En un context d’intens debat sobre la Ley de Vivienda és més necessari que mai reflexionar sobre la crisi de l’habitatge, tot analitzant les seves causes i valorant si les mesures propostes serviran realment per mitigar el problema.
Des del punt de vista de l’oferta, s’aprecia un estancament en la producció de nou habitatge i, en tot cas, un important dèficit de promoció en les àrees de major demanda.
Per la seva banda, la demanda ha experimentat un important increment. Aquest augment té diverses causes, algunes d’elles relacionades amb els residents habituals i altres amb la incorporació de nova població a les ciutats. No obstant això, aquest increment no necessàriament s’explica en base al creixement de la població empadronada. La ciutat de Barcelona és un cas paradigmàtic, la seva població empadronada ha disminuït durant els darrers tres anys i aquesta situació no ha restat pressió al mercat immobiliari. Cal relacionar algunes de les raons que expliquen aquest fenomen.
L’ocupació mitjana dels habitatges tendeix a disminuir, especialment a les ocupades per les persones grans. Als pisos on anys enrere vivia una família amb fills i filles ara queden únicament els pares i les mares, amb sort la parella o en els pitjor dels casos un cònjuge vidu. Aquest fet és particularment habitual en els edificis construïts entre les dècades dels anys 60 i 80.
"L’emancipació dels joves suposa una nova demanda sobre el parc immobiliari sense que augmenti el cens poblacional"
L’emancipació dels joves suposa una nova demanda sobre el parc immobiliari sense que augmenti el cens poblacional, i com l’esperança de vida cada cop és major la rotació d’un habitatge és menor, afectant també a l’oferta disponible de pisos. A més, es generen noves formes de convivència, especialment les famílies amb pares i mares separats que precisen de doble domicili.
La immigració aporta també major població, part d’ella censada, però a la vegada, una bona part oculta a les estadístiques. Evidentment, les dues parts, amb necessitat d’habitatge. Igualment, els joves professionals i treballadors desplaçats que acudeixen a les ciutats cercant oportunitats laborals o bé ocupant càrrecs, moltes vegades temporals, a les delegacions de les companyies matriu, i els estudiants, universitaris principalment, que cursen els seus estudis de grau a les universitats de les grans urbs i als que s’hi afegeixen els temporals via Erasmus. Tots ells augmenten la demanda.
“Regular el preu del lloguer, si paral·lelament no s’incrementa el número de pisos per llogar, acabarà beneficiant a les persones amb un major poder adquisitiu”
Aquests factors mencionats provoquen necessitats per obtenir un habitatge, tant en règim de compra com de lloguer. La qüestió és que aquells que tenen major capacitat adquisitiva acaben marcant els nivells de preu del mercat, sobretot en el cas del lloguer. En aquest mercat, els col·lectius amb menys recursos i, més concretament, aquells que presenten risc d’exclusió no tenen capacitat per fer front al cost de l’arrendament donat que han d’optar al mateix parc d’habitatges al que es dirigeixen els col·lectius amb major poder adquisitiu. Això és així perquè no existeixen els suficients habitatges protegits reservats per a ells.
Regular el preu del lloguer, si paral·lelament no s’incrementa el número de pisos per llogar, acabarà beneficiant a les persones amb un major poder adquisitiu que, a més a més, veuran limitada la renda a pagar, mentre que els individus amb menys recursos continuaran exclosos del mercat. En definitiva, exactament l’efecte contrari que es pretén amb la Ley de Vivienda.