Avui acaba la 49ena edició de la trobada anual del Fòrum Econòmic Mundial a Davos i sisena meva. Cada any vora 2.500 onepercenters, que és com es coneixen, es troben als Alps Suïssos per arreglar el món. Algú els ha qualificat com a membres de la nova religió del winwinisme, que com totes té una part de realitat i molta de mite. La part de realitat seria el primer win -passi el que passi al món els de l’1% sempre guanyen-, i la part mitològica seria el segon win, el que ens tocaria al 99%.
"Brende va mencionar dos reptes a Sánchez: 'l’altament dificultós afer català' i 'uns pressupostos que no són seus”
Aquest any per Davos hi han passat els habituals Al Gore, Satya Nadella (CEO de Microsoft), Marc Benioff (CEO de Salesforce), Christine Lagarde (Presidenta de l’FMI), als que s'hi han afegit els polítics d’actualitat com el Primer Ministre de Japó, Shinzo Abe, la Primera Ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, la Cancellera alemanya Angela Merkel, el Primer Ministre Italià, Giuseppe Conte i el President espanyol Pedro Sánchez a qui ni organització ni assistents van fer massa cas. S’ha de dir que anava a darrera hora de la tarda i el van posar després del primer ministre italià en una mena de sessió combinada mentre se servia en aquell mateix moment un sopar tradicional xinès al hall de l’auditori principal. En la presentació que Børge Brende en va fer li va mencionar dos reptes: “l’altament dificultós afer català” i “uns pressupostos que no són seus”. Com era d’esperar en un discurs fet amb la plantilla de polític-que-parla-a-Davos no va dir ni ase ni bèstia de cap de les dues coses.
Qui va acaparar el show mediàtic va ser el president del Brasil Jair Messias Bolsonaro. Amb cara de mastaba i sense treure’s l’abric en cap moment, es va moure desconcertat per un escenari que li anava massa gran. Va llegir el discurs en la seva totalitat sense ni una paraula en anglès, i a l’hora de les quatre preguntes de cortesia un militar es va apropar a la seva cadira i li va donar unes fitxes amb les respostes. El militar, portava moltes medalles d’aquelles de quadretes de les pel·lis americanes, que me’l vaig trobar pels passadissos i quasi li demano un selfie.
La novetat d’aquest any ha estat una l’assistència discreta (no ha participat en cap sessió) del CEO d’Apple Tim Cook. És novetat perquè mai cap CEO d’Apple havia assistit a Davos (és marca de la casa no assistir a les trobades dels altres). Coneixem part de la seva agenda perquè els polítics amb qui es va reunir ho van tuitar emocionats: amb el Primer Ministre d’Armènia el príncep de Dubai, el Xeic Hamdan bin Mohammed Al Maktoum, amb el President d’Àustria, Sebastian Kurz, el President d’Egipte (fa gràcia perquè algunes d’aquestes fotos són del passadís d’una de les sales de premsa i semblen trobades fortuïtes que els respectius polítics aprofiten per fer-ne la foto i el tuit).
Però la foto de Tim Cook a Davos —diria que la foto de Davos 2019— és la del sopar presidencial que té lloc el dimecres del Fòrum. Asseguts a una taula s'hi veuen el CEO de Microsoft, Satya Natella, el CEO d’Apple, Tim Cook, el President del WEF, Klaus Schwab i entre aquests dos el President del Brasil Jair Messias Bolsonaro amb un noi assegut darrera la seva espatlla dreta que interpreto que és el seu traductor.
"La foto de Tim Cook a Davos —diria que la foto de Davos 2019— és la del sopar presidencial que té lloc el dimecres del Fòrum"
Asseguts a la mateixa taula hi havia els valors europeus i de globalització que defensa el President del WEF Klaus Schab; els de la diversitat que la tecnologia hauria de respectar, com explicava Satya Nadella en la seva xerrada; els del moviment LGTBI defensats pel CEO d’Apple Tim Cook; i els contraris, representats a bastament pel President Brasiler; els del nacionalisme, el populisme i l’homofòbia. Això explicaria la seva cara de mastaba (seure al costat d’un gai CEO d’una empresa que tota sola val a la meitat del PIB del teu país no deu fer massa gràcia si ets en Bolsonaro).
Davos té tradició de fotos icòniques amb protagonistes amb postures irreconciliables. A Davos hi hem vist la reconciliació entre Grècia i Turquia el 1988, Nelson Mandela i de Klerk donar-se la mà el 1992 i un acord de pau entre Israel i Palestina sobre Gaza el 1994. Aquesta vegada, però, han posat el llistó molt amunt, o depèn de com es miri, molt avall.