La regulació a l'eurozona del deute públic en mans de les entitats financeres descansa sobre 3 principis bàsics:
1. El deute públic és un actiu sense cap risc, malgrat que l'experiència de Grècia ens diu que es van haver de reconèixer importants reduccions en el seu valor.
2. El deute públic es considera una garantia plenament suficient per a què el banc comercial obtingui finançament barat i il·limitat per part del Banc Central.
3. El deute públic gaudeix de l'exempció del límit màxim del 25% del capital. Com a norma, i per diversificar riscos, un banc no pot concentrar més del 25% del seu capital en un sol deutor. Aquest límit, però, no opera si el deutor és l'estat, perquè es considera que l'estat no pot fer fallida.
Massa s'ha parlat que aquesta crisi és culpa dels "mercats" i de la "desregulació". Ni una cosa ni l'altra. L'epicentre de la greu crisi econòmica que estem patint es situa en el mercat financer i l'immobiliari, els dos mercats menys lliures i més intervinguts d'unes economies ja de per si fortament tutelades pel govern.
Per altra banda, el compliment de normes jurídiques generals com el coeficient de caixa del 100% i la limitació de la tinença de deute públic, complint sense excepcions la norma existent, a un 25% del capital de l'entitat financera, contribuiria a trencar el cercle viciós entre l'estat i la banca i alliberaria recursos per poder finançar les pimes. El fet que això, de moment, no sigui possible, es deu a una mala regulació i no pas a una pretesa "desregulació". Patim els abusos d'una regulació conscient i discrecional que privilegia uns determinats sectors per sobre dels altres. Molt destacadament, l'actual relació existent entre l'estat i la banca, generadora de cercles viciosos perversos, descansa sobre la concessió d'uns privilegis i tractes de favor mutus que no poden tenir cabuda en una societat pròspera, lliure i justa.