Recentment he pogut observar la construcció d’algunes rotondes i altres actuacions que em semblen supèrflues. Generalment es tracta de treballs finançats per diputacions i que s’aixopluguen sota l’excusa municipal de “no ens costen diners; ho paga la Diputació!” .
Aquesta fastuositat constructiva innecessària és típica de país subdesenvolupat, esnob i corrupte. I no només és un vici que té lloc al sector públic, sinó també al privat. En plena Gran Recessió -a principis de la dècada passada- vaig poder observar com s’enderrocava un edifici relativament nou i perfectament habitable (hi havien viscut allí uns coneguts de casa), per construir-ne un altre. A nivell microeconòmic algú hi va fer un negoci especulativament rodó, no ho dubto. A nivell de formació bruta de capital, el país es va quedar pràcticament igual: tenia un edifici i, després d’esmerçar-hi uns determinats recursos econòmics i humans, el país continuava tenint un edifici. Ep, però ara, a més, algú tenia un deute amb un banc, i aquest amb un de l’estranger... etc. El país s’havia endeutat. Perquè vegin l’aberració del que vull significar, és com si algú digués que el país pot millorar comprant pics i pales, i contractar, tot seguit, milions d’empleats: la meitat va fent forats a terra i l’altre meitat els va tapant. I per fer tot això, a sobre, es demana un préstec!
"La crisi ens ensenyarà a racionalitzar i endreçar la despesa. Tota ella: pública i privada"
Ja he escrit altres cops que les crisis, com totes, tenen aspectes positius. Un d’ells és que ens ensenyarà a racionalitzar i endreçar la despesa. Tota ella: pública i privada. A ningú li ha de faltar res, si realment és necessari. Però no es poden dur a terme barbaritats com les que he comentat i que he viscut en primera persona –imaginin totes les que s’han fet i desconeixem!-.
Arran la possible independència de Catalunya s’ha obert un debat sobre el model de país que podem copiar. Uns aposten per països, o territoris, petits i dinàmics però allunyats (Massachusetts, per exemple). Altres per estats del nord d’Europa, i altres per països centre-europeus. Alguna cosa hem avançat ja que ningú aposta per models meridionals.
Quan vaig visitar per primer cop Austràlia, aquell país no tenia un PIB per càpita molt allunyat de nostre -en anys posteriors hem arribat a tenir-lo nosaltres superior-. Per contra, sempre m’ha semblat un país més ric que Catalunya. Aquesta sensació la vaig tornar a viure tot visitant Eslovènia, un país amb un PIB per càpita inferior al nostre. Però sembla un país més ric. M’ha donat la sensació d’un país “ben acabat”, com ho són Àustria, Suïssa, bona part de França i Alemanya, etc. Territoris que tenen allò que jo denomino “un PIB endreçat”. Jo no sóc economista i ignoro si existeix una vara que mesuri com de ben emprat està el PIB d’un país. Una cuina amb equipaments caríssims però sense estar ben ubicats ni connectats serveix de poc; és poc productiva. Una cuina més modesta però amb tot ben connectat i endreçat és molt més útil i confortable. I produeix més i millor. En refereixo a això.
"Què vol dir tenir un PIB no prou endreçat? Tenir un aeroport amb luxes innecessaris com el de Barcelona i no tenir una via de càrrega d’ample europeu amb la frontera francesa"
Què vol dir tenir un PIB no prou endreçat? Doncs tenir un aeroport amb luxes innecessaris com el de Barcelona (vam passar d’uns misèrrims 120.000 m2 a uns infrautilitzats 625.000 m2!) i no tenir una via de càrrega d’ample europeu amb la frontera francesa. O tenir el territori trufat de poliesportius al costat de carrers sense asfaltar. O tenir escoles a cada poble on s’ensenya mediocrement en lloc de menys escoles, bones i ben connectades per transport escolar. Etc. Gastar menys, però bé. Pobles endreçats, turisme regulat i seleccionat, indrets nets amb camins asfaltats, gent educada que, dintre les possibilitats, sap idiomes, indústria relativament potent amb bons operaris, polígons endreçats, amor per la feina acabada i ben feta, etc. Penso en Eslovènia i altres països de l’Est. Potser per ser així cal haver format part d’un imperi com l’Austro-Hongarès... O bé renunciar, intencionadament i amb força, a uns models i vicis hispans i meridionals que poc ens han aportat. I que són els que ens impedeixen, avui per avui, tenir un PIB que llueixi.