Espero que no estranyi massa aquest títol; l’he posat per cridar l’atenció sobre la importància del moment crític que estem vivint en el procés de globalització, accelerat ja fa unes dècades, i de la necessària i urgent reorientació de moltes polítiques durant els propers anys, organitzant la convivència mundial de forma que es pugui fer front amb més eficàcia a les crisis que tenim davant i s’evitin alguns perills o desastres com els que ja estem veient. L’incompliment continuat dels Acords de París per evitar la insostenibilitat ecològica o la impotència europea per defensar un dels seus estats de l'agressivitat d’un líder rus, ja m’ho estaven demostrant. I la interessant, però estranya, decisió que va prendre el passat diumenge el G7 en contra de Rússia m’ho ha fet veure una vegada més. Dic estranya perquè no se sap bé què té de declaració voluntarista i què de compromís real. Tota aquesta colla de lletres “G” volen posar de manifest la necessitat de preveure l’existència i el paper d’un conjunt d’entitats de caire polític, o econòmic, situades per sota de les Nacions Unides i per sobre dels actuals Estats.
La meva reflexió té dos components. Un és la diferència entre el poder formal i el poder real, o dit d’una manera més planera, com es prenen les decisions polítiques i qui mana de veritat. L’altre és entendre bé quines són les eines que donen poder als territoris. Jo penso que són: demografia, coneixements i formació, eines tecnològiques, capacitat de creació de valor real, control dels recursos naturals, control i distribució de la informació, control dels fluxos financers i capacitat destructiva. Tots aquests elements ofereixen poder real i són eines dissuasives davant de moltes actuacions. No m’estendré en l’anàlisi, i em centro a explicar només dos objectius concrets que crec que ens hauríem de plantejar, un relacionat amb Espanya i l’altra amb Europa.
Espanya i el G7. El G8 estava format pels EUA, Rússia, Alemanya, Regne Unit, França, Itàlia, Canadà i el Japó. És clar que tenia, entre altres, la finalitat d’atraure Rússia cap al “veïnat” europeu una vegada desapareguda la Unió Soviètica, per raons estratègiques i de dependència energètica, especialment en el cas alemany. A partir de problemes amb l’ampliació de l'OTAN, i l’arribada al poder de Putin amb l’annexió violenta de Crimea, Rússia va sortir i va tornar al G7. Crec que tot el que ha anat passat aquests anys amb la part oriental d'Ucraïna, i amb el règim autoritari que Putin ha imposat a Rússia, es pot arribar a un punt d’una certa distensió, però és impensable, a curt termini, una Rússia europea. No sé si és culpa de Putin o de Rússia, però és probable que es converteixi en un aliat xinès, encara que els costarà acceptar aquesta posició subordinada; però ella sola quedaria absolutament marginada per molt que pugui fer valdre els seus recursos fòssils, cada vegada menys importants, i la seva capacitat nuclear que també haurien d’esperar que no fos un veritable perill.
Des d'un altre punt de vista, els nous equilibris dins de la UE després del Brexit, fan potser més realista intentar un procés d'incorporació d’Espanya al G7, ja que no té massa sentit que no hi sigui, sent-hi Itàlia. Així tornaríem al G8.
Europa i el G2. En una escala global, crec que Europa ha de fer un esforç més important, i d’una vegada deixar de ser, com és ara, un gegant econòmic i un nan polític. Acabada la guerra és evident que Europa tenia una enorme feblesa i la política global es va constituir de forma bipolar entre els EUA i la Rússia Soviètica. Els primers varen ser un gran ajut per a la reconstrucció econòmica europea i la seva seguretat davant del poder soviètic que representava un perill.
Hem arribat a un punt en el qual els EUA i la Xina poden construir un món bipolar comandat per un G2
A poc a poc Europa es va anar reconstruint i, sobretot, a partir del procés d'unificació: Tractat de Roma, mercat comú, Tractat de Maastricht, unió econòmica, unió monetària... va anar aconseguint uns objectius de creixement i de benestar social superiors als nord-americans. Entre tant, el desenvolupament rus va quedar molt més estancat, i, en canvi, la Xina va anar agafant un paper clau en la producció i el comerç mundial.
Hem arribat a un punt en el qual els EUA i la Xina poden construir sense cap dubte un món bipolar comandat per un G2 perquè tots dos tenen quasi tots els elements que jo he llistat abans per tenir el poder, i tant l'un com l'altre poden tenir un entorn de països al seu voltant. Però és evident que la UE també disposa d'una part molt important d'aquests elements, que si estiguessin més cuidats i ben organitzats podrien estar a la mateixa alçada dels altres dos. Els esforços més importants a fer són: la revisió de l'actual tractat amb la construcció d'una unitat política de caràcter federal, la democratització de les institucions centrals de la UE, l'establiment d'una fiscalitat europea, la disminució de la dependència exterior de recursos energètics augmentant l'eficiència en l'ús i reduint els d'origen fòssil, l'increment de les polítiques de solidaritat interna (sobretot educació i salut) respectant en tot el possible la diversitat cultural i lingüística.
A Europa hem après finalment a viure i a conviure, encara que en alguns moments pugui no semblar-ho
Estic convençut que això podria prendre la forma d'un G3, cosa que seria molt bona per a nosaltres, però també per al conjunt de la humanitat. Hi ha dues raons: Per una banda, perquè, sense oblidar que la seva posició està en el que hem anomenat "occident", la UE podria ser un instrument de forta intermediació entre les altres dues potències, evitant que ni els uns ni els altres es deixin arrossegar per corrents de confrontació o de violència. I a més, perquè crec que el que coneixem com valors europeus, tant de caràcter cultural com polític poden ajudar, en combinar-se amb els d'altres cultures, a fer créixer els propòsits de pau i benestar. Després de tristes experiències, a Europa hem après finalment a viure i a conviure, encara que en alguns moments pugui no semblar-ho.