La dita “dime de qué presumes y te diré de qué careces” cobra sentit en un context de Covid-19 on, posant per davant que ens hem trobat amb una situació imprevista i excepcional a nivell planetari, hem constatat nombroses declaracions i anuncis públics dels executius per fer front a la crisi sanitària que finalment, o no s’han materialitzat o han arribat tard.
Com deia fa uns dies el filòsof Daniel Innerarity en una sessió virtual a casa nostra, “desconfiem d’aquells qui ja sabien el que s’havia de fer, i apostem per aquells qui de la situació han fet aprenentatge i previsió per a les pròximes ocasions”.
Per tant, defugint d’atrevir-nos a dir com s’hauria d’haver gestionat la pandèmia sanitària, sí vull reiterar el malestar del sector empresarial associat a la Cecot pel fet que des del minut u ens vam posar a disposició de l’Executiu per poder treballar i analitzar conjuntament les conseqüències sobre les empreses i l’activitat productiva sense trobar concreció; per poder preveure l’impacte de la Covid-19 i proposar mesures i accions que permetessin la supervivència (llocs de treball i empreses i autònoms) i la reactivació amb la màxima rapidesa. La prova són tots els documents que hem elaborat des de la primera setmana de confinament, des del Pla de Xoc que vam elaborar per fer front a la crisi, el document de propostes per reactivar l’economia i rellançar les empreses, la guia perquè les empreses elaboressin el seu pla de contingència la primera setmana de confinament, i la reiterada correspondència amb els Ministeris d’Hisenda, de Seguretat Social o de Treball abans, durant i després de l’estat d’alarma amb un únic objectiu: sumar i formar part activa de la recuperació de l’activitat econòmica a l’hora d’equilibrar les accions per mantenir la cohesió social.
"La tònica del Gobierno durant els darrers mesos ha estat la de realitzar anuncis, contra anuncis, posar en marxa mesures sense haver contrastat els recursos per executar-les o, simplement no consensuar la data d’entrada en vigor"
Tanmateix, tot i aquests oferiments, la dinàmica i la tònica del Gobierno durant els darrers mesos ha estat la de realitzar anuncis, contra anuncis, posar en marxa mesures sense haver contrastat els recursos per executar-les o, fins i tot, simplement no consensuar la data d’entrada en vigor amb calendaris ja establerts en processos ordinaris. Per posar un exemple, la posada en marxa de suspensions de quotes a la SS per empreses i autònoms afectats pel RDL 8/2020, aprovada en Consell de Ministres i ratificada pel Congrés dels Diputats el mateix dia de venciment per efectuar el pagament, generant desconcert, dubtes i inseguretat jurídica a les empreses. Una simple coordinació amb els representants empresarials i sindicals hagués ajustat aquests calendaris i, possiblement, reduït el volum d’incertesa i consultes.
Però l’exemple més gràfic i més clar és la gestió dels ERTOs. La proposta “estrella” del Gobierno que durant la primera etapa de la crisi sanitària, tant patronals com sindicats vam considerar com una bona via per donar sostenibilitat econòmica a les empreses, ara està resultant un camp de mines. Perjudicial per tal com s’està desenvolupant la seva gestió. Encara a hores d’ara hi ha treballadors sense cobrar la prestació i el SEPE està col·lapsat. Ni sabem el total de treballadors i treballadores que estan en aquesta situació, per la qual cosa ja hem tramitat una pregunta parlamentària escrita dirigida a la Ministra de Treball per intentar conèixer la magnitud de la tragèdia, ni tampoc podem posar alternatives per descol·lapsar el SEPE com ho serien les oficines dels Serveis Públics d’Ocupació de les comunitats autònomes perquè el procés està centralitzat i el mateix SEPE va desestimar l’oferiment de les CCAA. I la cirereta del pastís la posa el fet que, malgrat hi ha empreses que encara romanen tancades, han de continuar abonant pagaments, quotes a la seguretat social i anticipant o complementant nòmines perquè les seves plantilles puguin comptar amb un ingrés per fer front a les seves despeses.
Un altre dels arguments que es van fer córrer a l’inici de la pandèmia era el fet que mai s’havia posat tants diners a disposició del teixit productiu, en un discurs grandiloqüent, quan en realitat amb aquests diners s’estaven referint a avals i no a ajudes directes. A diferència de la crisi del 2008 on alguns van pecar i tota la resta ho vam haver de pagar, aquesta crisi ha arribat amb un teixit empresarial intacte, sense bombolles, i ocasionada per l’obligatorietat de suspendre més del cinquanta per cent de l’activitat productiva per un reial decret llei. El sector empresarial, com és obvi davant la incertesa de la pandèmia, el que no volien és endeutar-se i, tenint en compte la nostra demografia empresarial on predomina un 98% de microempreses i pimes, moltes d’elles no tenien prou cash per fer front un mes sencer sense activitat. Molt menys tres. L’Estat espanyol no va sortir a salvar l’economia a diferència de la resta de la UE. Quina gran diferència en termes de competitivitat i represa econòmica entre subsidiar llocs de treball en empreses vives o deixar-les caure i atendre persones en atur.
"Els ERTOs, la proposta "estrella" del Gobierno està resultant ara un camp de mines per com s'està desenvolupant la seva gestió"
Quan la política és tan exhibicionista i tan poc empàtica, tan poc preocupada en la gestió dels nostres patiments i allunyada del bé comú, la qualitat de la democràcia se’n ressent i, en conseqüència, la possibilitat de progressar i millorar conjuntament.
Certament, situacions com aquestes diuen poc d’un Estat a qui la societat li està demanant que es posi al seu costat per anar avançant, i no pas tenir-lo encarat davant per davant. Ho he dit en moltes ocasions però a la Cecot promulguem l’allunyar-nos del rol de vassalls que paguen tributs per tal de transformar-nos en una democràcia moderna on empreses i ciutadans se sentin contribuents, partícips i corresponsables amb els aspectes estructurals i la millora del benestar social. No concebem el creixement econòmic sense una correlació amb la cohesió social i això només s’aconsegueix si recuperem la confiança institucional i les institucions confien en la ciutadania. Els estats, sols, no podran canviar les coses i la ciutadania, per si sola, tampoc podrà corregir-ho. Cal una gran concertació social i acords amb les administracions per reconduir-ho. Més acció i menys exhibicionisme.