Una certa tipologia de directiu i empresari considera que les vacances són una espècie d'enemic. Uns perquè els angoixa pensar que "si ells no hi són...", altres perquè si les fan es senten culpables i altres perquè són allò que els anglosaxons han batejat com "workaholics". Molts dels empresaris als quals he admirat sincerament patien d'aquesta síndrome. Tots ells causaven inconscientment un doble mal a les seves empreses: el derivat de la seva pròpia manca de recuperació física i mental i l'originat pel seu exemple: si "ell" (o ella) ho fa, jo no puc ser menys...
Les vacances no són un luxe. Són un imperatiu empresarial. És el temps de carregar piles, de refrescar cos i ment, de veure que hi ha un món a fora que cal viure, d'abandonar les rutines fins i tot les engrescadores. No us ha passat que al tornar d'una estada llarga veieu els defectes que dins de la rutina diària no vèieu? Fins i tot Messi en necessita per ser millor... Estimeu la vostra empresa: feu vacances, encara que siguin modestes.