S’ha publicat la nova estadística europea sobre innovació, el Regional Innovation Scoreboard. Espanya, en conjunt, se situa en el lloc 16 de 27 països, perdent dues posicions i superada per Eslovènia, Itàlia i Malta. Euskadi i Madrid salten a posicions de strong innovators, entrant en el top 100 de regions europees. El cas de Madrid era esperable, i és a causa, molt possiblement, del famós “efecte aspiradora” de talent i d’inversions que configura la capitalitat de l’Estat i la ubicació de centres de poder institucional i de decisió empresarial.
Quant a Esukadi, conec bé el seu ecosistema. He tingut el privilegi de treballar per a institucions com Tecnalia o Innobasque i de mantenir nombroses converses amb membres del Govern basc en els darrers dos anys. Sé com de preocupats estaven per la caiguda dels indicadors d’innovació d’Euskadi en l’estadística del 2018, i els esforços que han fet per recuperar posicions. Són conscients que la creació d’un ecosistema innovador condiciona la seva competitivitat, les seves exportacions, la qualitat dels llocs de treball i la capacitat d’atreure inversions estrangeres d’alt valor afegit. És cert que tenen major marge de maniobra pel concert econòmic. Però no és menys cert que la seva estratègia és diferent a la catalana, i molt enfocada i persistent en el temps: fer d’Euskadi un país industrial. La indústria tecnològica com a font de competitivitat i gran estabilitzador social. Per això, fan pivotar les polítiques públiques sobre el suport a la pime basca. Generen tecnologia per a l’empresa. Creen campions nacionals: empreses locals amb talent directiu, tecnologia pròpia i gran capacitat exportadora en béns de mitjana i elevada tecnologia. És un model molt semblant a l’alemany, a l’escala d’un petit territori amb elevada qualitat de vida i esperit fabril.
Catalunya segueix a la tercera divisió europea. Fins el 2012, érem segona divisió, però vàrem caure i no ens hem recuperat. Tanmateix, no només importa on som nosaltres, sinó la distància comparativa amb els països líders, i la velocitat a la qual es mouen aquests. Avui, totes les regions de Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Bèlgica, Àustria, el Regne Unit i Suïssa són més innovadores que Catalunya. Hom dirà que els rànquings i les estadístiques no reflecteixen tota la realitat; que Catalunya és també un país industrial i exportador; que tenim un gran nivell de recerca; que disposem d’importants hubs d’emprenedoria; i que gaudim d’un entorn incomparable per ubicar esdeveniments com el Mobile World Congress. Totalment cert, però la comparativa és descarnada: els altres escalen, augmenten i sistematitzen la innovació com a prioritat estratègica de país. Vàrem ser líders en el salt a l’economia industrial, però no hem saltat a la següent corba de progrés: l’economia de l’alta tecnologia.
Fins el 2012, Catalunya era a la segona divisió europea d'innovació; però vàrem caure i no ens hem recuperat
La despesa pública catalana en R+D+I és, segons les estadístiques del Regional Innovation Scoreboard recentment publicades, del 86% de la mitjana europea. Però la despesa empresarial és només del 65%, i les aplicacions de patents, del 82%. Aquests són els principals punts febles. És fàcil revertir aquesta situació? La Generalitat de Catalunya va fer un esforç de 860 milions d'euros en R+D+I el 2019 (un lloable 7% superior a l’any anterior). Però d’aquest, només l'1,24% va anar a recolzar projectes d’R+D industrials, i el 2,37% a centres tecnològics (entitats de suport a la recerca empresarial). Tot plegat, només el 3,61% del pressupost d’R+D+I de la Generalitat va destinat realment a innovació. Les dades són clares: 25.000 milions d'euros de pressupost total de la Generalitat, dels quals 860 milions van a programes d’R+D+I, però només 30 milions a estimular els projectes d’innovació en empreses (la “I” final). És a dir, la Generalitat fa només un esforç real en foment de la innovació empresarial del 0,12% del seu pressupost total. Així és evident que mai reeixirem, i està clar que el model parteix de principis neoliberals, ara discutits arreu, de que “la millor política industrial és la que no existeix”. O, dit d’una altra manera, si les empreses no innoven no hi podem fer res. Mala sort.
Si fóssim uns consultors, en qualsevol organització moderna, demanaríem que al menys un 1% del pressupost es destinés a projectes d’innovació disruptiva. Projectes encaminats a garantir el futur econòmic de l’organització, a mitjà i llarg termini. Destinem un 1% del pressupost de la Generalitat a canviar els fonaments econòmics del país. Només un 1% (uns 250 milions), destinats a impulsar nuclis empresarials de recerca i alta tecnologia industrial amb fort impacte econòmic. Si mantinguéssim aquesta política un quants anys, veuríem com canviaria la situació!
