La meva generació no té frustracions perquè ha viscut sempre frustrada. Sembla una superficialitat, però son dos enfocaments completament diferents davant la vida.
Els de la generació anterior tenen frustracions perquè se'ls va prometre un futur que no va arribar mai. En l'esplendor del principi del segle XXI, a la meva generació prèvia se'ls van prometre que seria fàcil superar el nivell de vida dels seus pares, i mentre van créixer van viure una esplendor que, si bé falsa, els va fer la sensació que, si treballaven una mica, podien aconseguir tot el que es proposessin a la vida. Després, de cop i volta, tot va fer pum, i es van quedar amb els somnis promesos a les mans i amb un mercat que no contractava ni oferia, uns deutes enormes en l'àmbit familiar i una situació desesperant que, en el millor dels casos, els duria a tenir un nivell de vida similar al dels seus pares.
Nosaltres, per altra banda, els nascuts i crescuts durant la crisi econòmica, vam créixer durant un moment en què tot anava malament, on ja se'ns va repetir des de petits que la vida era dura i que ens havíem d'estrènyer el cinturó, que les coses estaven cardades i que més valia buscar una bona feina i conformar-se perquè no estàvem per fer animalades. Ara que ja hem crescut una mica i les coses van millor, continuem tenint la mentalitat derrotista encara que ja no estiguem tan malament com durant la crisi.
Les mentalitats de creixement es conformen de pressa, i és complicat deixar-les anar quan es giren les tornes. Encara que ara tinguem sous decents, visquem a l'estranger i veiem oportunitats laborals sovint a LinkedIn, continuem pensant que s'ha d'estalviar perquè no se sap mai i encara tenim aquest temor de pensar que l'economia pot caure en qualsevol moment i que més val estar preparat.
Però si una cosa ens uneix a la generació de les frustracions i la generació de la frustració resignada és que totes dues ens hem resignat a la pressió de la feina i a pensar que, si treballem molt, podíem sortir de l'espiral del temor i de les incerteses. Que si treballem més per aconseguir aquesta seguretat que tothom diu que hem de tenir, però que no saps ben bé d'on raja, estaríem segurs i ens en podríem sortir, encara que fos només de manera individual. Això ens ha portat a ritmes de treball completament desorbitats i a unes pressions cap a nosaltres mateixos que molts intel·lectuals ja han descrit com a "autoexplotació", una de les fases més avançades de la mentalitat capitalista. Així, malgrat saber que acabarem esclatant, continuem treballant fins a altes hores de la nit i pal·liant amb antiansiolítics tot allò que ens angoixa o no ens deixa dormir a les nits.
"Per molt bé que ens puguin anar les coses, mai seran tan bones ni tan abundants com ho va ser a una generació que se li va prometre i se li va donar tot allò que va voler"
La joventut d'avui en dia, per molt que sempre se'ns critiqui per la nostra falta de compromís i seriositat, treballa el doble que la generació dels seus pares per aconseguir-ne la meitat. Per molt bé que ens puguin anar les coses, mai seran tan bones ni tan abundants com ho va ser a una generació que se li va prometre i se li va donar tot allò que va voler amb l'únic requisit de fer tot el que tocava, però a sobre viurem angoixats i estressats per pressions tan convencionals com si estem fent prou coses o si estem treballant prou per merèixer el que tenim. Per això, més que frustracions, promeses i falses esperances, el que hem de començar a entendre és que no hi ha cap promesa enlloc ni enlloc especial on arribar o on ens estiguin esperant.