Molts de nosaltres pensem que amb una llei es resolen els problemes. És mentida. Una bona llei requereix temps i debat -característiques que no s’apliquen entre nosaltres-. Els efectes i reaccions que pot generar una llei acostumen a ser inesperats, i només una llarga reflexió i l’aportació de tots permet minimitzar els efectes negatius. Els posaré un exemple. Quan jo vaig començar a treballar -programador de sistemes al sector bancari- el conveni de la banca contemplava el fet que, durant el servei militar -aleshores era obligatori-, el banc et guardés el lloc de treball. De tal manera que, en tornar de la mili, gaudies de feina. En un moment determinat les demandes van anar més enllà i, per un d’aquells atzars, es va introduir al conveni que, a més de guardar-se el lloc de feina mentre es feia el servei militar, aquest fos remunerat. Ja sé que semblarà una animalada, però el règim franquista protegia al treballador d’una manera que ara se’ns apareix inversemblant. Doncs bé, algú es pensa que es va aplicar mai aquella “conquesta social”? No només no es va aplicar mai sinó que, a partir d’aquell moment, els bancs van passar a no contractar ningú que no tingués el servei militar ja complert. Ja ho veuen: un resultat negatiu a una disposició aparentment positiva i venuda com un triomf.
Aquesta llarga introducció treu cap a determinades disposicions que es van adoptar durant la pandèmia -la majoria foren encertades- i que vam creure que constituïen un èxit social. La majoria van ser adoptades per la Comissió Europea i fan referència a la transició energètica. El temps demostra que aquesta transició no serà tan fàcil.
Una bona intenció -contaminar menys- porta conseqüències inesperades. Amb el sector de l’automòbil ha succeït una cosa semblant
En un article anterior feia referència als panells solars. La febrada de la seva instal·lació ha portat al fet que el 90% d’aquests panells siguin xinesos, ajudant a potenciar la indústria xinesa mentre s’ha hagut de buscar sortida al valor afegit europeu. Per sort, s’han pres decisions. Però la Xina continuarà dominant el mercat de matèries primeres. Una bona intenció -contaminar menys- porta conseqüències inesperades. Amb el sector de l’automòbil ha succeït una cosa semblant.
Està clar que la reconversió energètica, que lidera la Unió Europea (UE) a tot el món, aportarà coses bones. I probablement generarà una indústria i uns llocs de treball que ara no ens podem ni imaginar. Però les transicions les acaba pagant algú. I fer aquesta ingent quantitat de coses té efectes col·laterals. La decisió de la UE de prohibir vendre cotxes amb motor d’explosió a partir del 2035 va revolucionar el sector en l'àmbit mundial, lògicament. I no és una mala estratègia. Si no es fixen dates ambiciones mai s’avança -exemple: el mercat únic, l’euro, etc.-. Però aquest tipus de disposicions tenen efectes. El primer va ser que les empreses automobilístiques van pressionar i dir que per poder-ho fer s’havien d’augmentar, temporalment, els nivells d’emissió de gasos fins aquell 2035. Explicació? Doncs que si s’invertien recursos a millorar el motor d’explosió per tal que contaminés menys -motor que no té futur- no hi hauria prou diners per avançar en el cotxe elèctric.
Com que Europa no estarà en condicions de fabricar massivament cotxes elèctrics accessibles fins al 2025, aquest parèntesi és aprofitat per la Xina per exportar-nos cotxes a preu de saldo
El segon efecte ha estat de calendari. Com que Europa no estarà en condicions de fabricar massivament cotxes elèctrics accessibles fins al 2025, aquest parèntesi és aprofitat per la Xina per exportar-nos cotxes a preu de saldo. Bé, a preu d’explotació de treballadors sense drets socials, però amb dret a menjar -allò que ens va passar a nosaltres quan es va inaugurar la Seat, ¿o oblidem que un dia nosaltres també vam practicar aquesta tècnica que ara critiquem als xinesos?-.
En resum, si no s’articula un bon entrellat de lleis i disposicions a partir d’ara, es corre el risc de posar la indústria automobilística europea -líder mundial- en una situació compromesa que la pot perjudicar per sempre. A partir d’ara hi haurà tensions entre els agents socials, els activistes, els polítics, els fabricants... L’objectiu és ambiciós, però cal anar amb compte. Sovint, els que inicien revolucions després se n’aparten i els plats trencats els paguen uns altres. Si no, que ho preguntin als que, quan jo era jove, es van quedar sense feina per no tenir la mili feta!