Com ve sent habitual, cada cert temps apareix a la premsa la notícia del tractament injust que rep Catalunya des del punt de vista del finançament. El comportament informatiu d’aquesta aberració és equiparable al que es coneix com Los Ojos del Guadiana, aquella porció del riu que, a Ciudad Real, apareix a la superfície, després, durant un tram, s’enfonsa i desapareix, torna a aparèixer, etc. A Catalunya això ens agrada. El famós corredor Mediterrani, l’aeroport de Barcelona, els pressupostos que no s’executen mai, etc. Tota aquesta trifulga ens agrada d’allò més, i ens delata com a perfectes bípedes hispano-mediterranis que, a cop de xerrameca vàcua, van perdent credibilitat internacional.
Catalunya mai tindrà un finançament identificat i propi, ni s’aproximarà a cap sistema foral, per la simple raó que no toca. Dues raons simples: una perquè Espanya ho impedirà sempre; dues, perquè els catalans no ho pretenem seriosament.
Comencem per Espanya. A veure si ho entenem d’una vegada. Espanya, en la seva globalitat, viu per sobre de les seves possibilitats. Ens hi van acostumar arran la Transició gràcies a la incorporació d’Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea. La Transició va dictaminar que Catalunya seria, principalment, qui mantindria Espanya. Però com que no n’hi havia prou, la moma es va complementar amb ajuts europeus que, sembla mentida, encara duren. Tot perdura: Catalunya paga i Europa paga. Espanya, tota ella, és un estat que viu del subsidi. Per pur interès de tothom: tant Catalunya com Europa mantenen Espanya perquè és un gran mercat amb milions de consumidors.
El gran problema és que Europa s’ho pot permetre. Catalunya no. Nosaltres ens ho podíem permetre fins la mort de Franco. Però arran la instal·lació massiva de l’estat del benestar a Espanya (anys 1970-1980) els costos del mercat espanyol -el pacte secular implícit de poder vendre dins d’Espanya sense aranzels i en un mercat protegit- no li surten a compte a Catalunya. La cosa ha esdevingut caríssima.
Els posaré un exemple. Catalunya pot vendre material al Tirol sense cap mena d’aranzel. En, exactament, les mateixes condicions amb què ho pot fer amb Andalusia, posem per cas. Les diferències són dues: el mercat espanyol ja no està protegit per a Catalunya -qualsevol regió de la Unió Europea pot vendre a Andalusia amb les mateixes condicions que Catalunya- i, segona, amb Andalusia hem de practicar la solidaritat però amb el Tirol no.
Una dada demostrativa del que els dic. El PIB per càpita és tot allò que produeix un territori dividit pel nombre d’habitants. No és allò que realment ingressa un individu del territori. Per contra, la renda bruta disponible és allò que realment sí ingressa un individu. Perquè al PIB per càpita cal deduir-li impostos, pagaments a la seguretat social, etc., i se li afegeixen les transferències que li dona l’estat en forma de subsidis o serveis públics. Doncs bé, mirin aquesta taula:
És a dir, de cada 100 euros que un ciutadà andalús produeix (PIB per càpita), i després d’haver pagats impostos i altres càrregues, li queden disponibles 91 euros (Renda bruta disponible per càpita). Per cada 100 que en produeix un català, li en queden 76.
"Només sortiria a compte l’esforç si els catalans realment ens ho creguéssim i volguéssim canviar les coses"
Un aclariment: no tinc res en contra d’Andalusia. He agafat aquesta regió com a exemple, però podria agafar-ne qualsevol de les múltiples comunitats autònomes que estan en situació similar respecte de Catalunya.
Entenen ara per què la moma no canviarà? No cal que ens hi esforcem. Només sortiria a compte l’esforç si els catalans realment ens ho creguéssim i volguéssim canviar les coses. Però no. I d’això en parlarem la setmana vinent, si Déu vol. Que passin una bona Pasqua.