La setmana passada morí Alfedro Pérez Rubalcaba. Vaig conèixer la notícia després de llegir les dades de la Intervención General del Estado que explicaven que, al llarg del 2018, el sector públic estatal espanyol només va executar el 46,8% del pressupost disponible per a R+D+i. És a dir, Espanya disposava de 7.003 milions d'euros de pressupost públic per a R+D+i però només es van executar 3.278 milions. Probablement, per aquesta raó, vaig recordar la tasca del professor Rubalcaba compromès amb la universalització i millora de l’educació i l’impuls de la ciència en la seva etapa al capdavant del Ministerio de Educación y Ciencia, a principis de la dècada dels 90 i també, gairebé 10 anys abans, al capdavant del gabinet tècnic de la Secretaria d'Estat d'Universitats i Investigació.
"Espanya disposava de 7.003 milions d'euros de pressupost públic per a R+D+i però només es van executar 3.278 milions"
Recordar Rubalcaba, en la seva tasca per impulsar la recerca i la formació, em va portar a pensar que a l’Estat no es valora suficientment la ciència ni la recerca. Se li apliquen pocs recursos malgrat que el 80% de la població, creu que la inversió pública en aquest camp és insuficient. De fet Espanya ocupa, pel que fa a inversió en R+D, la posició 17 de la UE dels 28, essent superada per 5 països de la Unió amb menor potencial econòmic.
S’ha esfumat el gran esforç efectuat en el període 2000 al 2007 amb l'objectiu d'arribar al 2% del PIB en R+D. Ara bé, la crisi va frenar aquella tendència estant actualment en 1,20% del PIB, lluny de l'1,32% del PIB del 2008, data en la qual la crisi es va fer omnipresent i començà a retallar els recursos destinats a vertebrar futur.
Una tendència negativa que semblava capgirar-se el 2017 quan a Espanya s’invertí un 6% més en R+D que el 2016, situant-se en la quantitat de 14.052 milions d'euros. Uns 302 euros anuals de mitjana per habitant davant dels 622 euros de mitjana de la UE-28. Una xifra insuficient en el context de la societat del coneixement però que, aquest és un aspecte important, va ser un increment superior al creixement del PIB nominal, un 4,3%, el que va permetre situar-se en l'1,20% del PIB, una dècima superior al de 2016 que fou del 1,19%, però 2 dècimes menys que al 2015 que va arribar al 1,22%. Un increment que ha comptat, i aquest és un aspecte positiu que caldria cuidar, amb l’ajut del sector privat que va créixer un 8,2% la seva inversió en R+D (molt per sobre del 3% al 2016 i del 2% al 2015), davant el 3,4% d'increment del sector públic.
"Recordar Rubalcaba, en la seva tasca per impulsar la recerca i la formació, em va portar a pensar que a l’Estat no es valora suficientment la ciència ni la recerca"
En l’actualitat la inversió en R+D a Espanya és un 9,1% menys que el 2009, mentre que la UE a escala global inverteix un 27,4% més. Probablement aquesta manca d'inversió explica moltes coses quant al nostre sistema productiu pel que fa a la manca de productivitat, salaris baixos i una competitivitat a millorar. Una xifra que dista molt de l'objectiu d'arribar al 2% del PIB en inversió en R+D el 2020, un repte ja impossible d'aconseguir. Una inversió en PIB allunyada també, de la mitjana de la Unió Europea que es va situar en el 2,07%. Un percentatge que posa en evidència la debilitat de la Unió davant de Xina i Estats Units, i les enormes dificultats que existiran per assolir l'objectiu del 3% el 2020.
Tornant al principi, pensant en el professor Rubalcaba, un home coherent i intel·ligent, vaig recordar les seves paraules després de l'atemptat del 11-M del 2004 a TVE “mereixem un govern que no ens menteixi”. Crec que la seva mort ha fet que molts ens qüestionem l’estil de fer política actual, i crec que el seu traspàs posar la política i als polítics actuals, davant del mirall del passat recent. Rubalcaba era un estadista, una persona que impulsava les polítiques d’Estat. Aquelles que busquen consensos i s’encaminen a capgirar tendències, i compromès amb la funció social de la política. Una tasca que tots ens hi hauríem de comprometre.
En aquest comprimís respecte a guanyar futur i el necessari increment dels recursos dedicats al R+D+i, cal exigir, no només a les Administracions dedicar més recursos a la investigació, sinó que cal traslladar aquesta exigència al sector privat amb polítiques que incentivin el seu compromís per dotar l'R+D dels recursos requerits. Per això és imprescindible la col·laboració pública-privada, una col·laboració que té per objectiu garantir l'increment dels recursos destinats a la investigació i a la innovació.
"El finançament de l'activitat científica i la innovació no és una despesa, ha de ser considerada a nivell social i polític com una inversió que assegura el futur"
Una col·laboració publica privada basada en criteris de partenariat, és a dir, uns i altres col·laboren per desenvolupar conjuntament projectes i iniciatives compartint riscos, costos i els resultats assolits. Una dinàmica de col·laboracions imprescindible, molt arrelada en els països anglosaxons i extremadament escassa en el nostre. Per assolir-ho, esdevé requerit entendre que el finançament de l'activitat científica i la innovació no és una despesa, ha de ser considerada a nivell social i polític com una inversió que assegura el futur. Aquest criteri d'inversió, implícit en els països del centre i nord d'Europa, no és plenament assolit a l'Estat, per aquesta raó aquí es retallen les partides corresponents a la R+D+i en moments de crisi econòmica, mentre que en aquells països s'incrementen.
Invertir en Investigar i innovar exigeix el compromís de tots atès que és la clau de futur. Una responsabilitat del sector privat i de totes les administracions. Però això esdevé imprescindible mirar a llarg termini, no pensar i actuar per guanyar les pròximes eleccions sinó posar les bases per a un futur millor en un horitzó a 12 o 15 anys. Mirar a llarg termini, amb criteris de pactes d’Estat, quelcom propi d’estadistes, exigeix allunyar-se de les actituds sectàries i excloents, aparcar les ideologies que fomenten els tòpics que no permeten la requerida cooperació i col·laboració que fa a les societats més fortes i competitives.