Escric aquest article una hora abans que no tanquin els col·legis electorals. Hi ha dades de participació, estimacions i algun tracking que corre d’estraperlo, però que de manera deliberada no li vull fer cas. He anat a votar sense cap il·lusió sabent que no tocava, però que s’havia de fer, una mica com vaig anar a veure la darrera d’Star Wars, sense veure’n els tràilers. Esperaré a saber-ne els resultats finals abans d’anar a dormir.
Sé que quan llegiu aquest article tots hauran guanyat (tret del PP), els que han quedat primers, els que podran formar majoria i, en general, la democràcia. Tots han parlat de normalitat dins l’anormalitat de l’excepcionalitat i tots han celebrat sa victòria, però ningú no s’ha adonat de l’elefant dins la sala, que és qui ha guanyat de veritat.
Durant tota la campanya hem vist la Junta Electoral Central preocupar-se —sempre a petició dels partits del 155— d’arbres de Nadal, llacets de color groc, pancartes de democràcia i del vídeo de Nadal del Prat de Llobregat on es demanava un futur millor. També hem vist com els mitjans públics eren fiscalitzats fins a l’extrem a banda de la institucionalitzada imposició de blocs electorals. TV3 ha estat el convidat habitual al sopar dels idiotes electoral amb la seva presumta influència en la intenció de vot. L’audiència puixant dels darrers mesos —arribant al 17,5% a l’octubre— i el prestigi dels seus informatius —amb un 95% de credibilitat i un 89,2% d’imparcialitat segons GFK— ha estat el blanc del bloc del 155 amb l’argument d’un suposat biaix dels mitjans de la CCMA a favor dels partits d’obediència catalana. Són inútils les estadístiques balancejades del temps dedicat a cada partit, la supervisió del CAC i el fet que els mitjans públics catalans siguin els més auditats de l’estat.
Va, m’ho crec. Els ho concedeixo: TV3 té un poder d’influència molt més enllà del 17,5% de la seva audiència pic, però aquesta suposada influència es queda petita al costat de la de Facebook. No tinc dades específiques de Catalunya, però als EUA el 45% de la població s’informen a través de Twitter i Facebook.
Ningú no sap com funciona l'algorisme de Facebook i tot i la seva influència en l'opinió pública, no és públic
Facebook és l’elefant a l’habitació. Fiscalitzem mitjans públics i privats, partits polítics, façanes d’Ajuntaments, comptes de Twitter i arbres de Nadal, però en canvi Facebook —i per extensió a la resta de mitjans socials— va per lliure. Ningú no sap com funciona l’algorisme de selecció de continguts de Facebook, ningú no l’audita i tot i la seva influència en l’opinió pública, no és públic. El que sí que sabem és que els usuaris no veuen tota la informació que publiquen els canals als quals estan subscrits, sinó que Facebook els els mostra segons una varietat de criteris: de la interacció prèvia amb continguts similars (compartir, comentar o marcar com m’agrada), de si usuaris similars interactuen amb aquell tipus de continguts.
Més del 62% dels usuaris ignora que Facebook prioritza, classifica i filtra la informació que els arriba
Un estudi de 2015 de la California State University demostra que més del 62% dels usuaris ignora que Facebook prioritza, classifica i filtra la informació que els arriba dels seus contactes o canals d’informació. Però el criteri més important de tots a l’hora que els continguts arribin a tothom és el de si l’emissor paga per a promocionar-los. En aquest sentit, Facebook no és tan diferent de la resta de mitjans. Qui paga mana i Facebook sempre guanya.