat.

"Tot i que he de dir que Barcelona és una molt bona ciutat per emprendre i crear, també és molt cert que encara estem lluny d’apostar de debò per la innovació i la disrupció real com a pedra angular d’una companyia"

Hi ha centenars d’articles (molts d’ells excel·lents) que enumeren i descriuen els problemes i errors més comuns d’un emprenedor: des de l’accés a finançament, navegar entre la incertesa, problemes de product-market-fit, etc. Per això, en aquest article no m’agradaria enumerar per enèsima vegada els “10 errors més comuns d’un emprenedor”, sinó focalitzar-me en aquells problemes que en el meu cas més m’han costat solucionar tot i haver llegit infinits llibres que m’alertaven sobre ells. Tot i que podria fer una llarga llista, des de la meva humil opinió i la meva experiència em centraré en tres dels principals “ja t’ho vaig dir” que he comès i continuo veient:

Si el producte és perfecte, és que vas tard. Tant és quants llibres de metodologia àgil hagis llegit o que t’hagis tatuat el concepte Producte Mínim Viable al cervell: llançar un producte al mercat quan tu mateix saps que no és ni la meitat de bo del que podria ser, no és gens fàcil. Aquest és un dels majors problemes d’emprenedors amb background tecnològic (com és el meu cas), ja que en tenir la capacitat i el coneixement de saber fins on pot arribar el teu producte, tendim a esperar fins que estigui “perfecte” per meravellar el mercat.

Si bé és cert que genis com SteveJobs i la seva fixació malaltissa pels detalls han fet molt de mal en aquest aspecte, la veritat és que els teus clients no són crítics d’art esperant la nova Gioconda, sinó que simplement esperen una solució a un problema. Si el teu producte soluciona aquesta necessitat, corre ràpidament a ensenyar-lo al mercat, mentre ells l’utilitzin ja tindràs temps de polir errors i dissenyar aquells “detalls de geni” que et situïn per davant de la teva competència. Altrament, pot passar que algú hagi ocupat el teu lloc o, en el pitjor dels casos, que t’adonis massa tard que ningú necessita la teva “obra d’art”. Si t’has d’equivocar, fes-ho com més aviat millor.

Contracta a poc a poc, acomiada ràpidament. Crec que tot empresari estarà d’acord que el més difícil en una companyia és la gestió de persones. Tenir un equip motivat, productiu i organitzat és segurament el més difícil de tot, de manera que quan algú pot impactar negativament en aquesta cohesió, a vegades no queda més remei que acomiadar-lo. És curiós veure com de fàcil es veu aquesta opció des de fora, però quan has d’acomiadar una persona a qui tens afecte, que saps que està passant per un mal moment i que no s’ho espera (sumat a l’import de la indemnització), la cosa es torna molt més complicada.

"Contracta a poc a poc, acomiada ràpidament"

Al meu equip, quan algú em planteja prendre aquesta decisió i no té clar com encarar-la, li presento com una elecció entre dues alternatives: pots mantenir aquesta persona, això sí, cobrint la feina que fa malament i solucionant els problemes que genera a l’equip, o... podem passar una mala estona. Normalment, opten per la primera opció durant unes poques setmanes. A partir d’aquí, quan veuen que l’alternativa els fa arribar tard a casa, amb un estrès horrible i amb ganes de matar algú, són ells mateixos els que decideixen prescindir d’aquesta persona. En la gran majoria dels casos no és gens agradable haver d’acomiadar algú per molt que hi estiguis acostumat, el problema és que l’alternativa sol ser molt pitjor per a la mateixa persona i, sobretot, per a la companyia. Al final, és preferible passar una mala estona que una mala temporada.

50-50 és igual a bloqueig. Una altra de les màximes del llibret del startuper: evita estructurar una societat amb dos socis al 50%. Aquest problema, sumat a no tenir un bon pacte de socis, és un dels problemes més comuns i més perillosos en el panorama emprenedor. A la vida de qualsevol empresa s’han de prendre decisions molt difícils i molt ràpides, més encara si ens posem en el context d’una startup, on esmorzes, dines i sopes incertesa. Tot i que la paritat pot semblar una solució justa i democràtica, aquesta configuració pot ser una trampa mortal per a dos socis amb igual poder de decisió, ja que qualsevol desacord pot portar a un bloqueig paralitzant el progrés de l’empresa. Malgrat que al començament sempre es diu “sempre arribem a un acord”, només cal un desacord per bloquejar una companyia. Al principi pot no semblar molt greu, però quan l’empresa creix i d’ella depenen treballadors i inversors… la cosa canvia molt. És preferible tenir un acord una mica tens al començament quan tot és de color de rosa, que una baralla després.

"Al final, és preferible passar una mala estona que una mala temporada"

En conclusió, emprendre és un acte d’equilibri constant entre el control, la necessitat de ser just i la urgència de ser ràpid. Per molts llibres que llegeixis, per molts experts que escoltis, per molt que t’avisin... el més probable és que acabis cometent els mateixos errors pels quals hem passat tots. El més important és acceptar aquesta paradoxa, “tenir cintura”, adaptar-te al canvi i saber reaccionar i aixecar-te a aquestes constants sortides de la teva zona de confort. Al final, com diem a casa meva: tu mateix ets l’única eina que tindràs tota la vida, així que val més conèixer-te bé.